Quan l’any 1993 Samuel Huntington va publicar a Foreign Affairs el famós article «Xoc de civilitzacions?», va voler aprofitar l’ocasió per tranquil·litzar els qui estaven neguitosos per la possibilitat d’un conflicte militar entre Rússia i Ucraïna a causa de la flota naval del Mar Negre, l’armament nuclear, qüestions econòmiques i d’una disputa per Crimea o altres territoris. «Si el que compta és la civilització —va escriure—, la probabilitat que hi hagi violència entre dos pobles eslaus, principalment ortodoxos, que han mantingut una estreta relació durant segles hauria de ser molt baixa».

El fracàs d’aquest pronòstic podria exemplificar la inoperància de la teoria de Huntington sobre el paper decisiu de la pugna entre cosmovisions religiosoculturals en l’ordre internacional sorgit de la guerra freda. Però aquesta teoria no va ser pensada per sospesar situacions de risc concretes, sinó per configurar un marc mental per enquadrar la comprensió dels conflictes que podien anar-se produint amb els potencials nous enemics estratègics dels EUA i Occident. I, si es considera des d’aquest punt de vista, l’examen de les lectures que durant aquests últims mesos s’han fet de la Guerra d’Ucraïna il·lustra el seu èxit.

«La propera guerra mundial, si n’hi ha una, serà una guerra entre civilitzacions», deia Huntington aleshores. Gairebé tres dècades després, arran de la invasió russa del veí de l’Est, s’ha mobilitzat un discurs que, alhora que torna a esgrimir el fantasma d’una Tercera Guerra Mundial, orienta l’opinió pública cap a una interpretació del conflicte com a primera gran batalla d’una guerra per la supervivència de la civilització occidental. Aquesta interpretació ha empès els debats al voltant de la invasió d’Ucraïna cap a un front de batalla que resulta més propi de les denominades «guerres de la cultura» que de les anàlisis de conflictes d’interessos entre nacions o blocs característiques del camp de les relacions internacionals.

Per trobar una bona perspectiva des d’on observar el sorgiment d’aquestes guerres culturals, convé remuntar-se a l’època en què començava a apuntar a l’horitzó la possibilitat d’una nova confrontació entre la Federació Russa, hereva dels interessos estratègics de l’URSS, i els Estats que havien format part de la coalició occidental durant la guerra freda. La hipòtesi d’una nova guerra freda va començar a circular quan, a mesura que avançaven els anys 90, els esdeveniments van anar posant en evidència que les grans potències tornaven a actuar segons la lògica de l’antiga.

D’una banda, l’OTAN apostava per expandir-se cap a l’Est; de l’altra, Rússia, passat el moment de replegament que va seguir el col·lapse de l’URSS, reorientava la seva política exterior amb la intenció de recuperar la seva capacitat d’intervenir en el que considerava la seva esfera d’interès. Va ser en aquest context que, com s’ha recordat sovint durant aquests últims mesos, George Kennan va pronosticar que l’ampliació de l’OTAN, que considerava insensata, portaria inevitablement a la restauració de la guerra freda en les relacions entre l’Est i l’Oest.

 

Capital simbòlic de l’URSS

Aleshores, quan es va començar a pensar en aquest hipotètic escenari, resultava difícil no imaginar-lo, d’acord amb una expressió que va esdevenir tòpica, com una «guerra freda sense ideologia». Aquesta percepció es mantenia inalterable a principis del segle XXI. L’any 2002, Joseph Nye encara remarcava que la nova Federació Russa no havia heretat el poder tou que havia fet temible l’URSS. L’URSS havia ofert una ideologia que podia resultar atractiva més enllà de les seves fronteres i havia acumulat capital simbòlic a Europa pel seu paper en la lluita contra Hitler durant la Segona Guerra Mundial i al Tercer Món per la seva identificació amb els moviments anticolonials.

La nova Rússia de Putin i els oligarques encara apareixia, en canvi, com un país pragmàtic que, a pesar d’algunes efervescències nacionalistes, s’havia acomodat al nou ordre internacional fent bandera dels principis de la democràcia liberal i aprofitant els avantatges que el capitalisme globalitzat podia oferir a les elits extractives. Era, en definitiva, una nació sense una ideologia pròpia exportable. I, per aquesta raó, a la hipotètica nova guerra freda li faltava una de les característiques principals de l’antiga: la confrontació entre concepcions del món oposades. Tant a l’Est com a l’Oest, els analistes constataven l’existència d’un forat. I aquest forat es va acabar omplint.

George Kennan va pronosticar que l’ampliació de l’OTAN, que considerava insensata, portaria inevitablement a la restauració de la guerra freda.

La manera com es va portar a terme aquest ompliment es pot reconstruir a partir dels textos d’alguns experts i intel·lectuals russos de l’època. La lectura de la Revolució Taronja ucraïnesa del 2004 com una operació de canvi de règim promoguda des de l’exterior va portar les elits properes al Kremlin a plantejar-se si una ideologia atraient era un atribut necessari perquè Rússia pogués interpretar amb èxit el paper de gran potència. La resposta a aquesta pregunta va ser afirmativa. I es va acabar adoptant una construcció ideològica sostinguda sobre dos pilars: el de la «democràcia sobirana», un concepte amb què es volia afrontar el projecte d’ordre internacional unipolar promogut pels EUA per consolidar la seva hegemonia, i «la defensa dels valors tradicionals», en el cas rus els del cristianisme ortodox, un lema tàcitament legitimat en la idea que la sobirania moral formava part de la sobirania nacional i contraposat a un suposat imperialisme civilitzatori occidental, que buscaria imposar com a valors o drets universals realitats inconsistents amb aquests valors tradicionals.

L’any 2002, Joseph Nye encara remarcava que la nova Federació Russa no havia heretat el poder tou que havia fet temible l’URSS.

El primer d’aquests pilars podia oferir un poder tou en relació amb els règims o sectors partidaris d’un ordre internacional menys sotmès a les regles del joc promogudes des de Washington. El segon, que permetia presentar la nova rivalitat ideològica com un conflicte entre una civilització occidental secularitzada i decadent i la resta de civilitzacions, definibles per cosmovisions d’arrel religiosa, el podia oferir en relació amb països o sectors tradicionalistes oposats als efectes culturals del liberalisme polític i la globalització econòmica.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

 

Des de fa gairebé un parell de dècades, aquesta ideologia ha vertebrat el discurs i les polítiques de Putin, tant a l’interior com a l’exterior. I també s’ha convertit en objecte de redescripcions per part dels productors de relats polèmics del bàndol ideològic contendent, que han assumit amb entusiasme els termes amb què el rival plantejava la disputa i als qui la realitat els ha fet fàcil identificar com una autocràcia el que es definia com a «democràcia sobirana» i retratar documentalment el desagradable aspecte de l’il·liberalisme confés del nou tradicionalisme.

 

L’hegemonia cultural

La transició de l’escenari d’una guerra freda sense rivalitat ideològica a un escenari de guerra freda amb xoc de civilitzacions va ser sorprenentment ràpida i ha coincidit amb la progressiva conversió de les lluites polítiques nacionals en guerres per la conquesta de l’hegemonia cultural. Aquesta coincidència no només ha contribuït d’una manera decisiva en la definició i l’evolució dels fronts de batalla d’algunes de les culture wars més característiques del nostre temps, com les relacionades amb el nou feminisme i els nous drets LGTBIQ+, sinó que també ha cooperat en una renovació del discurs del liberalisme progressista que ha buscat rearmar-se adoptant, no sense friccions i en bona part per raons estratègiques, polítiques d’identitat o de la diferència que el podien fer més competitiu en aquest front.

Però el fenomen més notable ha estat el procés de reconfiguració del camp de la dreta política a conseqüència de l’arrenglerament d’un dels seus sectors, un sector cada cop més a l’alça, amb posicions il·liberals concordants amb les promogudes des del Kremlin. D’acord amb el que ja va assenyalar el secretari d’Estat dels EUA Dean Acheson als anys 50, la confrontació ideològica de la guerra freda, en tant que ofereix un esquema que permet homogeneïtzar els conflictes locals a partir del seu criteri de polarització entre nacions i en tant que converteix les polítiques relacionables amb principis en elements de propaganda, tendeix a esborrar la distinció entre la política nacional i la política exterior.

S’ha desqualificat com a «idiotes útils» aquells que interpretaven la guerra d’Ucraïna com un conflicte que tenia a veure amb interessos nacionals pensats des de la lògica de blocs.

Tant la presidència de Donald Trump als EUA com la de Viktor Orbán a Hongria, que personifiquen valors oposats als que pertocarien a Occident segons l’actual confrontació ideològica, ho han il·lustrat o ho il·lustren per contrast. I és també en aquest context que cal interpretar el lloc que ocupa en l’escenari la nova «Internacional» dels nacionalismes conservadors il·liberals europeus.