És ben coneguda la hipòtesi que Juan José Linz va proposar a l’hora d’imaginar com es configuraria el sistema de partits espanyol durant la Transició. «Inevitablemente, cualquier sistema de partidos en España girará en torno a dos tendencias dominantes, el socialismo y la democracia cristiana». Si ens aferrem estrictament a aquestes paraules, caldria convenir que la hipòtesi del gran politòleg va ser desmentida pels fets, però no és menys cert que l’afirmació de 1974 incloïa una clàusula de prudència: «aun cuando es difícil decidir los nombres que adoptará o qué grado tendrá de unidad o cohesión».

Dit amb l’avantatge d’escriure a pilota passada, allò que Linz difícilment podia preveure era el que va passar quan va arribar el moment de la veritat, és a dir, el de la convocatòria de les eleccions constituents: la creació d’un partit d’Estat –UCD– que es definiria a si mateix com una força de centre –un contenidor que abraçava de socialdemòcrates a liberals– i, per tant, orientat segons enquestes fetes des del govern, ocuparia l’espai que a la majoria de països del nostre entorn, i des de la postguerra mundial, representaven els partits democratacristians. Entendre allò que va passar aleshores, i que va determinar el disseny de la nostra democràcia, és el que proposa l’assaig autobiogràfic que acaba de publicar Óscar Alzaga.

Al 1977 Martín Villa va decidir destruir les fitxes dels integrants de l’oposició que es conservaven als arxius de la Guàrdia Civil.

Quan es pronuncia el nom d’Alzaga, no saps com la memòria s’activa i en sec et revenen al cap imatges d’homes encorbatats dirigint el procés de mutació institucional de l’Estat. I no enganya del tot, la memòria. Perquè va ser aleshores quan personatges com ell van viure la seva maduresa política en un moment a la vegada fonamental i mitificat. De fet ell va ser membre de la Comissió Constitucional durant la legislatura constituent i va exercir altres càrrecs de responsabilitat parlamentària fins a la implosió d’UCD. Aleshores va crear el seu partit –Partido Democrático Popular– que a les generals de 1982 ja es va presentar col·ligat amb Alianza Popular i el 1989 s’acabaria fonent amb el Partit Popular.

 

Posició senatorial

Entre els quadres d’aquella formació s’hi comptaven personatges conservadors de pes com Jaime Mayor Oreja, Javier Arenas, José Ignacio Wert o José María Álvarez del Manzano. Però quan van aterrar a la cúpula del partit reformatat per José María Aznar, Alzaga ja havia deixat la política activa i consolidava el seu paper com a jurista amb projecció humanística. Des d’aquesta posició senatorial, ara reconstrueix la primera part de la seva biografia política. Ho fa amb un doble i legítim objectiu: presentar-se ell mateix com un opositor a la dictadura franquista, perquè ho va ser, i, a la vegada, reivindicar el paper oblidat que en aquesta oposició va jugar-hi la democràcia cristiana, perquè efectivament ha desaparegut de la memòria democràtica.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

L’explicació per entendre aquesta desaparició, segons planteja al primer capítol, seria una meditada decisió d’Estat adoptada durant aquell procés de mutació. A finals de 1977 Rodolfo Martín Villa –aleshores li tocava ser ministre de l’Interior– va decidir destruir, entre altres fons documentals que mostraven quina havia estat la institucionalització de la dictadura, les fitxes personals dels integrants de l’oposició que es conservaven als arxius de les direccions generals de la Guàrdia Civil. El mateix ocorreria amb informació germana que hi havia als governs civils. Poc o molt, sembla que se li va fer cas. I aquest esborrat hauria permès alterar el relat sobre les arrels del sistema democràtic que es va constituir el 1978.

 

Blanquejar biografies

Però potser més rellevant que aquesta alteració, progressivament corregida per la historiografia –Alzaga n’esmenta alguna, bona part la sembla desconèixer–, és que l’ocultació del llegat de l’oposició diguem-ne moderada va ser condició necessària per imposar el mite de la Transició. Amb bones paraules, amb l’efectivitat que implica parlar des de dins, Alzaga ha escrit un llibre que impugna aquell mite.

Tot i que probablement qui millor l’havia impugnat era el Ferran Gallego d’El mito de la Transición (2008). El nucli d’aquest mite, en síntesi massa reduccionista, hauria aconseguit imposar un relat mistificador: la naturalització de la idea que l’executòria dels reformistes durant el franquisme havia estat protodemocratitzadora. Així ho defensarien al corpus memorialístic que van elaborar –el que va desmitificar Marta Rovira a La transició franquista (2014)– o així s’argumentaria en part a la principal versió institucional de la Transició –la que va quallar amb la sèrie documental de Victòria Prego.

Però aquest relat, clau en el procés de legitimació de la mutació, no s’ajustava als fets. Allò que de veres es va produir va ser, com a molt, «un control de un proceso no deseado», per dir-ho amb Gallego. Potser no desitjaven que la democratització anés tan enllà, perquè no havien fet mai res en aquella direcció sinó més aviat a l’inrevés, però el que tenien claríssim és quin rol hi jugarien. En cap cas perdrien el control del procés, d’allà estant podrien no només blanquejar les seves biografies sinó també el més important: seguir arrapats al poder de l’Estat. Per dir-ho ara amb Cristina Palomares, es tractava d’assajar la fórmula que els permetés «sobrevivir después de Franco». I part d’aquesta fórmula implicava invisibilitzar trajectòries com les d’Alzaga.

Nascut el 1942 i fill d’un matrimoni malavingut, el 1959 va començar dret a Madrid, becat. Aplicat com era i per no perdre la beca, va demanar als professors de fer un treball complementari per treure les millors notes. El catedràtic de Dret Polític li va proposar que redactés una monografia sobre el pluralisme i Carlos Ruiz del Castillo va quedar tan parat que va proposar la convocatòria d’un premi pels treballs d’estudiants de primer curs i Alzaga es va embutxacar les 1.000 pessetes de la primera convocatòria. Com tants estudiants de la Universitat minoritària d’aquella època, era membre d’una institució confessional juvenil. I el consiliari de la congregació mariana a la qual pertanyia li va dir, a començaments de 1962, que es comprometés amb la vida universitària presentant-se com a representant d’estudiants.

Aquesta va ser la palanca que el va encaminar cap a la politització, relligant-se molt aviat a la Izquierda Demócrata Cristiana que liderava Manuel Giménez Fernández. I és a partir d’aquest moment que Alzaga, alhora que va traçant l’evolució de l’oposició que tenia l’europeisme com a argument de combat, mostra les dificultats perquè els grupuscles democratacristians anessin confluint en una mateixa força, malgrat que el suport continuat de la seva Internacional ho hauria fet més que possible.

 

La conquista de la transición (1960-1978). Memorias documentadas
Óscar Alzaga Villaamil La conquista de la transición (1960-1978). Memorias documentadas, Madrid: Marcial Pons, 2021. 584 pàgs.

 

Enquestes que han desaparegut

Al llibre s’hi expliquen accions de protesta i reunions per redactar documents (molts dels quals es reprodueixen en apèndix al final de cada capítol), detencions i confinaments. Però en aquest punt res no sembla més rellevant que la constatació de l’error que va representar la designació de facto de Joaquín Ruiz-Giménez com a líder de la democràcia cristiana espanyola. El seu tarannà dialogant apareix com una forma d’equidistància que li impedia fer una autocrítica del seu franquisme i, a la vegada, trencar amb el sistema. I hauria estat la seva figura allò que hauria bloquejat la creació d’un partit amb possibilitats de competir electoralment quan arribés el moment de la veritat. Un buit que hauria omplert el partit que es va crear des del govern per no perdre el control de la mutació.

Amb aquest objectiu van encarregar enquestes que han desaparegut i van dissenyar la llei electoral que Alzaga critica amb contundència i coneixement de causa, i, com ell explica, per finançar l’operació, el tresorer del partit de Suárez va rebre la donació d’Aràbia Saudita que es va fer a través del Banco Exterior de España a petició del Rei Joan Carles. Així van aconseguir la victòria i un dels preus del triomf va ser esborrar el llegat de l’oposició moderada perquè els posava en evidència. Explicar-ho és el mínim que es pot dir.