Aquest mes de juliol, Espanya assumirà la presidència de la UE per a tot el segon semestre d’enguany. És una presidència considerada com una oportunitat per impulsar alguns dels projectes europeus més estratègics abans que les eleccions al Parlament de l’any que ve estableixin una pausa en les activitats comunitàries.
El Govern de Pedro Sánchez ha fet una opció molt ambiciosa que ha implicat una preparació detallada, que contrasta amb la tendència que s’ha observat en altres presidències a esperar l’evolució dels esdeveniments per fixar les propostes concretes d’actuació.
Política&prosa, que ja en l’editorial del seu primer número, ara fa prop de cinc anys, expressava el seu compromís amb la construcció europea, presenta un dossier que es planteja oferir una panoràmica dels reptes de la pròxima presidència i de les perspectives que obre. Les visions des de Madrid i Brussel·les han estat cobertes respectivament per Ignacio Molina i Beatriz Navarro, mentre que Albert Garrido i Gemma Pinyol-Jiménez aborden dos dels assumptes que previsiblement podrien ocupar una posició central en els debats europeus dels pròxims sis mesos, és a dir, la formulació d’una política per a les relacions amb la Xina i la negociació d’un nou acord sobre migracions i asil.
La decisió del Govern d’integrar la dimensió europea en el programa polític del final de la legislatura és una aposta d’una ambició considerable si es té en compte la polarització extrema de la política espanyola i l’evidència que el Partit Popular no està disposat a admetre un terreny de consens en aquest àmbit, i que ha optat, ben al contrari, per mantenir la confrontació fins i tot a Brussel·les, amb l’ajuda en aquest cas del radicalitzat grup parlamentari de la CDU que controla Manfred Weber.
El plantejament de la presidència espanyola reflecteix bé la prioritat que per a Sánchez ha tingut la política europea – també la política exterior– com a àmbit on contrastar visiblement amb les febles conviccions de l’oposició. Va marcar aquesta preferència des dels primers moments de la seva presidència del Govern amb un esforç de presència continuada a Europa que va culminar amb l’activisme que la crisi de la pandèmia va afavorir i el tour de force que va conduir a l’acord per al disseny i gestió dels recursos europeus Next Generation.
En principi, el calendari que es presenta és aclaparador. D’entrada, el mateix mes de juliol s’ha de celebrar a Brussel·les una cimera entre la UE i l’Amèrica Llatina que posarà a prova la capacitat teòrica d’Espanya d’influir en un àmbit de relacions molt congelat durant anys, una paràlisi que té el seu exponent més visible en l’endarreriment de l’aprovació definitiva de l’acord amb Mercosur.
Però són molts més els reptes que esperen, com el que planarà sobre tota l’acció comunitària que és l’aspiració a desenvolupar i configurar una certa autonomia estratègica per a Europa en un moment tan crític com el que s’ha definit amb la invasió russa d’Ucraïna i les seves derivades de la relació amb els Estats Units i amb el Sud Global. L’autonomia estratègica a la qual s’aspira requerirà, entre altres coses, mantenir una política d’increment de les despeses en Defensa. En general, es tracta de dossiers que no seran fàcils de fer avançar i alguns dels quals tindran un impacte important en política interior, no solament en les relacions amb l’oposició conservadora, sinó dintre de la coalició actualment governant.
Seria el cas, per exemple, de l’impuls d’una actualització de la política europea d’immigració i asil, dels increments en els pressupostos militars, de la reforma del mercat elèctric o, fins i tot, de les derivades de la protecció de Doñana, la renovació del Consell General del Poder Judicial o les euroordres.
Si les coses es fan bé i esdeveniments ara imprevisibles no alteren radicalment el paisatge europeu, els sis mesos de la presidència espanyola podrien certificar un canvi autènticament rellevant en la posició d’Espanya a Europa que seria la consolidació del seu rol com un dels països grans de la Unió que és capaç de proposar aliances i d’impulsar iniciatives de pes. D’alguna manera seria un retorn a l’equilibri relativament sòlid que es va configurar en la ja llunyana etapa Mitterrand-Kohl- González i que es va perdre pel desinterès o la imperícia dels posteriors presidents dels governs espanyols.
És inevitable fer referència a la fredor que s’ha pogut constatar en la reacció o, més aviat, absència de reacció que la perspectiva de la presidència espanyola ha merescut a Catalunya i, concretament, a Barcelona. És un signe que confirma l’entotsolament en què ha caigut la política catalana. En la campanya electoral de Barcelona, Europa no ha tingut cap presència rellevant més enllà de la insistència dels Comuns de presentar l’urbanisme tàctic com una tendència internacional. Aquesta absència en el debat electoral és significativa d’un canvi de fons en una ciutat que va focalitzar la seva transformació i modernització en la seva vocació europea i en una presència continuada a les institucions de Brussel·les.
