De les moltes respostes que s’han donat a l’eterna pregunta de per a què serveix la literatura, crec que la que millor s’escau a la meva última novel·la és aquella que atribueix a la narrativa un cert poder catàrtic. Aristòtil ja preveia que la poètica tingués aquesta funció a la Grècia clàssica, però el cert és que aquest no era el meu propòsit inicial quan vaig decidir tancar la trilogia que havia escrit sobre la Guerra Civil i l’exili amb una novel·la que narrés la peripècia humana d’una família durant la primera meitat del segle XX que va ser el nostre infern de Dante.

El meu objectiu era més modest, més propi d’una novel·la històrica, sense derivades tan ambicioses, entre altres coses perquè penso que la literatura ha de plantejar més preguntes que respostes i el novel·lista no ha de tenir altres pretensions que no siguin contar històries i escriure-les bé. En això coincideixo amb Sergi Pàmies quan diu que «en general, la funció catàrtica (de la literatura) és escriure, no allò que escrius».

El que jo pretenia, més modestament, era escriure una història protagonitzada per personatges ficcionats que travessessin aquest període tan terrible de la nostra peripècia col·lectiva, especialment el que va del 1936 al 1945. Una dècada ominosa que van patir molts exiliats catalans i espanyols des que va començar la Guerra Civil fins que va acabar la Segona Guerra Mundial. Així és com vaig començar, amb un relat que havia de reflectir el patiment dantesc d’aquells anys tot sent una història de superació de les penúries que van haver de patir els vençuts.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.