El País Valencià torna a ser un referent, però per motius molt diferents dels de no fa gaires anys. La bona gestió de la contenció de la covid19, l’estabilitat política d’un govern integrat per totes les esquerres possibles, el canvi de prioritats en educació o sanitat, el fort desenvolupament de polítiques socials o la complicitat d’empresaris, sindicats i institucions en el diàleg social contrasten amb la fotografia deteriorada dels últims anys de govern del PP. Una imatge rosegada pels casos de corrupció, per la destrucció de tot el sistema financer valencià, pel fort endeutament derivat de l’aposta pels grans esdeveniments i, sobretot, per una pèrdua de la qualitat democràtica que va acabar esclatant en les eleccions autonòmiques i locals del maig de l’any 2015. Els valencians, d’una manera o d’una altra, van dir prou.

Val la pena aturarse en aquesta data, perquè és el moment en què es va iniciar un canvi de model polític, i per tant també social, econòmic, educatiu, sanitari o cultural. Abans d’aquesta data, el País Valencià s’havia convertit en un exemple dels pitjors mals d’una societat en declivi, accelerats pel boom del model productiu del totxo, que en aquesta geografia va fer estralls. Van ser temps en què, com assenyalava Josep Vicent Boira en el llibre Valencia, la tormenta perfecta, es va conjugar un sistema polític incapaç de donar resposta a la crisi amb un sistema econòmic en suspensió de pagaments després dels esdeveniments financers del 2008. Una dada: els valencians tenien dues caixes d’estalvis, Bancaixa i CAM, entre les primeres cinc espanyoles; i un Banc de València, gairebé centenari, que era la joia de la corona de la burgesia valenciana; tot això ha desaparegut.

El canvi va tenir antecedents clars, simptomatologies d’un malestar social evident, que apuntaven al cansament manifest d’una majoria de valencians; i que el periodista Víctor Maceda descriu molt bé en el llibre El despertar valencià. I aquest cansament es va concretar, el maig del 2015, amb un canvi radical a les institucions: després de vint anys de governs populars a la Generalitat Valenciana i de vint-i-quatre a l’Ajuntament de València, les principals institucions passaven a ser governades per l’esquerra. És important subratllar que a la mateixa capital on en els anys setanta i vuitanta va néixer i créixer el focus de l’anticatalanisme més dur, amb la que es va conèixer com la «batalla de València», ara hi ha un govern local liderat per un alcalde nacionalista de Compromís, amb el suport del PSPV.

 

El govern del Botànic

Si observem la composició de l’executiu autonòmic valencià, tindrem una sorpresa. Perquè en aquest govern hi ha representades sis sensibilitats de l’esquerra valenciana; és a dir, totes. La socialdemocràcia del PSPV, on els girondins, liderats pel federalista Ximo Puig, superen de moment els jacobins pròxims a Pedro Sánchez; les tres formacions de Compromís que lidera Mónica Oltra, amb els nacionalistes del Bloc, l’esquerra social d’Iniciativa PV i Els Verds; més Podem i EUPV. Tots aquests partits gestionen àrees de govern, quotes de poder institucional, i estan obligats a arribar a consensos en el Consell, que de moment sempre s’han aconseguit. Aquesta configuració institucional, que es va denominar la «fórmula valenciana», seria imitada anys després pel govern espanyol.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Poc després que es conformés el primer govern autonòmic, amb un sistema de cohabitació anomenat «mestissatge», pel qual a cada conselleria hi ha càrrecs de tots els partits, el PP va assegurar que no durarien ni un any. Ja n’han passat sis i, malgrat les tensions internes, que n’hi ha, tant polítiques com personals, l’anomenat govern del Botànic —en honor al Jardí Botànic de València on es va signar el programa de govern— sembla sòlid i estable. El cert és que en les grans línies programàtiques no hi sol haver dissensions; però es perfilen certes fissures entre el PSPV i els seus socis de Compromís i Unides Podem en qüestions com la relació de l’administració amb l’empresa privada o l’estratègia de pressió cap al govern espanyol en temes com el finançament autonòmic. Però, de moment, com li agrada assenyalar a Mónica Oltra, «el Botànic és a prova de bombes».

La conformació del nou executiu liderat per Ximo Puig va representar un gir radical en les polítiques sanitàries, educatives i socials. Una dada: en aquests sis anys s’han incorporat al sistema d’educació obligatòria valencià més de 12.000 professors i altres milers de professionals a la sanitat pública. En el primer cas, el reforç en matèria educativa ha permès superar el deteriorament del sistema públic durant els anys del PP, que va afavorir clarament l’educació concertada; i en matèria sanitària explica, en part, la capacitat que ha tingut el País Valencià per contenir l’avanç de la covid-19. A més, s’ha iniciat la reversió del model d’hospitals públics gestionats per empreses privades que va instal·lar el PP en diverses àrees de salut.

 

La Comunitat més mal finançada

Totes aquestes polítiques avancen amb enormes dificultats a causa de l’evident infrafinançament derivat d’un model de finançament autonòmic que va caducar el 2014. La Comunitat Valenciana és la més mal finançada de l’Estat, segons tots els informes elaborats ad hoc per l’IVIE, les universitats valencianes i fins i tot el Ministeri d’Hisenda. Es tracta, a més, d’una administració que arrossega un deute estructural superior als 45.000 milions d’euros. Amb l’expansió de la covid-19 l’infrafinançament ha dificultat en gran part la capacitat de maniobra de l’executiu valencià. Aquesta és la gran assignatura pendent. Tots els partits polítics valencians han exigit en diverses ocasions a les Corts Valencianes un canvi de model que atengui principalment el criteri de població. Ja fa sis anys que hi insisteixen i no sembla que hi hagi voluntat política de l’Estat per abordarho.

En els sis anys de govern de Ximo Puig s’han incorporat al sistema d’educació obligatòria més de 12.000 professors.

Enfront de les esquerres, les dretes valencianes a l’oposició continuen, ara per ara, sense trobar un relat alternatiu capaç d’erosionar el govern del Botànic. El PP està instal·lat en la seva travessia del desert particular; intentant recompondre quadres i idees, verificant que l’hegemonia absoluta del passat sembla ara impossible d’aconseguir. I observa amb recel els moviments de Ciutadans i de Vox. Els de Toni Cantó temen, lògicament, acabarse diluint en el magma de les dretes com els va passar en les últimes eleccions generals, i segueixen la nova línia marcada per Inés Arrimadas d’arribar a pactes amb els socialistes al País Valencià. En el cas de la ultradreta, passa el mateix que a la resta d’Espanya: estan forçant el PP a mantenir unes posicions de combat contra l’executiu de Ximo Puig. Però és important assenyalar que, a diferència d’altres latituds, al País Valencià tant el PP com Cs han sabut estar al costat del president Ximo Puig en els pitjors moments de la pandèmia; i fins i tot van donar suport al Pla de reconstrucció a les Corts Valencianes. En això també el País Valencià és ara diferent.

La pandèmia ha truncat una recuperació econòmica que ja gairebé no s’enfocava exclusivament en el sector immobiliari com succeïa en el passat. El País Valencià havia aconseguit ser la segona regió exportadora d’Espanya en els dos últims anys, amb nodes logístics com el Port de València liderant el trànsit de contenidors del Mediterrani. Abans del coronavirus, els sectors productius industrials començaven a tenir múscul una altra vegada; sense desatendre el sector turístic, que representa més del 16 % del PIB valencià. Les amenaces derivades de la covid19 són múltiples, i afecten fins i tot un sector clau com el de l’automoció, amb la factoria de Ford a Almussafes en el punt de mira per la crisi del sector.

 

Execució del Corredor Mediterrani

Gairebé el 91 % del teixit empresarial valencià està format per petites i mitjanes empreses, massa fràgils per suportar llargs períodes d’inactivitat. Aquest és el gran problema. Els informes de l’IVIE deixen clar que si la pandèmia s’allarga, l’economia valenciana patirà molt més que altres, atesa la seva estructura productiva. El coronavirus amenaça de provocar una forta caiguda del PIB, superior a l’11 %; molt més que en altres autonomies, en part a causa del teixit productiu valencià.

Una qüestió clau per al País Valencià és l’execució del Corredor Mediterrani, infraestructura el valor de la qual excedeix l’àmbit merament logístic per entrar de ple en el simbòlic, com a pont de connexió mediterrània no solament econòmica, sinó també social i cultural. La possibilitat, propera, de disposar d’un corredor que enllaci el sud d’Espanya amb França a través d’Andalusia, Múrcia, la Comunitat Valenciana i Catalunya ha trobat la complicitat de tots els sectors econòmics, que han fet pinya amb l’executiu de Ximo Puig. Pel que fa a aquest tema, és important destacar que el comissionat per al corredor mediterrani és Josep Vicent Boira, el valencià que ha treballat més per aquest projecte des de fa vint anys.

Al País Valencià, tant el PP com Cs han sabut estar al costat del president Puig en els pitjors moments de la pandèmia.

La qualitat democràtica ha estat un altre dels aspectes que s’han vist reforçats en aquests anys, amb l’activació de forts controls institucionals. El Botànic va crear una Conselleria de Transparència i una Oficina Antifrau amb capacitat per gestionar denúncies anònimes de funcionaris. El control públic dels comptes és ara real, tot i que de vegades, algunes conselleries tenen tendència a trigar a l’hora de proporcionar dades a l’oposició. Però en aquesta qüestió hi ha hagut un canvi total de paradigma. És evident que l’esquerra valenciana, el principal valor de la qual per atreure electors el 2015 va ser «l’honradesa», té por de quedar deslegitimada per una mala gestió si apareix algun cas de corrupció en l’executiu valencià.

 

Superar la hipoteca reputacional

El canvi ha estat evident també en la realització d’esdeveniments culturals i la potenciació de la cultura entre la població. El PP va apostar per un model de grans esdeveniments en grans contenidors de caràcter elitista, com ara la construcció del Palau de les Arts, l’Òpera valenciana, mentre perdien prestigi institucions com l’IVAM. La veritat és que en aquests anys la iniciativa privada ha dinamitzat la cultura a les ciutats, gairebé més que les institucions. S’ha apostat fort per la «cultura popular» i s’han impulsat activitats més properes als ciutadans en les ciutats, els barris, els carrers.

Fa sis anys, els valencians van voler instaurar un nou model polític, i així ha estat. Un model en què les polítiques d’esquerres s’han desenvolupat sense trobar un rebuig social significatiu, més enllà d’algunes mobilitzacions del sector educatiu concertat, que van tenir lloc en els primers anys del Botànic, però que ja s’han desactivat. Tanmateix, les fragilitats són evidents, per la mateixa pluralitat i la sensibilitat de l’executiu autonòmic, per les greus amenaces derivades de la covid19, per la manca asfixiant d’un sistema de finançament just o per la polarització política que arriba des d’altres geografies. El que ningú no dubta és que la «fórmula valenciana» el que sí que ha aconseguit és superar la «hipoteca reputacional», en paraules de Ximo Puig, que durant anys va associar els valencians a la corrupció. I això ja té mèrit.