Una catarsi familiar i col·lectiva

De les moltes respostes que s’han donat a l’eterna pregunta de per a què serveix la literatura, crec que la que millor s’escau a la meva última novel·la és aquella que atribueix a la narrativa un cert poder catàrtic. Aristòtil ja preveia que la poètica tingués aquesta funció a la Grècia clàssica, però el cert és que aquest no era el meu propòsit inicial quan vaig decidir tancar la trilogia que havia escrit sobre la Guerra Civil i l’exili amb una novel·la que narrés la peripècia humana d’una família durant la primera meitat del segle XX que va ser el nostre infern de Dante.

El meu objectiu era més modest, més propi d’una novel·la històrica, sense derivades tan ambicioses, entre altres coses perquè penso que la literatura ha de plantejar més preguntes que respostes i el novel·lista no ha de tenir altres pretensions que no siguin contar històries i escriure-les bé. En això coincideixo amb Sergi Pàmies quan diu que «en general, la funció catàrtica (de la literatura) és escriure, no allò que escrius».

El que jo pretenia, més modestament, era escriure una història protagonitzada per personatges ficcionats que travessessin aquest període tan terrible de la nostra peripècia col·lectiva, especialment el que va del 1936 al 1945. Una dècada ominosa que van patir molts exiliats catalans i espanyols des que va començar la Guerra Civil fins que va acabar la Segona Guerra Mundial. Així és com vaig començar, amb un relat que havia de reflectir el patiment dantesc d’aquells anys tot sent una història de superació de les penúries que van haver de patir els vençuts.

Els personatges els tenia a casa

Acostumat a novel·lar vides èpiques com la del cònsol soviètic a Barcelona, la d’un brigadista, o la de periodistes famosos atrets per la dimensió èpica de la Guerra Civil, no me’n sortia. El que jo volia era narrar l’impacte que la guerra i l’exili van tenir sobre catalans d’origen humil i comprendre com uns havien aconseguit fer front a l’adversitat mentre altres havien defallit. La paperera de l’ordinador s’anava omplint de personatges d’escassa versemblança que no donaven ni cos ni ànima al que jo tenia al cap. Fins que un dia, veient una foto antiga dels meus pares ballant i celebrant que s’havien acabat aquells deu anys infernals, vaig comprendre que els personatges els tenia a casa. No em calia ficcionar-los. En tenia prou amb novel·lar-los.

Tenia un personatge captivador, però no vaig disposar d’una història digna de ser novel·lada fins que em vaig adonar de la importància dels silencis.

He escrit «en tenia prou» com si fos dit i fet. No va ser així. La decisió de novel·lar una història familiar basada en la vida d’un home com el pare, llarga, prolífica, tant atzarosa com prodigiosa, m’oferia moltes possibilitats però també no pocs paranys. La seva vida pública havia estat, efectivament, «de pel·lícula», però amb això no en tenia prou. Jo em proposava escriure una novel·la basada en éssers humans, no en personatges mitificats per la seva dimensió pública. Descartada la idea d’una biografia, tenia clar que París érem nosaltres (que encara no tenia aquest títol sinó el de L’home del billar) havia de ser una altra cosa. Havia de suscitar més preguntes que respostes, havia de tenir protagonistes ambivalents que tan aviat actuen com herois com voregen precipicis personals i morals.

Amb les gestes del pare que molts coneixien, tenia el personatge, però em faltava l’home, amb les seves contradiccions, debilitats, falles humanes. Sense això, no passava d’allò que volia evitar: una biografia novel·lada, interessant per la singularitat del protagonista principal però sense ànima. A més a més, escrita pel seu fill, seria difícil evitar l’acusació d’hagiografia. M’enfrontava a un subgènere, el de la literatura basada en el pare, que molts escriptors han conreat. Una aventura on tot era nou per a mi. Havia llegit la Carta al pare de Kafka, i Jo confesso, on el petit Adrià descobreix amb sorpresa i inquietud la vida del seu pare. Vaig llegir La invención de la soledad de Paul Auster, i Patrimonio, una historia verdadera de Philip Roth. Ambdues eren narracions fascinants, però la meva volia ser una història diferent. Jo no volia matar el pare, ni contar els seus últims dies al llit de mort (només hi dedicaria un capítol). El que volia era novel·lar la seva vida, o els primers cinquanta anys d’una llarga vida, aquells que em permetien il·luminar el mig segle més brutal de la història d’Europa.

25 hores de gravació

Per endinsar-m’hi tenia un tresor que no era cap capsa de galetes Birba trobada a les golfes, sinó més de vint-i-cinc hores durant les quals havia gravat els seus records quan tenia 95 anys, el cap clar i una memòria envejable. Tornant del funeral, em vaig posar a escoltar els cassets on havia guardat el relat de la seva vida. Vaig dedicar-hi tres dies. Era, efectivament, allò que se’n diu una vida de novel·la. La d’un personatge fet a si mateix que havia superat la condició originària de fill de rabassaires empobrits per la fil·loxera amb una determinació que el va dur de Súria a Manresa, de Manresa a Barcelona, i de Barcelona a París, impulsat per la il·lusió dels canvis que suposaven el descobriment de la potassa al Cardener, la Mancomunitat, i la República, i per una voluntat de superació que li va permetre fer front a la guerra, l’exili i l’ocupació alemanya.

Vaig descobrir que el primer matrimoni del pare havia estat de conveniència, com ho eren molts matrimonis als anys 20 del segle passat.

Un home que no es va donar mai per vençut, convençut que la sort cauria de la seva banda en els moments difícils. Tenia, doncs, un personatge captivador, però no vaig disposar d’una història digna de ser novel·lada fins que em vaig adonar, tot escoltant les cintes, de la importància dels silencis. Silencis sobre alguns episodis d’aquesta biografia atrafegada i, sobretot, sobre la seva vida personal, amb moments en els quals el relat vital s’enfosquia, i ell passava de puntetes sobre la vida familiar, la relació que havia tingut amb la seva primera dona, el primer fill i el germà gran. Vaig comprendre aviat que aquells silencis revelaven carències sentimentals i afectives que formaven part indestriable del pare. El feien més humà. Dibuixaven un ésser travessat pel tipus de contradiccions que donen ànima a una novel·la perquè són les de la vida.

Trobades amb parents desconeguts

Omplir aquests silencis em va dur a fer un viatge que esdevindria una autèntica catarsi familiar. Les trobades amb parents que m’eren pràcticament desconeguts i amb amics o fills d’amics del pare, em van permetre recosir una història personal feta de dubtes i actituds maldestres que contrastava amb la resolució sense falles amb què el pare havia encarat la seva vida pública. Vaig descobrir que el seu primer matrimoni havia estat de conveniència, com ho eren molts matrimonis als anys 20 del segle passat. Més guiats per la necessitat d’adquirir respectabilitat que no pas per l’amor. Ell n’havia parlat poc en aquelles llargues hores de conversa, però els seus silencis eren reveladors. Vaig descobrir que el meu germà gran, el Joan, fill de la seva primera dona, n’havia estat víctima i vaig comprendre les causes profundes i llunyanes que en feien un home seductor però delicat, dolgut, marcat per la manca d’afecte d’un pare idealitzat.

Li vaig dedicar París érem nosaltres, perquè li havien tocat els moments més difícils de la història familiar i n’havia patit les conseqüències més que no pas nosaltres, els fills d’un segon matrimoni fet de passió autèntica i del descobriment de l’amor. Omplir silencis em va dur també fins a la família del germà gran del pare, el Florenci, que també s’havia exiliat i que no va tenir mai la seva fortuna. Tot al contrari. Sabia que la relació entre ambdós no havia estat mai bona, però parlant amb descendents d’ell vaig comprendre que l’exili, que tot ho trinxa, havia acabat d’espatllar-la. Amb històries sinistres que el temps havia obscurit i que em van paralitzar quan les vaig desenterrar. Fins que vaig poder parlar amb les germanes i una neta del Florenci que encara viuen a França. Les vaig conèixer, ens vam retrobar, vam intercanviar fotografies en blanc i negre, ens vam abraçar i vam plorar.

Sense aquells encontres reparadors, no hauria pogut acabar París érem nosaltres. He dit en alguna ocasió que escriure m’ha deixat en pau i pot semblar una hipèrbole literària, però no ho és. És la tranquil·litat d’esperit que segueix a la catarsi. La purificació de l’esperit a la qual es referia Aristòtil.

He parlat de catarsi familiar o personal, però la publicació de París érem nosaltres també ha permès moments de catarsi col·lectiva. Em refereixo a l’impacte que ha causat la novel·la a indrets de Catalunya on el pare havia tingut cert protagonisme durant la República i la guerra. La presentació a La Fatarella em va oferir la primera oportunitat de comprovar-ho. Vaig tenir la impressió que, per primera vegada, es podia parlar del que havia passat sense embuts ni prejudicis. Alguns podran pensar que ja era hora, però qui conegui l’empremta traumàtica que van deixar-hi la FAI, la batalla de l’Ebre i els franquistes comprendran la meva sorpresa i el meu agraïment en veure el local ple de veïns i veïnes disposats a conèixer millor l’aventura de l’home que Companys hi havia enviat per restablir l’ordre republicà després de l’assassinat de 34 pagesos a mans dels faistes.

Assumir el passat

Hi vaig anar amb el cor encongit pel record de la primera visita que hi havia fet el 2008, mentre escrivia El Secret del Brigadista. Vint anys enrere, encara s’hi respirava una desconfiança sorda, pròpia dels pobles que havien passat per moments que encara no havien pogut exorcitzar. Ara, em va semblar que avui ja era possible assumir el passat. Vaig pensar en Almudena Grandes. Entre les moltes coses que ha de desenterrar la memòria democràtica hi ha els records d’uns anys que no admeten simplificació. El mateix va passar a Fonollosa, on la meitat del poble em va acollir, vencent les llegendes negres escampades pels vencedors sobre la participació del pare als fets terribles que van succeir al principi de la guerra.

La catarsi familiar i la col·lectiva van convergir a Súria, on va néixer el protagonista de París érem nosaltres. Més de dues-centes persones es van aplegar al Foment Cultural per la presentació de la novel·la i per retre homenatge al seu germà Florenci que havia estat alcalde durant la república i la guerra i que va morir a l’exili en l’oblit i la dissort. La Fatarella i Fonollosa, Rajadell, Sallent, Súria. Pobles del Bages en els quals he pogut comprovar que ja es pot abordar el passat amb llibertat. Si la literatura hi ha contribuït, benvinguda sia.