Si una flor no fa estiu, que molt de mica en mica es programin òperes de compositores no vol dir tampoc que s’hagi entrat en la normalitat. Més aviat estem molt lluny d’assolir-la, amb una gran diferència entre les compositores vives i les històriques. Kaija Saariaho, Olga Neuwirth, Unsuk Chin o Raquel Garcia-Tomàs reben encàrrecs i han entrat als teatres i festivals, tot i fer-ho amb comptagotes. El que encara és més difícil és poder escoltar òperes d’autores del passat, un terreny en què la necessària tasca de recuperació fa que la seva interpretació sigui molt més rara. Per això cal saludar iniciatives ben diferents com la de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), redimint un oratori de Marianne von Martínez, o la del Festival de Glyndebourne irradiant l’òpera The Wreckers d’Ethel Smyth com va fer en la darrera edició.
La Bottega d’Opera de l’ESMUC és un projecte per apropar els estudiants a una experiència professional del món operístic. Va iniciar la seva vida el curs 2020-2021 i ha recuperat obres de Carles Baguer, Marcos de Portugal i Baldassare Galuppi, a més d’interpretar la més coneguda Cendrillon de Pauline Viardot. Aquest curs han posat el focus en l’obra de Marianne von Martínez Isacco, figura del Redentore sobre la història bíblica d’Abraham i el seu fill Isaac a partir d’un llibret de Metastasio, un oratori mai publicat i que s’ha recuperat a partir d’una transcripció.
Aquesta compositora d’origen espanyol i de família ennoblida que va néixer i morir a Viena (1744-1812) va tenir una formació que tomba d’esquena. Va ser deixeble, i veïna, de Joseph Haydn que li feia classes de teclat, de Nicola Porpora que li ensenyava cant i de Johann Adolf Hasse amb qui va aprendre composició. Amiga de Pietro Metastasio, que també li era veí, va incorporar textos de l’escriptor a les seves partitures i també en va ser l’hereva, ja que el poeta va testar a favor de la família Von Martínez.
PUBLICITAT
A quatre mans amb Mozart
En aquella Viena musical hi havia un altre personatge rellevant, Wolfgang Amadeus Mozart, que freqüentava el saló que la compositora mantenia a casa seva i que va escriure les seves sonates a quatre mans per a ser interpretades pels dos junts. Sent molt joveneta Marianne ja freqüentava la cort imperial on cantava i tocava. Va ser la primera dona candidata a incorporar-se a l’Acadèmia Filharmònica de Bolonya, institució a què pertanyien Arcangelo Corelli, Giovanni Battista Martini (pare Martini), o Mozart.
Si no és fàcil veure representades òperes de compositores vives, encara és molt més difícil recuperar les d’autores del passat.
De la seva faceta de cantant, el cèlebre musicòleg, compositor i viatger que va ser Charles Burney deia: «La senyoreta Martínez és la cantant més perfecta que he escoltat mai.» Gènere i classe social, però, van ser obstacles perquè la música emprengués una carrera pública tot i haver escrit al voltant de dues-centes obres entre oratoris, motets, misses, concerts i cançons amb acompanyament de piano, de les quals només se’n conserven seixanta-nou.
Diu Guillaume Kosmicki a Compositrices. L’Histoire oubliée de la musique, que els diccionaris de música i els crítics del segle XIX qualificaven la música de Martínez de ‘mediocre’ seguint els estereotips que hi havia a l’època (i encara hi són) sobre la composició femenina amb Eduard Hanslick al capdavant, el cèlebre crític i dictador del gust musical del moment, que es permetia negar-li el talent i, alhora, dir que no havia escoltat mai res de la compositora.
Doncs bé, si hagués assistit al Petit Palau el passat 19 d’abril sense les orelleres masclistes per escoltar Isacco hauria quedat astorat. La seva riquesa melòdica i harmònica, els canvis sobtats de dinàmiques per a l’orquestra i les veus, i les interrelacions entre les diferents parts vocals demostren que era una gran compositora. L’obra li havia encarregat la Tonkünstler-Societät, una entitat que estrenava obra de tots els grans compositors del classicisme. Per la seva condició de dona, Von Martinez no va poder dirigir l’estrena el 17 de març de 1882 i ho va fer Antonio Salieri.
Els intèrprets de la recuperació van ser Lluís Arratia (Abramo), Mao Miyoshi (Isacco), Arantza Prats (Sara), Alberto Espinosa (Gamari) i Ariadna Moraleda (Angelo), demostrant tots ells una molt bona preparació. Dirigia l’orquestra i cor de l’ESMUC, Irene Delgado-Jiménez, graduada de l’escola, que està fent carrera a Viena on és assistent de Marin Alsop a l’ORF. L’oratori era semirepresentat i portava la firma de Cesc Colomina.
PUBLICITAT
Una radical
L’any passat el Festival de Glyndebourne, un dels grans festivals del circuit estiuenc, va programar una de les compositores britàniques més reconegudes al seu temps i alhora més radicals des de tots els punts de vista, Ethel Smyth (1858- 1944), amb una representació de la seva òpera The Wreckers. Aquesta compositora també va tenir una formació curiosa. A 17 anys li ensenyava harmonia un músic aficionat, amant de l’òpera, que li feia analitzar les obres de Richard Wagner i li va regalar el tractat d’orquestració que havia escrit Hector Berlioz. Amb aquest bagatge no és gens estrany que volgués compondre òpera i que les primeres de les sis que va escriure tinguessin un marcat accent wagnerià. Les altres anirien cap al camí del verisme. Les seves partitures teatrals es van representar a Berlín, al Covent Garden de Londres i al Metropolitan de Nova York, entre altres teatres importants, sempre amb èxit, donant-li una gran notorietat com a compositora d’òperes.
El crític Eduard Hanslick es permetia negar-li el talent a Von Martínez i alhora dir que no havia escoltat mai res de la compositora.
També va ser molt reconeguda la seva implicació en la defensa de la música nova que naixia de les cendres de la Primera Guerra Mundial sent l’única dona que va prendre part en la creació, el 1923, de l’Internationale Gesellschaft für Neue Musik, la Societat Internacional per a la Música Contemporània, al costat de Béla Bartók, Paul Hindemith, Arthur Honegger, Zoltán Kodály, Darius Milhaud o Anton Webern.
I Smyth també va tenir molt renom pel seu feminisme al qual no va renunciar mai formant part del moviment sufragista al costat d’Emmeline Pankhurst, la seva fundadora i líder. Va compondre The March of the Women (La marxa de les dones), l’himne sufragista, i el seu ferm compromís la va portar a la presó en dues ocasions. En una d’aquestes reclusions la va anar a visitar Thomas Beecham que havia estrenat The Wreckers. El director explicava que davant de la presó les sufragistes havien fet una rotllana i cantaven l’himne seguint fidelment el compàs que des d’una finestra enlairada Smyth els marcava amb un raspall de dents.
La compositora va escriure una desena de llibres autobiogràfics. Ara, amb el títol de Memorias Alianza, dins de la seva col·lecció dedicada a la música, acaba de publicar una selecció dels seus textos editada per Ronald Crichton. Sembla doncs que ha començat la recuperació d’Ethel Smyth perquè després del festival de Glyndebourne, l’òpera amb el mateix equip va anar als Proms de Londres on se’n va fer una versió semiescenificada. I a l’altra banda de l’Atlàntic, la Houston Grand Opera va presentar una nova producció de la mateixa òpera que va sorprendre un públic que desconeixia l’autora i que va descobrir una òpera gairebé verista que no passava a la lluminosa Sicília, sinó que tenia per escenari una boirosa Cornualla.
