És ben coneguda la hipòtesi que Juan José Linz va proposar a l’hora d’imaginar com es configuraria el sistema de partits espanyol durant la Transició. «Inevitablemente, cualquier sistema de partidos en España girará en torno a dos tendencias dominantes, el socialismo y la democracia cristiana». Si ens aferrem estrictament a aquestes paraules, caldria convenir que la hipòtesi del gran politòleg va ser desmentida pels fets, però no és menys cert que l’afirmació de 1974 incloïa una clàusula de prudència: «aun cuando es difícil decidir los nombres que adoptará o qué grado tendrá de unidad o cohesión».

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Dit amb l’avantatge d’escriure a pilota passada, allò que Linz difícilment podia preveure era el que va passar quan va arribar el moment de la veritat, és a dir, el de la convocatòria de les eleccions constituents: la creació d’un partit d’Estat –UCD– que es definiria a si mateix com una força de centre –un contenidor que abraçava de socialdemòcrates a liberals– i, per tant, orientat segons enquestes fetes des del govern, ocuparia l’espai que a la majoria de països del nostre entorn, i des de la postguerra mundial, representaven els partits democratacristians. Entendre allò que va passar aleshores, i que va determinar el disseny de la nostra democràcia, és el que proposa l’assaig autobiogràfic que acaba de publicar Óscar Alzaga.

Al 1977 Martín Villa va decidir destruir les fitxes dels integrants de l’oposició que es conservaven als arxius de la Guàrdia Civil.

Quan es pronuncia el nom d’Alzaga, no saps com la memòria s’activa i en sec et revenen al cap imatges d’homes encorbatats dirigint el procés de mutació institucional de l’Estat. I no enganya del tot, la memòria. Perquè va ser aleshores quan personatges com ell van viure la seva maduresa política en un moment a la vegada fonamental i mitificat. De fet ell va ser membre de la Comissió Constitucional durant la legislatura constituent i va exercir altres càrrecs de responsabilitat parlamentària fins a la implosió d’UCD. Aleshores va crear el seu partit –Partido Democrático Popular– que a les generals de 1982 ja es va presentar col·ligat amb Alianza Popular i el 1989 s’acabaria fonent amb el Partit Popular.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.