Salome, l’òpera de Richard Strauss basada en l’obra homònima d’Oscar Wilde, és sempre un gran repte. Ho és pel director que ha de conduir una gran orquestra per interpretar una partitura opulenta, rica de timbres, de colors i de dissonàncies. Ho és per a la protagonista que ha de cantar i fer-se entendre per damunt de les masses sonores que venen del fossat. Musicalment, sembla un paper fet a mida per a una soprano wagneriana, tot i que també a l’abast d’alguna lírica-lleugera com Montserrat Caballé, però teatralment ha de convertir-se en una adolescent.

Per això va sorprendre que fos Elsa Dreisig la soprano triada per la nova producció de Salome que s’ha estrenat al Festival d’Aix-en-Provence. La cantant, de poc més de trenta anys, s’ha destacat en papers mozartians com Pamina o Papagena, molt lluny del que es demana a l’òpera de Strauss.

Però tot té una explicació i és la que donen el director d’orquestra, Ingo Metzmacher, i la d’escena, Andrea Breth. El mateix Strauss reconeixia la dificultat que suposa per a una cantant haver d’encarnar el paper d’una noia de setze anys amb una veu d’Isolde. Així, el 1929, vint-i-cinc anys després de compondre l’òpera, el compositor va revisar la partitura fent-hi unes correccions, els anomenats i oblidats retocs de Dresden, que llimaven la densitat de l’orquestració, l’alleugerien per fer un so més transparent de manera que afavorís a la cantant sense alterar la línia de cant o el text. Aquesta és la versió que s’ha interpretat al Grand Théâtre de Provence.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

I això porta a una Salome diferent. La que s’ha vist a Aix no és la seductora, sensual, la noia malcriada, capritxosa. No és ni una Lolita ni el personatge decadent tal com es presenta normalment. Aquí és una noia innocent que descobreix l’amor, encara que sigui un amor ben estrany, moguda per les emocions. Per això Breth ha creat el que anomena espais d’emocions, uns espais que poden ser molt abstractes i no tan sols físics, i escenes tirant al surrealisme com la del banquet d’Herodes.

 

Dreisig (Salome) i Bretz (Jochanaan) en una escena de la nova producció de 'Salome' al Festival d'Aix-en-Provence. Fotografia de Bernd Uhlig.

Dreisig (Salome) i Bretz (Jochanaan) en una escena de la nova producció de ‘Salome’ al Festival d’Aix-en-Provence. Fotografia de Bernd Uhlig.

 

Tota la posada en escena respira l’aire del romanticisme alemany i té moments visualment molt bonics. Si Strauss fa que la lluna sigui un element essencial des de bon començament, aquí és omnipresent començant per la picada d’ullet que hi ha a l’inic al quadre Dos homes contemplant la lluna, de Caspar David Friedrich, el pintor que va saber captar aquell moment estètic. Regna la foscor i els únics colors que s’hi veuen són el blanc i el negre.

Escènicament, no és l’espectacle rodó que va ser el Jakob Lenz que Breth va fer el 2019 a Aix que va marcar l’inici de Pierre Audi com a director del festival. Costa entendre, per exemple, l’escena de la dansa interpretada per quatre ballarines amb referències als personatges de l’òpera. I és discutible l’escena final quan Breth ve a dir que s’ha acabat el somiar romàntic. El llarg monòleg de Salome amb el cap de Jochanaan en una safata de plata el fa sola, en una mena de lavabo enrajolat il·luminat per uns neons que han substituït a la lluna, i el cap del baptista, que no veiem, està dins d’un cubell de plàstic.

Dreisig, que a més de cantant és molt bona actriu, fa una Salome perfectament en línia amb la idea de les emocions. Ha arriscat fent el paper, però el resultat és molt positiu. Potser tenia alguna dificultat en les notes més extremes per dalt i per baix, no obstant això la seva Salome hi era tota, passant del cant a la declamació més lírica amb tota naturalitat. Estava molt ben acompanyada per Metzmacher i l’Orquestra de París, una orquestra sense la càrrega de la tradició que pesa sobre les formacions alemanyes, la qual cosa afavoria aquesta visió diferent i més lleugera de l’òpera.

El tenor John Daszak en el paper d’un Herodes poc lúbric i gens histriònic mostrava una veu en estat immillorable. La soprano Angela Denoke que anys abans havia estat una excel·lent Salome, ara era la mare, Herodias, amb una veu en perfecta forma. El baix-baríton Gábor Bretz cantava bé el paper de Jochanaan malgrat faltar-li cos, impactava poc quan el personatge ha de sonar estremidor. La resta de papers, el patge, jueus, soldats i natzarens, estaven molt ben interpretats destacant el de Narraboth que cantava Joel Prieto.

Aquesta Salome va desconcertar a part del públic, però en qualsevol cas és una mirada diferent, molt ben interpretada, que acaba enriquint aquesta gran òpera del gran Richard Strauss.

Ópera vista el 9 de juliol.