Bayreuth no seria Bayreuth si al seu festival wagnerià no hi hagués polèmica i sonores esbroncades. I a fe que enguany n’hi ha hagut de les dues coses! El motiu, la nova producció de L’Anell del nibelung, la tetralogia que Richard Wagner va estrenar el 1876, que firma Valentin Schwarz, receptor de la sorollosa protesta, amb la direcció orquestral de Cornelius Meister qui també va rebre una mica.

L’Anell és una història gairebé perfecta sobre l’ambició i el poder, que de fet és la història del món, i acull moltes interpretacions teatrals sense perdre el sentit original. Pot ser literalment la plasmació de la mitologia nòrdica explicada en la saga islandesa dels volsungs i en l’epopeia medieval del Cant del nibelung en els que es va basar Wagner per construir la seva gran obra. Pot ser una reflexió abstracta sobre el món com així convenia en els anys de l’anomenat Nou Bayreuth després de la Segona Guerra Mundial i de la desnazificació de la família Wagner i del festival. Pot ser una visió sobre el poder i l’acumulació de capital durant la Revolució industrial com ensenyava Patrice Chéreau a L’Anell del centenari el 1976. Pot ser el conte fantàstic, però insuls, que narrava Tankred Dorst el 2006. Pot ser la radiografia del poder que emana del petroli i que porta a la fi del socialisme real que Frank Castorf mostrava el 2013.

En la seva producció estrenada ara, Valentin Schwarz i Konrad Kuhn, autor de la dramatúrgia, han portat la història sobre el poder al dia d’avui, a un món descregut i utilitarista, en què no hi ha filtres ni cascs màgics com el Tarnhelm, no hi ha anell (o sí?), no hi ha el freixe amb una branca del qual Wotan, déu del coneixement, dels tractats i de la llum, fa una llança on hi grava les lleis que li donen el poder, com tampoc l’espasa Notung està amagada a l’arbre; no hi ha el drac i no hi ha el fidel cavall de Brünnhilde, Grane (o sí?). Ni el cercle de foc que ha de protegir la valquíria. No hi ha el mite.

La història que Schwarz explica en aquest Anell és tan vella com la de voler assegurar un hereu a la família. En aquest cas, es tracta d’una família disfuncional i extensa, una família rica en la qual els traumes i les experiències van passant de generació en generació «en una lluita inútil contra tot això que anomenem poder, maneres, riquesa, violència, bellesa o posteritat», segons afirma el director d’escena en la presentació del cicle.

 

Wotan i Alberich, bessons

Per situar-nos en matèria, durant el preludi de Rheingold (L’or del Rin) es veuen les imatges d’uns fetus bessons nedant en el líquid amniòtic units per un cordó umbilical. Un d’ells dona un cop de puny a l’ull de l’altra. Ja tenim a Alberich i Wotan, aquest amb el seu ull de vellut. I també tenim plantejada la lluita familiar per a la successió que durarà diverses generacions fictícies i catorze hores reals dins del teatre de Bayreuth.

Regista i dramaturg s’agafen al fet que en la història elaborada per Wagner hi ha, certament, moltes inconsistències i contradiccions, per exemple, la incapacitat dels déus per aturar la seva fi atesa la saviesa que els és innata. Així, Schwarz i Kuhn consideren legítim fer el que en diuen «una aproximació lliberal», la qual converteixen en carta blanca per a sobreescriure l’obra fent servir la mateixa estructura que Wagner li va donar. També han trobat justificació en algunes coses que escriu Roger Scruton a El Anillo de la verdad (Acantilado), per exemple, que déus i humans comparteixen la mateixa psicologia.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Al pròleg de la tetralogia, a L’or del Rin, el que Alberich roba a les filles del riu no és l’or, és un nen (que porta una samarreta groga i uns pantalons blaus com la bandera d’Ucraïna). És una moneda de canvi que primer passarà a mans de Wotan que el va a buscar a un jardí d’infància on Alberich cuida unes nenes que, de grans, seran les valquíries. Però el nen-or no durarà gaire a casa Wotan, perquè aviat arriben els germans arquitectes a reclamar el pagament de la mansió que li han construït al patriarca de la família. Un d’ells, Fafner, se l’emporta després d’haver matat al germà Fasolt que s’havia enamorat de Freia, cunyada de Wotan, un amor correspost fins al punt que la deessa de la bellesa i de la joventut intenta el suïcidi.

 

Andreas Shager (Siegfried) i Daniela Köhler (Brünnhilde), en una escena de 'Siegfried', al Festival de Bayreuth. © Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

Andreas Shager (Siegfried) i Daniela Köhler (Brünnhilde), en una escena de ‘Siegfried’, al Festival de Bayreuth. © Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

 

Un Siegfried inútil

Arribats al final del pròleg, la pregunta és si aquest plantejament, aquesta reescriptura, té recorregut. A la primera jornada que és Die Walküre (La valquíria) Hunding, casat amb Sieglinde, filla de Wotan, és aquí el guarda de la casa de l’amo, és a dir, de Wotan. Abans que aparegui Siegmund, germà bessó de la dona, i que els dos es reconeguin, s’enamorin bojament i concebin un fill segons el cànon wagnerià, Sieglinde ja està embarassada. Un fill del marit Hunding o del pare Wotan? Regista i dramaturg canvien l’incest entre germans de Wagner per un altre incest entre pare i filla amb el qual el progenitor vol assegurar-se l’hereu, cosa que planteja la pregunta de per què serveix Siegmund si la tasca que té assignada que és la de procrear l’hereu Siegfried que ha de recuperar l’or, i en aquest cas mantenir la dinastia amb tot el seu llegat, ja l’ha fet un altre.

Al segon acte de La valquíria la voluntat de mostrar el caràcter totalment familiar de la història és on es fa més evident. La família està reunida per al funeral de Freia, que no s’ha recuperat de la síndrome d’Estocolm a conseqüència del segrest de què va ser objecte per part de l’arquitecte Fasolt i que l’ha portat al suïcidi ara clarament reeixit. Al voltant