Aquesta no és la crònica de l’estrena al Liceu de la producció de Tosca que firma escènicament Rafael R. Villalobos dirigida per Henrik Nánási. És la crònica de la representació del dia 7 i va anar així. Al final del primer acte es van sentir algunes, poques, protestes i un crit de «Vergonya!» Era perquè el cor cantava el Te Deum fora de l’escenari? Era per la mala amplificació?
Abans de començar el segon acte, el director artístic del teatre, Víctor Garcia de Gomar, va aparèixer a l’escenari per dir que Michael Fabiano, el tenor que interpretava el paper de Mario Cavaradossi, acabava de sortir d’un refredat i demanava comprensió al públic per no cantar en les millors condicions.
A l’afegitó que fa Villalobos al començament d’aquest segon acte amb paraules de Pasolini recitades per un actor, una part maleducada del públic va començar a protestar amb crits de «Tosca!» i «Puccini!» Una altra part del públic els va fer callar amb aplaudiments mentre algú demanava «Tolerància!» als que protestaven. Tot i això, encara hi va haver alguna veu amb volum i to marcial de «¡Fuera!»
La pausa entre el segon i tercer acte amb un teló ben bonic abaixat (una còpia de Judit i Holofernes, de Caravaggio) va ser una mica llarga. En aixecar-se, Cavaradossi semblava que s’havia aprimat, però la veu manifestava la mateixa dificultat que en els actes anteriors. Resulta que ja no cantava Fabiano. Ho feia Antonio Corianò. Al final, el públic va regalar uns aplaudiments molt generosos a tothom.
S’ha parlat i criticat molt aquesta Tosca per la seva posada en escena, però el problema seriós de la representació d’aquell dia era la part musical. El que va passar amb Cavaradossi s’acaba d’explicar. La soprano Maria Agresta va cantar molt bé el paper de la protagonista, però la seva veu, no és per a Tosca, li falta cos. O potser és que tenim massa referents enregistrats a la memòria. I l’Scarpia de Zeljko Lucic, a més d’afinacions aproximades en més d’un i de dos moments, resultava un personatge força anodí. La resta d’intèrprets, correctes i prou.
Dit això, el principal problema era l’orquestra, la mateixa que va excel·lir en el també puccinià Il Trittico sota la direcció de Susanna Mälkki, a Tosca resultava plana. La direcció de Nánási, que patia una lesió a l’espatlla esquerra, imposava uns tempi estranys. La lentitud de les tres grans àries que té aquesta òpera, Recondiata armonia, Vissi d’arti i Lucevan le stelle, els hi treia l’emoció. Moments que defineixen caràcters i atmosferes passaven força desapercebuts començant pels pocs terrorífics acords inicials.
Paral·lelisme, si i no
De la posada en escena ja en vaig escriure després de veure aquesta producció a Montpellier l’any passat i no em repetiré, però sí que afegiré un aspecte que només quedava enunciat en aquella crònica. Deia que el paral·lelisme entre el pintor Cavaradossi de l’òpera i l’intel·lectual de múltiples facetes que era Pier Paolo Pasolini en què es basa tota la posada en escena de Villalobos, era «força discutible». Paral·lelisme, sí en la forma en què acaben els dos homes, assassinats directa o indirectament pel poder. Però no l’origen de la seva actitud davant aquest poder. El poeta, dramaturg, periodista i cineasta italià era un personatge de pedra picada que sempre va plantar cara al poder, a tots els poders, opressions i discriminacions, fins i tot al seu partit, el Partit Comunista Italià, que el va expulsar per ser homosexual.
Cavaradossi és d’una altra pasta. A l’òpera, tot i ser d’idees lliberals, el veiem treballar per un dels poders més reaccionaris i opressius del moment, per la Roma dels papes que l’exèrcit borbó de Nàpols havia recuperat de mans de les tropes napoleòniques. Més enllà de ser de casa bona, l’òpera no explica gran cosa més del personatge. Tanmateix, a La Tosca, l’obra de Victorien Sardou en què es va basar Puccini, queda ben explicat que per allunyar les sospites de ser un volterià que giraven al seu voltant, l’artista s’ofereix a pintar un quadre a l’església. Pasolini mai ho hauria fet.
Aquesta doncs és una Tosca amb riscos, polèmiques i canvis començant per la retirada inicial de Roberto Alagna i la seva esposa, Aleksandra Kurzak, per uns presumptes motius ètics quan el tenor està preparant un musical sobre Al Capone al Follies Bergère parisenc. Després hi ha hagut un seguit de canvis per indisposicions i lesions. El que queda és un muntatge que pot ser discutible, però és molt coherent amb la idea inicial i molt ben embolcallat amb una escenografia, una il·luminació, un vestuari i unes pintures de gran qualitat. També queda l’homenatge que Villalobos fa a Roma.
