En les últimes setmanes hem parlat i sentit a parlar molt del Sàhara. Aquest és un debat que ve de lluny i, per tant, és certament complex.

Si bé abans de la Transició aquest ja era un assumpte espinós per diferents motius, des que Espanya, en els últims compassos del règim, va retirar-se del Sàhara Occidental i va facilitar que el Marroc i Mauritània dominessin el territori, els vaivens i l’ambigüitat han estat un continu en la política exterior espanyola i font d’incomoditat per als successius governs de l’Estat.

És rellevant que, en coincidir el final de la dictadura –i l’inici de la Transició– amb el nou estatus del Sàhara Occidental, aquesta no hagi estat gairebé mai una qüestió de consens en la política espanyola, a diferència d’altres grans acords que sí que es van assolir en els incipients primers passos de la democràcia a casa nostra.

En un primer moment, els governs de la UCD van haver de fer front a les crítiques a dreta i esquerra pel seu perfil baix. Més tard Felipe González va preferir privilegiar les relacions amb el Marroc en detriment del poble saharaui. Els següents governs van mantenir postures similars fins que, recentment, l’Executiu de Pedro Sánchez ha considerat –de la mateixa manera que ho havien fet en els darrers mesos Alemanya i els Estats Units– la proposta d’autonomia formulada pel Marroc l’any 2007 com l’opció «més seriosa, realista i creïble».

Al marge de la política, però, la població del Sàhara ha patit les conseqüències del conflicte durant les darreres dècades. 16 anys de conflicte armat (1975-1991) i un que s’han produït econòmicament i social en aquest territori nord-africà.

Protagonitzen aquest àlbum imatges que en testimonien l’impacte. I amb tot, sigui gràcies als recursos naturals o amb l’ajuda d’organismes i cooperació internacionals la regió s’ha mantingut viva, desenvolupant i mantenint activitats econòmiques com la pesca, conservant les tradicions i els costums desenvolupats durant segles. S’ha lluitat per mantenir també la il·lusió i la força vital de la població infantil; molts nens han estat acollits els estius a pobles i barris del nostre país. I viva es mantenia, també, l’esperança de resoldre el conflicte, com ho havien mostrat a Espanya durant els últims anys diferents moviments socials, els mateixos que recentment han protestat arreu de l’Estat per la darrera decisió del Govern de Pedro Sánchez.

Desconeixem com evolucionarà aquesta qüestió incòmoda que ha estat i és el Sàhara. Tanmateix, més enllà de la geopolítica, perdurarà una manera de ser i de viure, una mostra de la qual us apropem en aquestes pàgines.