En la llarga celebració del 40è aniversari de la Constitució de 1978 no hi va haver cap debat sobre el «patriotisme constitucional», ni se’n va fer cap esment significatiu. La celebració resultà un panegíric a seques de la Constitució.

Uns anys enrere, pels volts del començament del mil·lenni, el patriotisme constitucional, aplicat al cas espanyol, havia estat un tema de consideració intel·lectual i acadèmica, així com un objectiu polític apuntat tant pel PSOE com pel PP; aquest fins i tot el 2002 li dedicà una ponència en el XIV Congrés Nacional: «El Patriotismo constitucional del siglo XXI». I alguns dels més conspicus ideòlegs del PSOE n’havien elaborat elogiosos estudis.

En aquells dies, Alemanya era, de nou, la referència tant perquè la conceptualització del patriotisme constitucional (Der Verfassungspatriotismus) havia estat obra d’intel·lectuals i sociòlegs alemanys –amb la participació destacada de Jürgen Habermas– com perquè s’admirava la contribució decisiva de la constitució alemanya –la Llei Fonamental de 1949– a la construcció d’una nova identitat col·lectiva després de 1945, basada en una adhesió raonada dels ciutadans al valor suprem de la dignitat humana i als valors de la llibertat, dels drets fonamentals i de la democràcia reconeguts a la constitució i, igualment, una adhesió a les institucions que els encarnen, que no altra cosa és el patriotisme constitucional, a més de la «lleialtat federal», en la concepció alemanya.

L’original experiència alemanya de superació del nazisme i dels traumes terribles de la guerra a través d’una constitució democràtica ha estat un èxit rotund, mantingut al llarg de dècades. Avui el text de la Llei Fonamental és la publicació preferida dels alemanys i el Tribunal Constitucional Federal de Karlsruhe la institució més respectada. Ni l’extrema esquerra (Die Linke) ni l’extrema dreta (Alternative für Deutschland) titllen despectivament de «règim del 49» la democràcia restablerta amb la constitució.

A Espanya, l’interès pel patriotisme constitucional es va estroncar ja abans de la crisi del 2008, sense que s’adduïssin raons convincents per a abandonar-lo. Les acusacions creuades de PSOE i PP, més les externes fetes als dos, d’instrumentalització partidista del patriotisme constitucional i l’oposició dels nacionalismes perifèrics no expliquen prou la renúncia a aprofundir en aquesta via.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.