Quan el 13 de març el president Pere Aragonès va convocar eleccions anticipades, la majoria de la ciutadania es va haver de preparar per a unes eleccions que figuraven en un horitzó llunyà. El sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat realitzat entre febrer i començaments de març mostrava que poc més d’un quart de la ciutadania catalana (26,6%) es trobava entre indecisa, votar negativament (blanc o nul) o bé abstenir-se. Un mes més tard, el CEO d’abril mostrava que aquest univers creixia al 53,6%.

Aquest univers allunyat de l’electoral, juntament amb el lideratge del PSC, la paritat entre ERC i Junts, la pujada del PP i la baralla per guanyar major protagonisme parlamentari (Comuns, Vox i CUP), mantenir-se en l’hemicicle (C’s) o entrar-hi (Aliança Catalana i Alhora), conformaven el quadre demoscòpic de partida de la campanya.

El model de finançament, la greu sequera, els alarmants resultats de les proves educatives PISA i l’irresolt problema de l’habitatge semblaven conformar el quadrilàter de temes on es desenvoluparia el combat electoral. Però totes aquestes preocupacions i demandes ciutadanes van entrar en tensió davant un fenomen cada vegada més present en les campanyes electorals: la personalització.

 

Personalització al màxim

L’expert en comunicació política Xavier Peytibi, la tesi doctoral de la qual aborda la personalització política, assenyala en el seu llibre Les campanyes connectades: Comunicació política en campanya electoral (2019) que no és un fenomen recent, però sí que és nou l’ampli ressò mediàtic que rep. Particularment per la potència que li imprimeixen les xarxes socials, que doten d’eines per a aconseguir una personalització tan alta com la que vivim avui dia i, potser, com a poques vegades en una contesa electoral a Catalunya.

És evident que el pes de les marques personals dels candidats i de les principals figures dels espais polítics han estat centrals i determinants en aquesta campanya electoral. En aquesta línia, hi ha dos exemples molt contundents: la figura de l’expresident Carles Puigdemont i la del president del Govern Pedro Sánchez. Tant és així, que C’s fins i tot va decidir fer referència a ells en la seva claim de campanya amb la seva «Detenlos».

Puigdemont ha apostat al màxim: no sols ha decidit encapçalar la candidatura de Junts, sinó que també la seva marca personal s’ha transformat en la insígnia del seu espai polític. I això, a més de la fortalesa que encara conserva el seu cognom dins dels votants propis, respon a una altra raó demoscòpica: més d’un terç dels votants de la CUP i el 14,4% dels d’ERC el prefereixen al capdavant de l’executiu català, segons va revelar un sondeig al començament d’abril. És a dir, no sols representa una clara opció de lideratge en l’univers postconvergent, sinó també en altres segments del sobiranisme. Alguna cosa que també ratifica Oriol Bartomeus en l’enquesta de l’ICPS.

L’exagerada demostració de lideratge de Puigdemont té com a destinatari principalment al votant d’ERC: només un terç d’aquests votants (33,8%) creuen que Aragonès és el millor candidat de l’espai, segons consigna l’enquesta de NC Report, realitzada l’11 d’abril. Per contra, la gran majoria d’ells (59,4%) situa a Oriol Junqueras com qui podria portar a la formació republicana cap a millors resultats. En efecte, aquesta esquerda, llegida gairebé com una «virtual acefàlia en termes perceptius de lideratges, representa un terreny fèrtil per on avançar per a l’expresident.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Malgrat això, ERC també compta amb figures ben considerades per la ciutadania que poden apuntalar la seva oferta electoral. Un exemple d’això és, precisament, Junqueras, amb la segona millor valoració de líders en el CEO de febrer-març. Mentre que en el CEO d’abril, el president Aragonès és el candidat millor valorat pel conjunt de les i els catalans, amb 5,1 punts. Això és: el valoren favorablement, i en més espais que a Puigdemont, però això no es tradueix necessàriament en un lideratge aspiracional. D’aquesta manera, la varietat de noms de pes dins dels republicans podria ajudar a enrobustir la imatge del seu principal candidat.

 

El personal és polític

Hi ha, a més de la simbiosi Puigdemont-Junts, un altre fet significatiu que va arrossegar a la campanya electoral cap al terreny del que és personal: la reflexió de Pedro Sánchez arran de l’atac contra la seva esposa.

El affaire Begoña va permetre als socialistes —almenys en un primer moment— virar la conversa política i electoral de la ciutadania des del frame Puigdemont cap al marc mental de «Sánchez». Això, independentment del desenllaç del cas, suposa un èxit: va aconseguir trencar la inèrcia que el líder de Junts tan bé coneix i sap utilitzar.

La personalització de la campanya del PSC va tenir i té un sentit diferent a la de Junts; no sols per procedir d’una naturalesa diferent de la de Puigdemont, sinó per l’objectiu: si en els exconvergents el focus estava posat a enfortir la figura de l’exmandatari, en el cas dels socialistes va ser estovar. En altres paraules: humanitzar. És a dir, a partir d’aquesta (fortuïta) finestra d’oportunitat buscar connectar amb un electorat més sensible, encara que no necessàriament d’esquerres, i no mobilitzat.

De fet, segons el CEO d’abril, gairebé un cinquè dels electors que van votar en blanc o es van abstenir en les de 2021, avui votarien per la formació dirigida per Salvador Illa; sent a més el principal destí d’aquells que ara diuen que votaran de manera positiva (a un partit). Però també pot tenir la seva contracara en les emocions dels propis: segons el sondeig realitzat pel Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), amb treball de camp entre el 2 i el 4 de maig (post amenaça de dimissió), un quart dels electors socialistes està indecís. Això és, set punts percentuals més que abans de la missiva de Sánchez. L’empatia, en efecte, troba els seus límits.

En aquest sentit, tenint en compte que els electors avaluen i estan cada vegada més atents a la personalitat i la vida privada dels candidats, semblaria que el diàmetre de la vida personal i privada s’ha fet més petit. L’espai del que és  públic ha guanyat lloc en el terreny d’allò privat. El cas Begoña-Sánchez podria suposar un abans i un després per pensar els límits i les pautes de les campanyes electorals. Alguna cosa que aquesta campanya electoral podria tenir la possibilitat de ser la primera a testar-ho. Amb aquest episodi, però també amb la defunció de la mare de l’expresident Puigdemont.

 

El terç restant i el dia després

És innegable que les principals mirades es posen en el que succeeix amb les tres principals formacions, que molt possiblement concentraran al voltant de dos terços dels vots del 12M i tres quartes parts dels escons. Però en la porció restant de vots i seients també es juga bona part de la pròxima legislatura. I això es visualitza en les respectives campanyes.

Hi ha un consens demoscòpic cada vegada major que apunta que el PP se situarà en el quart lloc. Aquest salt respecte als comicis de 2021 li podria donar una posició determinant si l’aritmètica parlamentària no és, novament, favorable al bloc independentista. En aquest sentit, l’opció conservadora i constitucionalista ha fixat el seu objectiu a trencar l’hegemonia sobiranista. Per a això, cerca primer ser l’opció més útil de l’espanyolisme liberal-conservador i tornar-se imprescindible per a Illa, com va succeir amb Jaume Collboni l’any passat a Barcelona. Mateixa lògica i igual tensió.

En una línia menys pragmàtica, però també buscant influir en la majoria de les sensibilitats oposades a l’independentisme, apareix Vox amb el seu «En defensa pròpia». El més que probable avanç del PP amenaça a la ultradreta espanyolista. El seu objectiu principal, és clar, és no veure’s superat pel PP; o, en defecte d’això, retrocedir el menys possible. Per a això, el seu discurs busca eludir l’hiperpersonalisme que ha adoptat la tònica de la campanya en general i centrar-se en les preocupacions ciutadanes. Alguna cosa que, tal vegada, prové de tenir ara un competidor més: l’extrema dreta independentista.

Aliança Catalana (AC), la formació d’ultradreta nacionalista, cerca obtenir una quota de protagonisme superior a la seva implantació. El seu discurs dur, xenòfob i ultranacionalista desafia als sectors conservadors de l’espanyolisme, però sobretot als del catalanisme. La combinació d’una agenda separatista, postures radicals contra la immigració i un missatge islamòfob, tot això connectat amb les preocupacions materials del gruix de la ciutadania i en un moment on la ruptura amb l’Estat espanyol és tractada amb baixa intensitat per Junts, ERC i CUP, obre una gran incògnita sobre l’opció liderada per Sílvia Orriols. El primer símptoma de la seva expansió es va poder veure el gener passat, quan Junts va negociar amb el govern central la delegació de les competències sobre immigració en la Generalitat. Una iniciativa que estava enfocada evidentment a contenir l’avanç d’AC.

Finalment, els qui també aspiren a mantenir una posició determinant són els Comuns i la CUP. Els primers saben que, encara que la seva presència en l’hemicicle es vegi reduïda fortament, poden ser un actor clau per als socialistes. No en va, han abandonat el concepte «canvi» per  parlar de «la Catalunya que ve», en un intent de situar el seu marc ja no en el possibilisme, sinó en el que ineludiblement vindrà. Aquest canvi de registre no és menor. Cerca conferir realitat i pragmatisme a la seva oferta, més encara en moments de molt de soroll i feblesa en l’espai de l’esquerra a nivell estatal. A això, a més, se li suma la necessitat de recuperar quotes de poder, després de la dura derrota a Barcelona al juny passat.

La CUP, en canvi, llança la seva campanya amb una mescla d’elements. D’una banda, fixa el concepte de «defensa» com el seu frame. I, d’altra banda, posarà a prova el gir estratègic sorgit del Procés de Garbí, des d’on pretén rellançar-se i redefinir la seva caòtica organització i discurs. Així mateix, ara també té un model per a oferir: Girona, des d’on busca mostrar-se madura i constructiva.

 

Personalització i pragmatisme

Si hi ha dos elements que poden sintetitzar la tònica d’aquesta campanya electoral són la personalització i el pragmatisme. L’aposta, per tant, oscil·la entre l’audàcia de personalitzar (i híper personalitzar) les campanyes, amb el seu indefugible risc, i el càlcul pels pactes postelectorals.

Les formacions polítiques són conscients que les quotes de paciència dels electors són limitades: la irrupció d’AC en l’escenari català —més enllà de si aconsegueix entrar o no en el Parlament— hauria de ser vista com un senyal d’alerta d’aquest esgotament. Un fastigueig que pot començar a veure’s a Catalunya, però que podria retrunyir en la resta del país gairebé com aquestes eleccions s’han presentat: inesperadament.