El 2020 no fou un bon any per a commemorar res. El passat novembre es compliren els cinquanta anys de la mort de Charles de Gaulle, personatge controvertit com pocs i oblidat com la majoria fins a quedar resumit en poques anècdotes o imatges punyents. La meva preferida és la de Winston Churchill, a qui li agradava dir que tothom té una creu, la seva era la de Lorena, tot referint-se al general del 18 de juny de 1940, l’home de la resistència contra l’ocupant nazi i salvador de França des d’una providència gairebé messiànica.

L’any 1958 l’Hexàgon estava sacsejat per un sistema polític inestable malgrat els progressos aconseguits per la Quarta República des de la seva creació, constituïda el 1946. Aquells dotze anys gaudeixen d’una injustificada mala fama a causa d’un ball de governs molt a la italiana, amb una Assemblea Nacional hegemònica mentre tot un món s’esfondrava. Els assumptes colonials foren clau per a ensorrar un sistema per mor de l’esforç per mantenir una impossible unió de la metròpolis amb els seus territoris més enllà d’Europa, que van anar caient de mica en mica com fitxes de dominó.

L’avís de la Indoxina, amb una guerra preludi de la del Vietnam, s’allargà amb els processos d’independència al Magrib, on Tunísia, el Marroc i Algèria posaren les seves cartes sobre la taula. Aquesta darrera centrà el debat públic a partir de 1954 des de la violència de les dues parts en conflicte. Les accions de l’FLN es veieren contrarestades amb contundència per l’exèrcit francès a la perla de l’antic Imperi, però el fet és que des de París els governants no saberen trobar una solució viable. Els pocs intents per a aconseguir-ho reberen rebuig i fins i tot tomàquets, com els llançats contra el primer ministre, el socialista Guy Mollet, quan visità Alger el 6 de febrer del 1956.

El següent bienn

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.