No es donen moltes vegades tantes coincidències favorables com les que van acompanyar Apostrophes i el van convertir en un programa d’èxit de la televisió francesa. Algunes serien les de produir-se en un país orgullós dels seus escriptors i amb una tradició d’acollida a autors dissidents als quals ha cuidat com a terra de llibertat. I la d’haver-se donat en un moment històric de gran commoció europea després de la II Guerra Mundial i després de la caiguda del mur de Berlín. Però això només és l’escenari. Li podem afegir una cadena de televisió disposada a apostar per un programa com aquest sense més components que la bona selecció dels seus protagonistes. I res d’això hauria quallat en una fórmula reeixida sense un presentador com Bernard Pivot, que apareix avui, després de la seva recent pèrdua, com un autèntic referent per a molts dels seus actuals col·legues. Ell va afegir un component substancial per a aquest programa que avui molts recorden amb nostàlgia.

Hi ha hagut sens dubte molt bons programes al nostre país veí. Però pocs han tingut la difusió d’Apostrophes. The New York Times el va qualificar aleshores com el millor bookshow i en molts països de la francofonia va començar a difondre’s la seva idea i a intentar imitar-la. Va aparèixer el Pivot congolès etc… Inevitable associar al seu programa el seu nom.

I és que la fórmula de l’èxit radicava sobretot en la personalitat d’aquest periodista. Un home amant de la vida i dels llibres. I conscient sobretot del seu paper de divulgador de la cultura del seu país en aquest moment. No va pretendre ser un crític literari, li va deixar aquest paper als acadèmics. I en deixar Le Figaro Litteraire, on va treballar al principi, va comprendre que el salt a la televisió era diferent.

Impossible, si no has gaudit abans amb els llibres, treure-li suc a cada autor. Impossible, si no consideres un privilegi estar davant de grans autors, prendre’t el treball de dedicar deu hores diàries als llibres. I fer-ho amb plaer per poder transmetre-ho.

Només així s’explica que hagi deixat programes memorables d’entrevistes als grans autors del segle XX. Marguerite Duras, Vladimir Nabokov, Soljenitsyn, John Le Carré, Marguerite Yourcenar, François Truffaut, Jean Luc Godard, Levi Strauss… per no citar més que uns quants. Afortunadament aquest ampli llistat està en el catàleg que es va editar per preservar la seva conservació.

Pivot podia entrar amb la modèstia del periodista, però també amb el major respecte, en les intimitats dels autors i fer el salt al debat sobre els grans temes socials i polítics de l’època. Fer confessar el seu alcoholisme a Marguerite Duras, a Le Carré el seu passat d’espia o fer parlar a Nabokov sobre la seva Lolita, van ser llavors moments de gran impacte. Podia conduir el debat del moment convertint els llibres al·ludits en best sellers i revelar facetes inèdites dels seus autors amb fórmules com el Qüestionari Proust. Les nimietats d’una vida sobre les quals treballa la ficció.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Va ser el seu gran mèrit. Reconciliar França amb els seus autors i amb la cultura del moment. Van passar escriptors, directors de cinema, actors, historiadors, poetes, il·lustradors… Feia un espectacle divertit sense sensacionalismes. Les coses difícils les feia senzilles. Una fórmula que només pot anar unida a una personalitat com la de Bernard Pivot, amant del bon vi, el Beaujolais de la seva terra d’origen, i de la bona vida.

 

Prestigi i modèstia

És evident que va tenir també els seus detractors. No era fàcil no ser envejat. Va haver-hi autors que el van considerar un pur programa de varietats. I altres, segons diuen —entre els quals situen a Regis Debray, l’influencer d’aquell moment— el van arribar a considerar un dèspota de les lletres. Era indubtable en aquell moment que va arribar a tenir un gran poder i que les editorials se’l disputaven. Pero tot i això, va aconseguir superar tots aquests equilibris. Sabia que era un cronista de la cultura del seu temps. I va jugar amb la immensa llibertat d’un temps que el va deixar fer. O potser no va anar així. Potser va ser ell qui s’ho va guanyar per la seva honorabilitat, pel seu prestigi i per la seva modèstia.

No recordo l’any en què ens va arribar la proposta de participar en el programa ni tampoc sé per què vaig ser jo també expressament convidada. Però furgant en alguna documentació del moment he descobert que Bernard Pivot va posar en marxa una revista que es va dir Lire i que va tenir la seva homònima en una altra revista que va sorgir al nostre país amb aquest nom. Aquesta revista va concedir un premi el 1986 a La Ciudad de los prodigios d’Eduardo Mendoza com la millor novel·la d’aquell any. I sembla evident que Pivot tindria interès a conèixer, si és que no el coneixia ja, al traductor de Nacions Unides que havia concebut aquesta meravellosa novel·la sobre aquella Barcelona la lectura de la qual va entusiasmar a tants. Així que sospito que degué ser per aquests anys la data en la qual vam ser convidats a participar en el programa.

Jo m’havia dedicat a recopilar dies abans el que havia recollit de les taules i tauletes de nit com m’havien suggerit.

El per què un president del govern d’un país veí anés convidat a Apostrophes és un secret que Pivot s’ha emportat amb ell, però va fer moltes declaracions sobre com estimava als polítics que tenien afició a la lectura. En alguns dels recents programes d’homenatge que se li han dedicat li he sentit dir l’important i necessari que és l’hàbit de llegir per als polítics. Per a un lector que coneix les innombrables portes que se li obren a un ésser humà quan llegeix no deixa de semblar-li important que els polítics no llegeixin només informes o documents. Que ampliïn el seu camp de visió al que la cultura significa en el seu moment per ser capaços de captar l’estat d’ànim i la visió àmplia dels seus contemporanis. Assenyalava que va tenir la sort de portar al seu programa a Mitterrand però va elogiar també a presidents anteriors que van tenir igualment aquest amor pels llibres.

Potser va ser aquesta la raó per la qual una democràcia espanyola recentment estrenada i amb un president que estimava els llibres era un motiu per dedicar un programa a aquest moment històric. I he estat testimoni de fins a quin punt la literatura pot ser decisiva per comprendre situacions que els dossiers polítics no arriben a explicar plenament, ni tan sols els textos històrics. Quan es va produir el conflicte de Sarajevo i tot el que va arrossegar la descomposició de l’antiga Iugoslàvia per primera vegada vivim a Europa un profund conflicte amb tràgiques conseqüències. Una mescla d’enfrontaments no solament polítics sinó també culturals i religiosos. L’herència històrica de l’imperi otomà. Estava increïblement ben explicat aquest conflicte viu en el llibre Un pont sobre el Drina. El seu autor, Ivo Andric, que va arribar a ser premi Nobel i que havia estat testimoni d’aquestes transicions no ho va poder explicar millor. Estaven aquí les arrels i calia conèixer-les. I el llavors president d’aquesta democràcia espanyola ho havia llegit i ho havia comprès. Havia intuït en milers d’ocasions que els lectors de les bones obres van molt més lluny que la simple percepció de qui només té davant informes per molt extensos que siguin.

 

Eduardo Mendoza i Javier Marías

Amb Eduardo Mendoza ens va acompanyar al programa Javier Marías, el nostre gran escriptor ara desaparegut i en aquell moment molt jove. Havia estat professor a Oxford i també traductor i ja havia publicat les seves primeres obres, algunes d’elles en editorials catalanes. Va ser sempre molt intensa la seva relació amb Catalunya i amb el seu món editorial perquè l’acostava també al públic europeu. I la seva editorial Reino de Redonda i la seva parella editora també van contribuir a conservar aquesta connexió. Suposo que aquesta vocació va ser la que el va acostar a Pivot en aquells moments. En aquest any acabava de treure L’home sentimental. I ens van acompanyar també com solia ocórrer en aquests programes un hispanista i un historiador. Voldria recordar si qui ens va acompanyar va ser el gran expert cervantista Jean Canavaggio que en aquells dies acabava de publicar el seu Cervantes i que recentment acaba també de deixar-nos.

El que sí que em ve a la memòria són les intervencions de Pivot amb Eduardo Mendoza sobre els secrets oficials que un intèrpret sol guardar després d’entrevistar grans líders. Al que Mendoza no responia més que amb somriures i menysvalorant el que suposa aquest arriscat ofici. I la conversa derivava cap a les lectures que en aquells dies estaven en la taula del llavors President del Govern.

Em venen a la memòria les intervencions de Pivot amb Eduardo Mendoza sobre els secrets oficials que un intèrpret sol guardar després de traduir a grans líders.

Jo m’havia dedicat a recopilar dies abans el que havia recollit de les taules i tauletes de nit com m’havien suggerit. De la col·lecció Andanzas de Tusquets van sortir en aquells anys les biografies d’Orson Welles, Hemingway, els Rockefeller, els Kennedy i alguna d’aquestes devia estar per aquells dies visible. També Gore Vidal publicava llavors Imperio y Creación perquè Julián el Apóstata va ser posterior. La traducció de Cortázar de les Memorias de Adriano també s’havia publicat ja per Edhasa. Per aquests anys va sortir El clan del oso cavernario de Jean M. Auel i Seix Barral havia tornat a editar L’home sense atributs de Robert Musil. I per descomptat estaven sempre els llibres del boom llatinoamericà. Qualsevol d’ells va poder estar-hi i molts altres que portàvem en la nostra memòria.

Però la conversa, que es va iniciar sobre la base d’aquestes lectures, va acabar anant-se per la via cervantina. Impossible defugir-la. No sols perquè havíem dedicat moltes nits al nostre Quixot sinó perquè era inevitable la seva presència. Canavaggio havia tret el seu Cervantes. Els francesos van començar a parlar d’ell i ens embullem en una conversa interessant sobre la seva biografia. Per casualitat jo acabava de llegir el llibre de Rosa Rossi que desmuntava alguns fets biogràfics i aquí recordo que ens vam detenir i l’hora i quart que solia durar el programa ens va semblar molt curta. Com ha recordat Pivot, en aquestes ocasions, quan es comença a parlar ja tot es fa fluid i el que preval en cadascun és, sobretot, la seva condició de lector.

Potser va ser aquell programa d’Apostrophes el que degué aixecar unes certes inquietuds en el món cultural de la nostra terra per aquells anys. Ningú no imaginava per quina raó hi havien estat aquests escriptors i no uns altres. I tota una tensió de l’ala quevediana de la nostra literatura va començar a fer-se notar per si per aquells verals ens havíem oblidat d’una altra de les nostres insignes ànimes. Tal vegada aquesta ànima quevediana vivia més tancada en si mateixa i en la seva pròpia història quan per aquests anys Espanya obria de bat a bat les seves portes a Europa.

 

El que roman

Es parla molt ara, en aquests anys fills de la globalització, de l’aplanament de la nostra cultura en el regne de la IA i dels algorismes. I quan hi ha novetats sempre hi ha adanismes que es viuen amb una certa arrogància i frivolitat. La meravellosa civilització de la imatge que vivim ens mostra també les seves excrescències, però estem avui en els inicis de profunds canvis en la nostra mentalitat i en la nostra cultura. I la lletra escrita prevaldrà sola o en companyia de la imatge mentre que l’ésser humà no desenvolupi una altra millor manera d’expressar-se i de comunicar-se. Conten que Plató retreia als seus alumnes bolcar-se tant en l’escriptura oblidant practicar la seva memòria. El seu mestre mai no havia escrit i ell va haver de recollir aquest ensenyament oral com tantes vegades va fer la nostra tradició per llegar-nos tants tresors.

En alguns dels recents programes d’homenatge que se li han dedicat l’he sentit dir com és d’important i necessari l’hàbit de llegir per als polítics.

Cada dia veiem com sorgeixen nous formats i com més avancen les tecnologies més mitjans nous tenim per comunicar-nos, però no importen els formats. L’aventura serà sempre la mateixa. La necessitat de l’art com un mirall de l’home en el qual mirar-se, s’expressi com s’expressi. Molts segles li han donat al llibre escrit una prioritat i una gran tradició. Com a qualsevol tipus d’art. I li donarà també a aquesta nova civilització de la imatge el seu prestigi i la seva tradició. I malgrat la fúria d’aquest món aclaparador dels continguts que avui es generen, l’ésser humà buscarà trobar-se, trobar la seva humanitat com va fer sempre. Serà aleshores la tasca dels creadors i dels seus divulgadors buscar i difondre el que ens identifica i roman.