S’han fet moltes interpretacions de la decisió de Vladímir Putin d’envair Ucraïna provocant, a més dels desastres de la guerra, una gravíssima crisi internacional. Algunes abunden en la idiosincràsia del personatge, marcada per la història recent de Rússia. Es pot aportar una interpretació més, basada en els efectes, poc considerats, del deficient desenvolupament de Rússia, que el 2021 ocupava el lloc 52è de 189 a l’Índex de Desenvolupament Humà, elaborat per les Nacions Unides. Espanya s’hi situava al lloc 25è.
L’URSS va ser el país més extens del planeta, 22,4 milions de quilòmetres quadrats, un imperi continental on per terra mai no es ponia el sol. La Federació de Rússia, hereva de l’URSS, ha quedat reduïda a 17.098.250 quilòmetres quadrats en desmembrar-se aquella. Entre altres esqueixaments, els d’Ucraïna (603.700 km²) i Bielorússia (207.600 km²). Tot i així, Rússia ara és el país més extens, amb 11 fusos horaris dels 24 existents al món.
Rússia disposa d’una de les més grans i més variades reserves de recursos energètics i minerals del planeta: gas natural, carbó, petroli cru, ferro, níquel, bauxita, coure, estany, sals de potassi, cobalt, wolframi, urani, plom, zinc, or, diamants, platí, antimoni… És una potència cerealista, principalment de conreu de blat, produeix el 13% del total mundial de fertilitzants i té el 22% de la fusta del planeta.
La població de 143.446.060 habitants (2021), amb una evolució demogràfica un 0,4% decreixent, estaria formada i capacitada per a un desenvolupament econòmic i social avançat, no assolit fins ara.
Rússia és rica, però els russos no són proporcionalment afortunats.
El PIB de Rússia és d’1.502.737 M€ (2021), sols un 24,8% superior al d’Espanya, 1.206.842 M€ (2021) –per les magnituds respectives hauria de quintuplicar-lo pel cap baix–, i el PIB per habitant de 10.312 € (2021) –un indicador descarnat del baix nivell de vida dels russos, oligarques i nomenclatura a part– és un 40,44% inferior al d’Espanya, 25.500 € (2021). El salari mínim interprofessional de Rússia, augmentat amb tota la intenció un 10% el maig passat en plena guerra d’Ucraïna, és de 241 € mensuals, el d’Espanya 1.000 € (2022).
I un parell de dades significatives per arrodonir el quadre macroeconòmic: la despesa pública per habitant de Rússia és de 3.746 € anuals (2021), la d’Espanya 12.856 € (2021); la pensió mitjana de jubilació a Rússia, també incrementada un 10% el maig de 2022, és de 303 € mensuals, la d’Espanya 1.251,54 € (abril 2022).
Si la comparació es fa, com tocaria, amb Alemanya –la primera potencia econòmica d’Europa i rival històric de Rússia–, 357.580 km², el 2% de la superfície de Rússia, 83.237.124 habitants (2022), el 58% de la població russa, un PIB de 3.601.750 M€ (2021), un PIB per habitant de 43.290 € (2021), 4,19 vegades superior al rus, una despesa pública per habitant de 22.084 € (2021), un salari mínim de 1.585 € (2021), una pensió mínima de 1.250 € +404 € (2022), llavors Rússia surt molt més malparada.
Encara hi ha quelcom pitjor que la comparació amb economies europees. Putin aspira a dirigir un sistema mundial desempallegat del domini dels Estats Units, d’Occident en sentit ample, inclosa, doncs, Europa. La pretensió –poder nuclear a banda, el més gran pel nombre d’ogives nuclears– resulta ridícula davant el PIB (2021) dels Estats Units (19.443.700 M€), de la Xina (14.994.600 M€), del Japó (4.174.700 M€) i d’una Índia en ascens (2.683.200 M€).
PUBLICITAT
A més a més de la patent inferioritat macroeconòmica respecte a les grans potències, Rússia no té poder transversal (soft power), no té res a oferir, res que inciti a ser imitat –llevat de l’autocràcia per als ultradretans, europeus i d’altres llocs–, poder transversal que tan bé explica l’hegemonia cultural d’Occident, i, especialment dels Estats Units. Una botiga d’un concessionari local d’Apple, de les que n’hi ha tantes, visualitza arreu la presència nord-americana. A Rússia no se la veu enlloc.
Calia recuperar aquestes dades, que a les regions perifèriques a la Rússia europea encara són pitjors, per a la comprensió dels moviments de Putin.
El conjunt de les dades posa en evidència un desenvolupament econòmic i social de Rússia molt per sota de les seves potencialitats, un endarreriment en gairebé tots els ordres respecte a Occident, cosa que vol dir un innegable fiasco, tant històric com actual, de la classe política russa i, en particular, de Putin instal·lat al poder d’ençà el 1999 –aleshores com a cap del govern– i des del 2000 com a president de la Federació de Rússia.
Putin alternà ambdós càrrecs amb Dímitri Mevédev, fidel lacai, per eludir la limitació constitucional de 4 anys, i té la pretensió de detenir la presidència fins al 2036, d’acord amb una llei feta a mida, aprovada el 2021 després d’una reforma constitucional. Si ho aconseguís, tindria 85 anys i superaria en 6 anys el rècord de Stalin de permanència al poder. Aquesta ambició desmesurada encaixa amb la visió determinista de Putin i del seu propi destí personal de (re)establir la Gran Rússia, en la que Ucraïna seria un peça obligada.
Les agressions a Ucraïna, el 2014 i el 2022, amb les annexions de Crimea i Sebastòpol el 2014 i ara amb les dels territoris de Donetsk, Luhansk (el Donbass), Kherson i Zaporíjia, que no ha aconseguit ocupar i retenir militarment del tot, en tots els casos amb la celebració de referèndums ful, Rússia adquiriria amb l’ús de la força, vulnerant la Carta de les Nacions Unides i, conseqüentment, sense reconeixement internacional, un 19,4% del territori d’Ucraïna, uns 117.000 quilòmetres quadrats, molt, més que la superfície de Portugal, però només una polzada, comparat amb la immensitat del territori de la Federació, tan ric i tan mal aprofitat.
¿Què cerca Putin en aquells territoris, que no tingui abundosament al seu país?
Tot i que el valor estratègic de Crimea és molt important per a Rússia –assegura el control del Mar Negre amb la flota estacionada a la base naval de Sebastòpol– i el Donbass, abans de la destrucció pels uns i pels altres, estava ben dotat en producció cerealista, mineria del carbó i indústria pesant (obsoleta la major part), el guany no compensa el cost ni de bon tros.
Allò que la Rússia de Putin està perdent amb la guerra d’Ucraïna ha estat força analitzat, el que pretenia guanyar territorialment, econòmicament i estratègicament és la xocolata del lloro, l’aventura està mancada de qualsevulla justificació per una necessitat real.
Tampoc no es justificaria com un intent de frenar l’expansió vers l’est de l’OTAN i de desestabilitzar la UE; en aquest sentit a Putin li ha sortit el tret per la culata. Ha ocorregut exactament el contrari: l’OTAN ha revifat i s’amplia amb l’ingrés previst de les en altre temps neutrals Suècia i Finlàndia, els Estats Units tornen a comprometre’s a Europa –hi han enviat nous efectius militars, cosa que no feien des del 2014–, la unitat europea s’ha enfortit, els occidentals rearmen Ucraïna i la sostenen financerament.
Mentre que Rússia amb l’envit ha perdut el mercat energètic europeu mol més rendible que l’asiàtic (on ha de fer rebaixes de saldo), a més de les quantioses pèrdues en personal i armament, ha mostrat febleses militars i d’intel·ligència que més li hauria valgut ocultar, està patint dures sancions econòmiques i financeres i un aïllament internacional com mai no l’havia conegut l’URSS.
L’Assemblea General de l’ONU ha condemnat l’intent d’annexió il·legal dels territoris ucraïnesos per l’aclaparadora majoria de 143 vots, 35 abstencions i només 5 vots en contra, els de Corea del Nord, Nicaragua, Síria i Rússia.
L’atac a Ucraïna és una guerra personal de Putin, una decisió d’autòcrata, aparentment injustificada, per això costa tant d’entendre. Més enllà d’un pensament historicista d’estar per casa, d’allò més fantasiós sobre la Gran Rússia –un reguitzell d’idees ideològiques que no aguanten un mínim de racionalitat i de contrast amb la realitat–, Putin, cercant victòries i trofeus espectaculars a les portes d’Europa, de fet intenta compensar, sublimar en certa manera, l’etern fracàs de Rússia en el desenvolupament econòmic i social, la democratització i la modernització cultural, sempre frustrats, sempre pendents, i presentar a la població russa aquesta mostra de poder com una mena de compensació.
Tenia la mateixa funció, però paròdica del poder, la taula de 4 metres de llargada a la que Putin assegué a l’altra punta el canceller Olaf Scholz i el president Emmanuel Macron quan el visitaren i els digué, pocs dies abans de la invasió, que no pensava envair Ucraïna.
Igual com l’URSS, la Rússia de Putin tem la comparació amb Europa, alhora que enveja la seva prosperitat. Per contra, a Putin les llibertat europees –inseparables de la prosperitat– tant li fan, les considera una feblesa i una decadència. Ja als anys 1980, Putin s’adonà de la prosperitat europea quan era oficial del KGB a la República Democràtica d’Alemanya, un observatori privilegiat pel contrast amb la puixant Alemanya Occidental, exponent de la reeixida reconstrucció d’Europa després de 1945, mentre que Rússia havia fet una reconstrucció insuficient i de mala qualitat.
L’URSS ni tan sols quan ocupava, via estats satèl·lits, el glacis de l’Europa oriental va deixar de témer Europa. En el fons, excuses ideològiques al marge, va reprimir Hongria (1956), Txecoslovàquia (1968) i Polònia (1980) per impedir-los un acostament al model de l’Europa occidental. I ara Rússia, que tant imita l’URSS, envaeix Ucraïna per evitar que sigui «més Europa».
Formulem metafòricament la interpretació: si la pensió mitjana de jubilació a Rússia s’hagués anat acostant als 1.500 €, que avui dia correspondrien als ciutadans russos gràcies a la riquesa del país, Rússia no hauria estat tan agressivament i innecessàriament expansionista després de l’URSS, ni ara hauria envaït Ucraïna.
Fins que no es deslligui el nus gordià de temença i enveja, reconegui que també, entre altres coses, és Europa i s’obri a cooperar de mutu interès en seguretat i desenvolupament, Rússia representarà una amenaça per a Europa.
Lamentablement, la idea concebuda per François Mitterrand i Václav Havel el 1990-1991 d’invitar l’URSS, en aquell temps immersa en un procés de transició encara incert, a formar part d’una Confederació Europea d’Estats, ara com ara sembla irrecuperable. La idea era aleshores incipient, però innovadora i trencadora com a projecte, contenia també l’atractiu de la cooperació econòmica amb l’URSS tan prometedora per la seva abundància de recursos. Mitterrand havia rebut el suport públic al projecte per part de l’influent Conseil National du Patronat Français per les implícites perspectives de negoci.
La Comunitat Política Europea, idea ambivalent del president Emmanuel Macron –busca reduir la pressió sobre la UE dels estats que fan cua per entrar-hi «integrant-los» ja en una Europa àmplia–, que 44 líders europeus han inaugurat a Praga els dies 6 i 7 d’octubre de 2022 amb vagues propòsits de consulta i cooperació, neix obertament sense Rússia, per no dir contra Rússia.
El nus gordià estreny políticament Europa, la tenalla, i alhora deixa Rússia aïllada i ressentida. Tot plegat, una perillosa inestabilitat.
