En contrast amb el que va passar el 1992 amb motiu del cinquè centenari del Descobriment o la Descoberta del Nou Món, quan el govern espanyol va formar part activa d’una infinitat d’actes commemoratius amb un ampli ressò mediàtic i social, la commemoració de l’inici de la conquesta de Mèxic el 1519 semblava que tenia poca rellevància més enllà del món acadèmic. Però tot va canviar radicalment quan el president mexicà López Obrador, en una recent missiva personal al rei d’Espanya i al Papa, els va exigir una disculpa pública pels abusos comesos contra els pobles indígenes de Mèxic durant la conquesta i el període colonial.

Escriptors, polítics, intel·lectuals i fins i tot nombrosos participants a les xarxes socials s’han llançat a alimentar una controvèrsia sobre l’assumpte carregada d’opinions i de condemnes. Potser convé, doncs, projectar críticament la nostra mirada cap al fet històric en si en el seu context polític i cultural, per entendre l’enorme rellevància i les conseqüències decisives que va tenir en l’ordre mundial aquest esdeveniment de primer ordre.

Colom buscava una nova via directa de navegació cap a Orient. La descoberta d’unes illes va ser en el fons una decepció, ja que ni hi havia riqueses ni els seus habitants seminus no s’assemblaven ni de bon tros a les esplèndides i populoses civilitzacions de l’Índia i la Xina. Però l’obstinació de l’Almirall en els seus tres viatges posteriors no va canviar fins a la seva mort, que, ironies de la història, va tenir lloc sense que hagués reconegut que havia descobert res de nou.

 

L’estratega Cortés

Altres autors van dissentir i van començar a considerar que allò era de veritat un Món Nou, curiós i exòtic en el seu primitivisme, però en definitiva la seva importància intrínseca a penes va canviar fins que el 1519 Hernán Cortés va dirigir una expedició de reconeixement des de Cuba cap al que ja es veia com una realitat continental propera. Tot i que era jove i no tenia experiència de comandament, aviat va desplegar una enorme capacitat de lideratge i una estratègia militar, diplomàtica i política notable.

Va unir dues tradicions ancestrals en un gresol de pobles i cultures, marcat pel mestissatge.

Cortés va entendre de seguida que els habitants de Mèxic eren rivals o dependents d’un gran senyor anomenat Moctezuma que presidia un regne enorme, ric i desenvolupat com ningú no havia vist ni imaginat fins llavors, i es va disposar a conquerir-lo per al seu rei i a evangelitzar-lo per a la seva religió.

Mitjançant un embull complex de guerres, aliances, pactes i iniciatives sorprenents, aquest procés, que va començar amb a penes cinc-cents expedicionaris i un grapat de cavalls, va culminar al cap de dos anys, el 1521, després d’haver implicat la col·laboració de nombrosos aliats indígenes, amb la conquesta d’un territori més gran i més poblat que la mateixa Espanya. La conquesta de Mèxic va ser un fet tan ràpid i inesperat com transcendental, ja que va alterar significativament el decurs de la història espanyola, europea i mundial.

Cortés va ser a més el primer intèrpret i narrador de la conquesta, i així va inaugurar una rica tradició historiogràfica sense parangó en l’època. En les seves cinc llargues Cartas de relación a l’emperador va exposar amb detall i claredat notables la seva visió particular del món indígena, la conquesta i la futura colonització del nou país que va anomenar Nova Espanya, entitat radicalment diferent de l’entorn caribeny per la seva semblança amb Espanya tant per les condicions naturals com per l’alt nivell de civilització dels habitants.

 

Exaltació imperialista

La seva crida a la colonització continental i a l’explotació de recursos va ser la primera formulació d’una expansió ultramarina en tota regla, i va tenir un gran ressò no solament a Espanya sinó a tot Europa, on les seves Cartas van ser traduïdes i publicades. Com a conseqüència vindrien després Nova Anglaterra i la Nova Amsterdam, origen de Nova York, en una competició entre les incipients potències europees per colonitzar Amèrica segons els seus patrons i interessos nacionals.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Aquesta visió d’exaltació imperialista va adquirir forma canònica en la no menys exitosa Historia de l’humanista Francisco López de Gómara (1555), qui ja amb certa perspectiva històrica va situar Espanya com a evangelitzadora del Nou Món i va elevar Cortés a protagonista de la història i digne èmul modern dels antics Cèsar i Alexandre el Gran, la qual cosa no exclou la seva admiració pel món indígena deixant de banda la religió i els sacrificis humans rituals.

Aquesta va ser en general la imatge prevalent a l’Europa d’aleshores, que amb matisos i afegitons importants van compartir també molts altres autors, entre ells el notable soldat cronista Bernal Díaz del Castillo i l’humanista Francisco Cervantes de Salazar, espanyol instal·lat a Mèxic.

Però alhora sorgeix un corrent d’opinió radicalment contrari el màxim exponent del qual és la figura no menys extraordinària del pare dominic fra Bartolomé de las Casas, censor implacable de la conquesta de Mèxic i de tota la colonització espanyola en general, de la qual ressalta només els abusos i les crueltats dels conqueridors i els colons contra els indígenes. La seva rellevància va ser també notable, per tal com la seva crítica va ser després ben aprofitada interessadament pels països protestants com a base probatòria de l’anomenada Llegenda Negra, denúncia política no solament contra la política espanyola, sinó contra el catolicisme en general.

Un altre dominic, Francisco de Vitoria, va qüestionar en el seu destacat tractat De Indiis les bases teològiques i polítiques del dret d’un país a conquerir-ne un altre, assentant així les bases del que en el futur seria el dret internacional. Aquesta actitud crítica bé es pot considerar sense precedents i avançada al seu temps.

Però la rica tradició de les Cròniques de Mèxic coneix també altres perspectives encara més innovadores. Els frares evangelitzadors arribats a Mèxic van tenir un paper preeminent en la formació dels indígenes i també en l’estudi a consciència de les llengües i les cultures prehispàniques, entre ells el dominic fra Diego Durán, el jesuïta mestís Juan de Tovar i molt especialment els franciscans fra Toribio Motolinia i Bernardino López de Sahagún.

Aquest últim és autor de la Historia general de las cosas de la Nueva España, obra enciclopèdica monumental sobre el món asteca que estudia sense prejudicis i en profunditat les seves creences, els seus costums i les seves institucions. El llibre XII inclou a més un relat únic en el qual es narra, en llengua nàhuatl i amb plena objectivitat, la conquesta des de la perspectiva dels conquerits, allò que l’historiador mexicà Miguel López Portilla ha anomenat encertadament la visió dels vençuts.

 

Corrents historiogràfics

A tots aquests cal afegir un altre grup no menys notable, constituït per autors mestissos de les generacions següents, com Fernando de Alva Itilixóchitl, Alvarado Tezozomoc i el tlaxcalteca Diego Muñoz Camargo, els quals, en les seves obres històriques, van exposar les contradiccions i les tensions pròpies de la seva doble condició, que tractava de conjugar l’orgull del passat indígena amb el llegat espanyol sense excloure però les crítiques als abusos d’autoritats i encomenderos. La historiografia mexicana del segle XVI comprèn, doncs, un repertori ric i extremament variat d’anàlisis i perspectives sense precedents en la història universal.

Francisco de Vitoria, en el seu destacat tractat ‘De Indiis’, assenta les bases del futur dret internacional.

Amb el temps es pot dir que hi va haver historiadors que ja modernament van tendir a visions contraposades i partidistes, tendència que encara en el segle XX representen Salvador de Madariaga per un costat i Eulalia Guzmán per l’altre. Però alhora es desenvolupa a Mèxic un corrent que s’ocupa de l’anàlisi del passat amb equanimitat i sense partidismes, que culmina en l’insigne historiador mexicà Manuel Orozco y Berra. Del seu llegat n’han format part eminents estudiosos a ambdós costats de l’Atlànt