Hi ha llibres oportunistes i altres oportuns. Extrema derecha 2.0 (Siglo XXI editores) és un llibre oportú perquè aporta coneixement, clarifica i ens ajuda a entendre la realitat. Una realitat inquietant, des d’una perspectiva democràtica, per l’actual ofensiva mundial d’una internacional reaccionària, ultranacionalista, enemiga de la igualtat i de la fraternitat i que recull les velles banderes, actualitzades, de la contrarevolució del segle XIX i dels idearis de les dretes radicals del primer terç del segle XX.A l’extrema dreta de l’arc ideològic ens trobem la ultradreta dividida en neofeixistes (no accepten la democràcia i utilitzen la violència) i la dreta radical (admeten la democràcia formal i han renunciat a la violència). Als anys trenta del passat segle les contrarevolucions preventives, segons la terminologia de Norberto Bobbio, varen destruir (violentament o legalment) els Estats de Dret i els van substituir per diferents models autoritaris o totalitaris (feixisme a Itàlia, dictadura militar feixistitzada a Espanya, nazisme a Alemanya, dictadura civil a Portugal, etc).

La derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial, una autèntica guerra civil entre europeus, va suposar el desprestigi i la demonització dels idearis antidemocràtics radicals. Els valors antifeixistes-democràtics han estat hegemònics a Occident fins al present. Per això la dreta radical dels nostres dies parla de «llibertat» i d’«autèntica democràcia» per arribar al poder i desenvolupar els seus models autoritaris postmoderns del tipus de l’Hongria d’Orban, la Polònia governada pel FIS o el Brasil de Bolsonaro. Aquest és l’objectiu del llibre de Steven Forti, explicitar, de forma rigorosa i completa, les causes polítiques, sociològiques i sistèmiques de l’actual expansió electoral i cultural ideològica de les dretes radicals occidentals.

L’autor pretén amb propòsits ambiciosos contestar a les següents preguntes:

  • Què hem d’entendre per dreta radical?
  • Com podem definir-la i quines són les seves característiques?
  • Quina ha estat la seva evolució històrica des de 1945 fins avui?
  • Quins factors de continuïtat i discontinuïtat existeixen entre els seus idearis actuals i els del primer terç del segle XX.
  • Com han aconseguit desmarginalitzar-se i que amplis sectors socials escoltin les seves propostes i les abonin electoralment.
  • Quins elements tenen més capacitat explicativa: els referents a les demandes socials o els de les ofertes d’aquests partits?
  • Quins factors expliquen els seus èxits polítics?
  • Com contrarestar-los ideològicament i políticament?

Ens juguem molt responent correctament o incorrectament a aquestes preguntes. Per a l’autor això és un tema cabdal, com demòcrata demana la col·laboració del conjunt dels demòcrates per combatre aquesta internacional reaccionària que pot acabar desvirtuant i prostituint les democràcies. El llibre és excel·lent, assoleix els objectius proposats a partir d’una utilització de fonts exhaustiva, uns complets estats de la qüestió sobre els diferents punts i unes conclusions sòlides argumentades a partir d’apropiades evidències empíriques.

Els efectes perversos de la globalització, les misèries del relativisme postmodern, les profundes conseqüències sistèmiques dels canvis fruit de les transformacions de les societats industrials a postindustrials, la creixent amplitud de les migracions, l’augment de les desigualtats, l’hegemonia del sector financer i de les estratègies polítiques i culturals del neoliberalisme, les societats dels 2/3 (Esping-Anderssen), el precariat i la pornogràfica acumulació de beneficis per part d’una oligarquia mundial… I, com afirma Madeleine Albright, estem intentant entendre el món amb ideologies del segle XIX que incideixen amb institucions del segle XX per solucionar problemes del segle XXI.

Les societats postindustrials postmodernes han trastocat els vells i precaris factors d’equilibris socials i s’han produït canvis culturals irreversibles (com la desmarginalització del feminisme o l’ecologisme). Per això han augmentat la inseguretat, les desigualtats, els problemes d’identitat i les respostes reaccionàries. Les misèries de la modernitat van tenir unes alternatives de dreta radical i de la mateixa manera els seus hereus actuals també fan el mateix: les seves ofertes són unes respostes a les misèries de la postmodernitat. Aixequen les velles banderes renovades d’«ordre, jerarquia i comunitat» en un context d’hiperindividualisme neoliberal.

En unes èpoques de gran confusió ideològica les dretes radicals es disfressen d’autèntics demòcrates plebiscitaris i de defensors del poble contra elits internacionals apàtrides i corruptes. Tenen cert èxit perquè vehiculen els seus discursos reaccionaris, ultranacionalistes i nativistes, amb pautes culturals nacionals i ofereixen solucions de xovinisme del benestar (liberalisme etnocràtic) i alienants caps de turc dels problemes (precarietat, inseguretat, etc.) com serien els immigrants, capitalitzant políticament els malestars socials (recordem l’exitós «Netegem Badalona» del xenòfob polític del PP, Xavier Garcia Albiol). La «solució», segon ells, està en una recuperació transversal de la sobirania, llei i ordre i identitats nacionals homogènies i excloents. Tot el contrari de desenvolupar democràcies avançades formades per ciutadans d’identitats compartides, en un món intercultural globalitzat.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Com s’ha repetit molt el feixisme és com la pornografia, tan fàcil de detectar com difícil de definir. Però cal recordar que si tot és feixisme res és feixisme. Abascal no és feixista, és un ultranacionalista de dreta radical tan ultrareaccionari (com tradicionalment ha estat l’oligarquia espanyola) que no dóna suport al xovinisme del benestar com Marine Le Pen, sinó que defensa l’educació privada, la sanitat privada i en alguna ocasió ha parlat de justícia privada. En els seus vídeos electorals cavalca pel cortijo al costat d’un torero d’ultradreta, perquè els jornalers vegin qui mana.

Com Steven Forti exposa al seu llibre cal una operativa clarificació conceptual, les paraules creen realitat perquè els éssers humans interpretem la realitat a partir dels llenguatges i les paraules. Per això dedica una part de l’obra al rellevant debat de quin és el terme més adequat per definir aquesta heteròclita agrupació de partits d’extrema dreta: “Ultradreta”, “Nacional-Populistes”, “Partits Populistes de Dreta Radical”, “Postfeixistes”, “Dreta Radical Postmoderna”. Es decideix per “Extrema dreta 2.0” influït possiblement per raons comercials de l’editorial. La proposta de Cass Mudde d’agrupar en el terme d’ultradreta a Neofeixistes i Dreta Radical sembla més clarificadora. Al llarg del llibre l’autor especifica bé les similituds i les divergències d’aquesta subfamília de partits.

Divergències per raons de context, culturals o geoestratègiques, però compartint uns paràmetres comuns: lluitar per l’hegemonia cultural amb tecnologies punteres sense cap escrúpol ètic (postveritats, fake news, mentides, fets alternatius, demagògia); parasitar ideològicament tot el que pugui ser útil per l’èxit del seu projecte polític de models autoritàries sense trencar del tot les estructures formals democràtiques; tacticisme màxim (i de vegades accidentalisme, per exemple la italiana Lliga Nord) multiadaptable als canvis de les opinions públiques i, finalment, aposta clara per models socials profundament neoconservadors-reaccionaris (antiprogressistes i antifeministes) i que han estat definits com a il·liberals.

Per concloure és rellevant destacar com Forti remarca la gran importància del que ha estat anomenat Cultural Backlash (Pippa Norris i Ronald Inglehart) per entendre el suport de sectors socials occidentals populars (en sentit molt ampli) a aquestes ofertes il·liberals. Una vegada més queda demostrat que les teories economicistes no són prou explicatives. Les pors, els greuges (objectius o subjectius), les il·lusions i les dissonàncies cognitives multiplicades per les xarxes socials juguen un paper molt condicionant en política. Deixant a part que els partits de dretes sempre han tingut electoralment molt vot de les capes subalternes i amb més fidelitat de vot que els partits d’esquerres. Partits, aquests últims, amb superiors, en moment concrets, augments de l’abstencionisme. Està empíricament demostrat que les situacions històriques de desesperació, pors i inseguretats fan augmentar les expectatives electorals de les dretes en general i dels partits de dreta radical en particular.

Democràcies avançades o il·liberalisme; identitats compartides en societats pluriculturals d’igualtats d’oportunitats o liberalisme etnocràtic nativista i excloent. Cal escollir i actuar: pensar globalment i actuar localment. Res de pactar amb la dreta radical. És necessari també reduir el màxim possible les desigualtats, analitzar les demandes dels seus votants, augmentar els nivells de cultura cívica democràtica i intentar solucionar els dèficits democràtics. Tertia non datur (no hi ha una tercera via).