Ha tornat la por a l’apocalipsi nuclear, absent durant 30 anys, des que va acabar la guerra freda. Res s’entén de la invasió russa d’Ucraïna sense l’amenaça de Vladímir Putin, present des d’abans del 24 de febrer, que no s’ha estat de parlar-ne tants cops com li ha convingut durant els vuit mesos que ja dura la guerra d’Ucraïna. Però a mesura que creix l’envergadura del fracàs militar rus més a prop es dibuixa l’amenaça i més creix el temor a un llançament atòmic, reconegut fins i tot per la Casa Blanca.

Tots els escenaris han estat ja estudiats i exposats, fins i tot en públic. El més lleu és que Putin, desesperat davant la impossibilitat de la victòria, faci una prova nuclear d’envergadura en una zona deshabitada o al mar Negre, a prop de territori ucraïnès, només per demostrar la seva disposició a recórrer a la mida més extrema i amb l’objectiu d’iniciar una negociació immediatament. És el principi de la doctrina militar russa conegut com «escalar per desescalar».

L’escenari més greu contemplat actualment, descartat fins ara totalment l’ús de míssils estratègics de llarg abast contra territori de l’OTAN, seria el llançament d’un artefacte anomenat tàctic en una de les batalles actualment en curs, contra una ciutat, unes instal·lacions militars o una divisió cuirassada.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Rússia disposa de centenars de bombes d’aquest tipus, potser fins a dos milers, que tenen més potència destructiva que els artefactes llençats sobre Hiroshima i Nagasaki. A diferència de les bombes estratègiques, aquestes tenen un significat militar molt limitat, tot i la seva formidable capacitat destructiva, de forma que en segons quines condicions ni tan sols poden resoldre clarament una batalla, ja no diguem una guerra. Al contrari, si Putin gosés utilitzar-la, només es trobaria amb inconvenients, començant per una reacció de rebuig internacional que probablement abastaria als seus actuals aliats i a molts països que han jugat a l’equidistància. A la mateixa Rússia seria rebuda negativament, entre altres coses pels probables efectes de la contaminació nuclear, que afectarien l’exèrcit i el territori rus.

La repetició d’una crisi com la dels míssils cubans plana sobre la guerra d’Ucraïna i els temors al llançament d’un míssil tàctic rus amb càrrega nuclear.

Putin ha fet servir l’arma nuclear en la seva funció dissuasiva des d’abans mateix de la invasió. És el concepte de la «santuarització agressiva», pel qual una potència fa servir l’arma no per impedir ser atacada i envaïda sinó per atacar o envair un altre país que no la té. L’amenaça nuclear li ha permès mantenir als aliats de Kíiv a una certa distància, sense participar directament en la guerra, ni assegurar àrees de refugi civil protegides internacionalment o zones de prohibició de sobrevols per evitar els bombardejos a civils. Tot i el colossal ajut militar proporcionat a Ucraïna, sobretot pels Estats Units, els aliats han mirat d’evitar l’escalada i mantenir obert un canal de comunicació amb Moscou, fins ara sense cap mena d’efecte.

 

L’arma fatídica

Tot i que el Kremlin continua esgrimint l’arma fatídica i ningú pot seriosament excloure’n l’ús després de tantes amenaces, l’exèrcit rus està demostrant que té encara molt recorregut en la seva escalada de cara a pressionar i continuar demostrant la seva disposició a utilitzar totes les armes al seu abast. Ucraïna ha perdut ja un terç de les seves infraestructures de producció i distribució elèctrica, de forma que la campanya de bombardejos endegada en començar la tardor pot arruïnar l’economia del país i destrossar els mitjans de calefacció civil de cara a l’hivern.

A efectes pràctics el missatge és el mateix que el de totes les armes de destrucció massiva, com són les bombes atòmiques o podrien ser-ho les químiques o bacteriològiques, fetes servir per Rússia recentment a Síria: si no pot ocupar Ucraïna, Putin prefereix destrossar-la i obligar la població a fugir-ne.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Queden encara les armes més polítiques que poden compensar la desastrosa campanya militar i aconsellar als aliats de Kíiv, a Washington sobretot, el camí urgent de la taula de negociació. Itàlia ja té una majoria de govern on Putin compta amb bons amics. Les eleccions de meitat de mandat del 8 de novembre als Estats Units, els resultats de les quals ja se sabran quan aparegui aquest article en lletra impresa, poden tallar el doll d’ajut militar que fins ara ha fluït generosament des de Washington fins a Kíiv, sense que hi hagi cap alternativa suficient per part dels aliats europeus. Els preus dels aliments i de l’energia, la inflació i el creixement insuficient o fins i tot la recessió faran pressió sobre els governs de tots colors, amb amics de Putin o sense.

La negociació que va resoldre aquell moment d’extrema tensió també inspira actualment les anàlisis i iniciatives diplomàtiques per buscar una sortida a la guerra.

La diplomàcia té sempre un paper en les guerres, fins i tot en els moments més virulents. De moment, ja ha servit per a l’intercanvi de presoners o per assegurar la sortida dels cereals emmagatzemats a les sitges ucraïneses. Molts governs comencen a pensar, i alguns fins i tot ho diuen, que ja és hora de l’alto el foc i de les negociacions de pau. Ni Moscou ni KÍiv volen sentir-ne a parlar, a menys que rebin exactament allò que els ha portat a combatre. Putin vol negociar a partir de l’annexió legalitzada pel seu règim dictatorial després de la farsa d’uns referèndums a les regions parcialment ocupades. Zelenski vol tornar a la situació anterior a 2014, inclosa la devolució de Crimea.

La por no fa córrer tan sols, sinó que també obliga a llegir i a recordar. Ara fa 60