Si et demanen un article centrat en la gestió, encara que sigui sobre el mitjà televisiu, saps que t’ha tocat ballar amb el més lleig. El que agrada a la gent, també als polítics, és que es parli dels continguts, de la polèmica del dia o de la importància de la llengua, en aquest cas la catalana. Últimament, quan se cita la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) també se’n ressalta la manca d’independència i de pluralisme. De les pèrdues econòmiques, de la insostenibilitat de la Corpo, pocs se’n preocupen.

Vaig ser directora general de la CCMA. Només dos anys (20082010), suficients per saber que els directors dels mitjans públics acaben sent purs gestors d’un dèficit crònic. Als seus consells d’administració i als partits que els trien —amb escasses excepcions— els solen interessar més els minuts de pantalla dels seus líders que els milions d’euros que es perden any rere any. No és cap consol que passi el mateix en la majoria de les cadenes públiques.

El grup liderat per TV3 i Catalunya Ràdio va ser fundat per Jordi Pujol el 1983. Era la joia de la corona de l’expresident, un mitjà audiovisual íntegrament en català, essencial llavors per protegir, difondre i ensenyar la llengua, que alhora era un instrument per aconseguir majories absolutes. Els polítics nacionalistes d’abans i d’ara han tingut sobre la CCMA un sentit patrimonial. Al principi, va comptar amb el suport de tots els grups del Parlament. Era «la nostra» i tenia patent de cors per gastar.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

La Corporació va arribar a acumular un deute de 1.046 milions d’euros fins al 2007, any en què el govern del tripartit el va assumir com a propi de la Generalitat i el va treure del grup. En el contracte programa de 20052009, el director general, Joan Majó, va pactar un augment important d’ingressos públics i d’inversió. Tot amb l’objectiu d’aconseguir «el sanejament econòmic per afrontar amb garanties d’èxit un futur marcat pel repte de la TDT i de la digitalització». Gairebé al mateix temps, es va tramitar al Parlament una nova Llei audiovisual per a Catalunya que n’assegurava la independència del govern de torn.

 

«Aquest lloc no és per a tu»

El procés d’elecció del primer càrrec executiu, la direcció general, havia de ser per concurs, de la mateixa manera que ho feien, segons deien, a la BBC. Al cap de pocs dies de presentar la meva candidatura, presumiblement secreta, em va telefonar un polític convergent proper a Artur Mas. Després de les cortesies de costum, em va advertir: «Aquest lloc no és per a tu, és molt polític. I les direccions dels mitjans, de la televisió i de la ràdio, cal pactar-les». Li vaig contestar que no es preocupés, que no acceptaria mai el càrrec sense el vot unànime del Consell de Govern de la Corporació. Vaig afegir que, en cas que em triessin, no admetria imposicions. Quan vaig comentar a casa la curiosa conversa, el meu marit, periodista, em va aconsellar que em quedés a la direcció del Liceu: «Fes-li cas. Per més ràbia que et faci, deixa’l que guanyi».

En la recta final del procés d’elecció em vaig entrevistar amb alguns dels dotze consellers fixos, amb sou, despatx i poders mancomunats. Aquí vaig començar a confirmar els meus dubtes sobre el model de gestió. Qui aleshores era president de la Corporació, el periodista Albert Sáez, al qual respectava i vaig arribar a considerar un bon amic, va intentar diluir els meus recels i em va animar a intentar-ho. Era, deia, una oportunitat única per canviar el model de la CCMA.

Vaig sortir elegida per unanimitat del consell corporatiu, on s’asseien representants del PP, IC, CiU, ERC i PSC. Pocs dies després del nomenament, en acomiadar-me dels col·legues del Liceu, vaig caure per una escala i em vaig fracturar diversos ossos del peu. Amb crosses, i a peu coix, vaig entrar al meu nou despatx. Un presagi?

En una de les meves primeres compareixences al Parlament vaig explicar que, si volíem mitjans de comunicació públics sostenibles, s’havia d’elaborar urgentment un nou contracte programa que permetés encarar la reforma profunda dels mitjans i dels seus objectius. En el segle XXI, era difícil assumir que la Generalitat, amb els impostos de la ciutadania i en èpoques de control del deute públic dictats des d’Europa, tingués capacitat per continuar assumint dèficits elevats.

 

Caiguda publicitària incessant

Amb la crisi econòmica ja al damunt, les vendes netes de 2008 van assolir els 135 milions d’euros. El passat exercici de 2019 es va tancar amb 54 milions, 14 menys dels previstos en el pressupost. El famós «equilibri pressupostari», al qual se solen referir directius i consellers quan tanquen el balanç anual, es va aconseguir una vegada més per una aportació extra autoritzada pel Departament de Presidència. Els 231 milions d’euros en subvencions del pressupost es van incrementar en 20 per compensar la caiguda publicitària que no cessa i tancar amb resultat positiu. I això que, en audiències, el grup de televisió continua sent líder a Catalunya. El seu públic, l’independentista, continua atent al procés.

El 2008, la Corpo tenia al voltant de 2.700 treballadors. El cost laboral s’elevava a 173 milions d’euros anuals. La plantilla actual, després de l’ERO de 2013, és de 2.300 persones, però els costos de personal es mantenen inalterables (172,6 milions). Per comparar, el grup Mediaset (Tele 5 i Cuatro) té 1.559 treballadors i Atresmedia (Antena 3 i La Sexta) 1.725. El grup públic basc dóna feina a 1.182 persones i l’andalús a 1.400. El puzle econòmic de més despeses i menys ingressos continua sent impossible.

CiU exigia nous canals, més producció externa i més esports d’alt nivell; IC-Verds volia protegir la plantilla i millorar els sous.

Cada cop que compareixia davant del Parlament, juntament amb el president del Consell i els directors dels mitjans de la CCMA, en sortia una mica més preocupada. CiU exigia nous canals, més producció externa i més esports d’alt nivell. Mentrestant, Iniciativa per Catalunya-Verds dirigia el seu discurs a protegir la plantilla i millorar els sous; PP i Ciutadans, per la seva banda, reclamaven minuts de pantalla. Socialistes i ERC intentaven redreçar la nova Llei a costa d’aguantar travetes.

Una tarda, mentre passejàvem, el periodista Josep Cuní va resumir bé la situació que vivíem: «La nova llei ha desgovernalitzat la Corporació, però l’ha partiditzat». Malgrat això, la diversitat ideològica entre consellers, directius dels mitjans i comentaristes d’aquells anys va contribuir a mantenir la pluralitat. TV3 no era de ningú.

 

Ni veure’ls ni escoltar-los

Després de tancar el 2008 amb un dèficit de 3,1 milions d’euros, ens vam proposar aconseguir resultats positius el 2009. Vam acabar amb un tancament d’un milió de pèrdues, la qual cosa ens va deixar un sabor agredolç. Per complir l’objectiu hauria estat imprescindible rebaixar més els costos, no obrir nous canals i que s’aprovés l’informe per a la desinversió urgent en immobles. Era absurd mantenir seus diferents per a la televisió (Sant Joan Despí), la ràdio (la Diagonal de Barcelona) i l’administració (carrer de Ganduxer), a més d’altres locals. No es va aprovar. Anys després, amb la situació agreujada, es va aplicar parcialment.

Mesos abans de les eleccions del 2010, durant una reunió del Consell, vaig presentar la dimissió. La meva família feia el camí de Santiago i vaig pensar que era un bon moment per prendre decisions sense ningú al meu voltant. «Per fi!», va exclamar el meu marit quan li vaig trucar des del cotxe.

Entre 2013 i 2019, el grup ha comptabilitzat pèrdues en quatre exercicis per un muntant superior a 34 milions d’euros. Els tres restants, tancats en positiu, sumen 5,3 milions. La fórmula és sempre la mateixa: quan els fons propis es tornen negatius es compensen amb noves assignacions pressupostàries. TV3 i Catalunya Ràdio no poden fer fallida.

Els impostos que paguem entre tots els catalans sostenen, any rere any, l’ens públic CCMA. Sent així, als seus directors i al govern de la Generalitat se’ls hauria d’exigir que els mitjans es mantinguessin independents i plurals; o ni podrem anomenar-los públics ni els ciutadans voldran pagar-los. Ja són bastants els que no els volen ni veure ni escoltar.