La providència d’aclariment d’una sentència anterior del Tribunal Suprem que confirmava l’obligació d’impartir un 25 % de les hores lectives en castellà a l’escola primària va desfermar una reacció immediata de rebuig del Govern de la Generalitat i d’una diversitat de plataformes compromeses amb el suport a les polítiques nacionalistes radicals en matèria lingüística.

El primer que es podria dir és que la resposta, que va incloure una intervenció particularment desafortunada del conseller d’Ensenyament, va ser des d’un primer moment desproporcionada i exagerada. I és probablement aquesta manca de proporció el que explicaria la relativament curta durada de la fase aguda de la crisi tot i els esforços del món oficial i dels nuclis activistes més mobilitzats.

Ja en el seu número 3, política&prosa publicava un dossier titulat «Les llengües de Sepharad» que incloïa un editorial que deia: «(…) més enllà dels recursos judicials creuats, caldria acceptar un marc de geometries variables en funció de la realitat sociolingüística de cada centre i de la seva autonomia». És a dir, proposava l’adaptació de la norma a les condicions reals i, encara més, a l’experiència acumulada, l’avaluació de les polítiques lingüístiques aplicades i, eventualment, la seva revisió.

Aquest és un plantejament que descansava en l’experiència de l’aplicació de la immersió a Catalunya que, en general, s’ha fet amb una actitud realista, propositiva i constructiva. No és cap secret que, contràriament a les descripcions apocalíptiques de la situació, la realitat de la immersió a Catalunya ha estat en molts casos flexible i raonable. Moltes de les escoles públiques de zones lingüísticament en tensió han fet literalment el que s’ha pogut tot buscant garantir alhora l’eficàcia en l’ensenyament i una contribució a la integració social d’alumnes i famílies.

És impossible entendre el rellançament de la polèmica sense relacionarla amb l’evolució de la crisi del procés. Sorgeix el nou debat en un moment marcat per la pèrdua de momentum de la reivindicació independentista i de la necessitat del Govern de la Generalitat de reconstruir el seu equilibri intern, de tensar la seva base electoral i de reforçar la posició negociadora amb el Govern central.

Convindrà parar atenció a la correlació que alguns han descobert amb pànic entre l’aparent caiguda de la posició relativa del català i el llarg període de govern de forces polítiques clarament independentistes. Sembla bastant probable que la causa del català, associada a una radicalització de les polítiques i la retòrica governamental, pot haver tingut l’efecte d’allunyar una part de la ciutadania que fins ara havia acceptat sense gaires problemes un elevat grau d’integració en la cultura catalana. El trencament general del consens polític podria haver animat capes joves de la població del país a refugiar-se «en la llengua dels seus pares», és a dir, el castellà.