En la llarga celebració del 40è aniversari de la Constitució de 1978 no hi va haver cap debat sobre el «patriotisme constitucional», ni se’n va fer cap esment significatiu. La celebració resultà un panegíric a seques de la Constitució.

Uns anys enrere, pels volts del començament del mil·lenni, el patriotisme constitucional, aplicat al cas espanyol, havia estat un tema de consideració intel·lectual i acadèmica, així com un objectiu polític apuntat tant pel PSOE com pel PP; aquest fins i tot el 2002 li dedicà una ponència en el XIV Congrés Nacional: «El Patriotismo constitucional del siglo XXI». I alguns dels més conspicus ideòlegs del PSOE n’havien elaborat elogiosos estudis.

En aquells dies, Alemanya era, de nou, la referència tant perquè la conceptualització del patriotisme constitucional (Der Verfassungspatriotismus) havia estat obra d’intel·lectuals i sociòlegs alemanys –amb la participació destacada de Jürgen Habermas– com perquè s’admirava la contribució decisiva de la constitució alemanya –la Llei Fonamental de 1949– a la construcció d’una nova identitat col·lectiva després de 1945, basada en una adhesió raonada dels ciutadans al valor suprem de la dignitat humana i als valors de la llibertat, dels drets fonamentals i de la democràcia reconeguts a la constitució i, igualment, una adhesió a les institucions que els encarnen, que no altra cosa és el patriotisme constitucional, a més de la «lleialtat federal», en la concepció alemanya.

L’original experiència alemanya de superació del nazisme i dels traumes terribles de la guerra a través d’una constitució democràtica ha estat un èxit rotund, mantingut al llarg de dècades. Avui el text de la Llei Fonamental és la publicació preferida dels alemanys i el Tribunal Constitucional Federal de Karlsruhe la institució més respectada. Ni l’extrema esquerra (Die Linke) ni l’extrema dreta (Alternative für Deutschland) titllen despectivament de «règim del 49» la democràcia restablerta amb la constitució.

PUBLICITAT

A Espanya, l’interès pel patriotisme constitucional es va estroncar ja abans de la crisi del 2008, sense que s’adduïssin raons convincents per a abandonar-lo. Les acusacions creuades de PSOE i PP, més les externes fetes als dos, d’instrumentalització partidista del patriotisme constitucional i l’oposició dels nacionalismes perifèrics no expliquen prou la renúncia a aprofundir en aquesta via.

Condicionants adversos

I tanmateix, d’aleshores ençà, la situació política a Espanya –amb una identitat col·lectiva encara per (re)fer després de la convulsió existencial de la Guerra Civil i el desballestament social provocat per la dictadura, l’eclosió a redós de les llibertats conquerides de la diversitat (ètnica)cultural arrelada a determinats territoris i, finalment, el retrobament dels ciutadans en una constitució democràtica– fa que el patriotisme constitucional com una solució –si més no, un referent– per travar la identitat col·lectiva de la societat espanyola sigui més oportú que mai. Però, també l’oportunitat té ara una corrua de condicionants més adversos que mai.

Les crisis que ens aclaparen, sanitària i econòmica primerament, focalitzen tota l’atenció i absorbeixen totes les energies. El consens polític que féu possible la Constitució s’ha trencat i no se n’albira una recomposició. L’Estat autonòmic, necessitat de més federalisme, ha generat uns grups dirigents regionals amb interessos gairebé cantonalistes. Els nacionalismes perifèrics, en particular el català, malden per la secessió. La Constitució és blasmada pels extrems, a dreta i esquerra, i per l’independentisme com «el règim del 78» que cal enderrocar. La irrupció de Vox com a nova manifestació ultradretana del nacionalisme espanyol contamina i radicalitza el discurs polític.

Com més va, més pessimisme sentim. Es multipliquen els articles d’opinió amb crítiques descarnades (sovint poc fonamentades) a l’Estat, als seus aparells i institucions, partits polítics inclosos, i amb freqüència es confon el funcionament amb l’estructura i Espanya amb l’Estat.

És ben cert tot això i les coses van a mal borràs –tenir-ho present és un realisme imprescindible–, però precisament aquests obstacles, aparentment insuperables, també fan encara més peremptori cercar un punt de confluència (i d’inflexió) que es pugui traduir en formes d’identitat compartida i aturar el perceptible defalliment de la moral col·lectiva de la societat.

El patriotisme constitucional conté els elements necessaris, morals i polítics, per reconciliar amb el denominador comú de la Constitució diferències, identitats i diversitat territorial. No serà gens fàcil, però.

La idea de pàtria cívica

D’entrada, el nom mateix de «patriotisme» presenta a Espanya un inconvenient, seqüela de la dictadura. Per a molts, sobretot per a les sensibilitats d’esquerres, el franquisme va cremar la idea i el sentiment de pàtria. Aquesta llosa ideològica del franquisme dura ja dues generacions.

En canvi, la idea de pàtria cívica que es desprèn del reconeixement de la dignitat de la persona, la igualtat dels espanyols davant la llei i el recull dels drets fonamentals i les llibertats públiques del Títol I de la Constitució de 1978 –tot plegat, una formidable declaració d’antifranquisme– ens permet l’assumpció del patriotisme com una vivència natural, arrodonir-lo al voltant de la Constitució –fent-lo doncs, «constitucional»– i sentir l’orgull d’haver superat el franquisme. (S’ha de convenir que, en definitiva, el problema no és tant el nom com compartir un «esperit constitucional» generalitzat).

PUBLICITAT

Mateo Ballester, a Auge y declive del Patriotismo Constitucional en España (2014), fa una anàlisi assertiva de la necessitat d’un «patriotisme constitucional transideològic, compatible tant amb plantejaments liberals com socialdemòcrates», bo i havent desgranat prèviament les dificultats de l’aplicació en l’actual context hispà d’un model que li sembla que conté contradiccions i inconsistències en la seva formulació teòrica, les quals, emperò, són, en realitat, un reenviament al nivell teòric de les dificultats pràctiques del patriotisme constitucional.

Val a dir que les principals dificultats que Ballester troba per fer-lo viable, l’acceptació d’una llengua (el castellà) i d’uns símbols (bandera i himne nacionals) comuns a tot Espanya i d’uns impostos i unes redistribucions financeres equitatius, les atribueix sobretot a l’oposició frontal dels nacionalismes perifèrics; cosa que, paradoxalment, en simplifica la viabilitat.

El minoritari i impracticable secessionisme no té prou entitat, ni ideològica ni política, per impedir un patriotisme constitucional a Espanya (Catalunya inclosa) –ja implícit en la Constitució–, però sí que en té per pertorbar-ne la manifestació.

Els independentistes estan obligats, per definició, a negar la Constitució. Per tant, som on érem des que el nacionalisme cultural mudà en independentisme retòric i després en temptativa secessionista infructuosa. Els valors constitucionals com a ètica de la res publica transcendeixen una constitució, són universals, al seu defora cap projecte no és legítim i els qui en una societat democràtica s’hi oposen acaben marginats.

D’altra banda, aquelles dificultats pràctiques s’han de resoldre, tant si ens dotem d’un patriotisme constitucional manifest com no, i es resoldrien millor amb una remissió a la racionalitat integradora dels valors universals «constitucionalitzats».

El factor que més cohesiona

Per revifar l’interès pel patriotisme constitucional s’hauria de començar per (re)introduir-lo en el debat intel·lectual, tot (re)valorant la Constitució com a expressió i garantia dels drets i llibertats compartits que ens fan ciutadans d’un Estat social i democràtic de Dret. La Constitució, en aquest temps de crisis encavalcades, és el factor que més integra i cohesiona; ser conscients d’aquesta funció de la Constitució i apreciar-la és ja una forma de patriotisme constitucional.

Començar la recuperació del patriotisme constitucional des de Catalunya seria doblement efectiu. D’una banda, serviria a Catalunya per a contrarestar la ideologia independentista i, de l’altra, la inicial procedència catalana de la recuperació li conferiria un atractiu especial a la resta d’Espanya.

A més a més, a Catalunya, el patriotisme constitucional hi té dos aliats naturals de pes: el catalanisme hispànic –rellançat en el pla intel·lectual, entre d’altres, per Lluís Bassets i pel professor Roberto Fernández– i el federalisme tradicional.

En qualsevol cas, si constatéssim que el patriotisme constitucional és impossible, no quedaria gaire res més per (re)construir una identitat col·lectiva hispana. I llavors estaríem força perduts, car el vell nacionalisme espanyol no és cap solució: l’esquerra el rebutja, la dreta el fa sospitós i Vox el fa odiós. I a sobre, el particularisme territorial (i social) exhibit per Díaz Ayuso afegeix urgència i necessitat a la recerca d’un principi unificador.