El 2020 no fou un bon any per a commemorar res. El passat novembre es compliren els cinquanta anys de la mort de Charles de Gaulle, personatge controvertit com pocs i oblidat com la majoria fins a quedar resumit en poques anècdotes o imatges punyents. La meva preferida és la de Winston Churchill, a qui li agradava dir que tothom té una creu, la seva era la de Lorena, tot referint-se al general del 18 de juny de 1940, l’home de la resistència contra l’ocupant nazi i salvador de França des d’una providència gairebé messiànica.

L’any 1958 l’Hexàgon estava sacsejat per un sistema polític inestable malgrat els progressos aconseguits per la Quarta República des de la seva creació, constituïda el 1946. Aquells dotze anys gaudeixen d’una injustificada mala fama a causa d’un ball de governs molt a la italiana, amb una Assemblea Nacional hegemònica mentre tot un món s’esfondrava. Els assumptes colonials foren clau per a ensorrar un sistema per mor de l’esforç per mantenir una impossible unió de la metròpolis amb els seus territoris més enllà d’Europa, que van anar caient de mica en mica com fitxes de dominó.

L’avís de la Indoxina, amb una guerra preludi de la del Vietnam, s’allargà amb els processos d’independència al Magrib, on Tunísia, el Marroc i Algèria posaren les seves cartes sobre la taula. Aquesta darrera centrà el debat públic a partir de 1954 des de la violència de les dues parts en conflicte. Les accions de l’FLN es veieren contrarestades amb contundència per l’exèrcit francès a la perla de l’antic Imperi, però el fet és que des de París els governants no saberen trobar una solució viable. Els pocs intents per a aconseguir-ho reberen rebuig i fins i tot tomàquets, com els llançats contra el primer ministre, el socialista Guy Mollet, quan visità Alger el 6 de febrer del 1956.

El següent bienni, molt marcat pel fiasco de l’expedició francobritànica sobre Suez, intensificà greument la tensió política fins a derivar en l’absolut col·lapse d’una República a punt de convertir-se en un Estat fallit i amenaçada pels militars desplegats a Algèria. Així va arribar al putsch del 13 de maig del 58, quan es crearen Comitès de Salvació Pública i, de sobte, les estructures trontollaren davant del perill que el cop d’Estat es concretés.

PUBLICITAT

Mentre es desenvolupava aquesta situació, tots els ulls estaven fixats en Charles de Gaulle. El mite de la Segona Guerra Mundial calculà els seus temps d’actuació com si fos una esfinx. Durant aquelles dues setmanes crucials, quan el país estigué a punt de viure un 18 de juliol a la francesa, donà rodes de premsa, es reuní amb parlamentaris, entretingué amb llargues subtils els colpistes i esperà que sorgís un instant decisiu.

De Gaulle, en l’emergència, havia de superar les divisions entre dreta i esquerra i també entre el país d’abans i el de després de 1789.

Aquest moment arribà quan René Coty, president de la República, sol·licità al més il·lustre dels ciutadans que prengués possessió del càrrec de primer ministre. De Gaulle ho va acceptar després de deixar clares unes condicions entre les quals figurava una investidura per part de les autoritats legítimes i tenir prerrogatives

dictatorials durant sis mesos. En aquest període de temps, el nou executiu formulà més de tres-centes lleis, elaborà de pressa i corrent una nova constitució –la Constitució de la Cinquena República– i la presentà per a ser votada en referèndum.

Premisses bonapartistes

Sense entendre aquesta conjuntura és impossible copsar la naturalesa del presidencialisme francès. Raymond Aron va expressar el seu suport a De Gaulle, però no dubtà a definir el naixement d’aquest nou règim com un sistema basat en premisses bonapartistes, segons la seva sempre lúcida opinió, a partir de tres trets essencials: un clima de crisi nacional, el descrèdit del Parlament i la popularitat d’un home. Aron entenia que el posicionament de De Gaulle en l’emergència havia de superar les divisions entre dreta i esquerra i també entre el país d’abans i el de després de 1789.

Els sona? Ja arribarem a Emmanuel Macron. La fundació de la Cinquena República es veié determinada pel seu inici. Els onze anys de presidència De Gaulle tingueren diverses fases. De la resolució del tema de temes, Algèria, es progressà cap a una renaixença de la idea de grandeur, la reconciliació amb Alemanya simbolitzada per l’encaixada de mans amb Konrad Adenauer, la negativa a l’ingrés del Regne Unit a la CEE, l’allunyament de l’OTAN i una política interior d’èxit malgrat el fracàs final, aparatós, provocat pel maig del 68. La derrota en el referèndum sobre la descentralització de les regions, l’abril del 1969, va provocar la dimissió de De Gaulle, que va ser succeït a la presidència per Georges Pompidou.

Quan De Gaulle marxà molts pensaren que seria difícil conservar la nova estructura del sistema, com si sense el seu artífex fos quimèric continuar aquell rumb. Diversos factors desmentiren la hipòtesi. De Pompidou es transità fins a Giscard d’Estaing i després fou el torn de François Mitterrand. Un canvi radical per deixar-ho tot igual, des de la intel·ligència d’assumir els resultats electorals i promoure la coexistència amb Jacques Chirac, un primer ministre emblemàtic en una època en què el socialisme prenia un rostre neoliberal. L’antic alcalde de París succeí el seu rival i soci. L’episodi més significatiu del mandat de Chirac vingué amb la cita de les presidencials de 2002, quan l’encert del doble torn de vot es revelà providencial per a evitar la perversió de l’entrada de l’extrema dreta a l’Elisi.

Macron, un animal polític

De Chirac es girà, quan la durada del mandat presidencial ja s’havia limitat a un lustre, cap a Sarkozy, pedra inaugural d’una ruta cap a la decadència confirmada per François Hollande qui, un bon dia, sense pensar-hi gaire, declarà el seu anhel de ser un president normal. Clar, les paraules tenen conseqüències, i en aquest cas van dur a una tomba a conseqüència del que es podia interpretar com una manca de respecte a la seva pròpia posició.

PUBLICITAT

Qui agafà al vol l’oportunitat fou Emmanuel Macron, aleshores ministre d’Economia, Indústria i Assumptes Digitals. Tothom el jutjava com un banquer sense escrúpols, però sota el tòpic s’amagava un animal polític amb molta capacitat d’anàlisi. La ruptura s’anà gestant, i es concretà en el projecte de reforma constitucional per a privar de nacionalitat els terroristes.

En el documental ¿Quién es Emmanuel Macron? hi trobem un episodi capital. L’actual president carrega les tintes contra el seu cap mentre argumenta –no en va és deixeble de Paul Ricoeur– amb solvència el despropòsit d’alterar la carta magna sota coordenades, entre altres coses perquè l’Estat hauria de pensar en les seves responsabilitats des de l’educació, afegint que la culpa no és només dels malfactors, sinó de qui no ha fet bé la seva feina.

Aquest trencament s’alimentà d’altres ingredients, l’herència d’allò tan ben expressat per Raymond Aron. El desprestigi de la classe política, la indignació popular –amb moviments com Nuit Debout– i el desgast de les formacions tradicionals exigien una estratègia enfocada a un gir copernicà a fi de transmetre un missatge en el qual les ideologies no marquessin la pauta, factor encara més accentuat davant de l’emergència del Front Nacional de Marine Le Pen.

Macron no ostentà cap mena de màscara. La semblança amb De Gaulle s’ha de llegir des de la distància entre ambdues èpoques, però hi ha concomitàncies pel context. El fenomen actual ens condueix a la temptació personalista, aquí reflectida pel nom de La République en Marche, amb les dues darreres sigles remetent al nostre protagonista; d’altra banda, aquesta opció per a privilegiar un home fort és connatural a la tradició de l’Hexàgon, on, de fet, la imatge del president és com la d’un monarca democràtic.

La campanya del 2017 fou un veritable tour de force. Per al record i l’estudi romanen els titulars de determinada premsa, pletòrica en l’escarni per la indefinició entre dreta i esquerra i l’arribisme del candidat, ben conscient de tenir el vent a favor per la volada de la seva aposta, els casos de corrupció del conservador François Fillon, la flaquesa socialista i la imperiosa necessitat d’un consens distint per a derrotar el pànic a una victòria de Le Pen, descartada amb l’escrutini de la primera volta i esvaïda amb el triomf del 8 de maig.

Aquella nit de diumenge Macron encetà tot un cerimonial que em feu cavil·lar encara més sobre si tota la seva operació volia tombar la Cinquena República i fer-ne néixer una Sisena. El respecte pel passat eliminà aquest trànsit, i així doncs assistírem durant aquella primavera a una sèrie de rituals destinats a ressituar la presidència de França a la seva alçada metafòrica, primer, amb el passeig a l’esplanada del Louvre mentre sonava l’himne d’Europa durant la jornada commemorativa del Vell Món.

Més tard el seu partit arrasà a les legislatives i l’obertura de les cambres es produí amb pompa faraònica al Palau de Versalles. Al seu discurs d’aquell 4 de juliol advertí, cancel·lant tota tabula rasa, de la seva intenció de transformar, no pas reformar. El seu llegat encara s’ha d’escriure, però els objectius, des d’una ambició i una estètica molt elaborada, han col·locat la institució que representa on correspon des de la història.