«Aquí acaba aquesta òpera, perquè en aquest punt va morir el mestre». L’òpera era Turandot. El mestre, Giacomo Puccini. Qui va pronunciar la frase era el director Arturo Toscanini qui, tot seguit, va abandonar el fossat. Ho va fer el dia de l’estrena absoluta d’aquesta obra inacabada i pòstuma del compositor, el 25 d’abril del 1926, al teatre de La Scala. El director va rebutjar un primer final que havia fet el compositor Franco Alfano (en faria un altre). Anys després, Luciano Berio també completaria la partitura responent a un encàrrec de l’Òpera Nacional Holandesa. Tanmateix, aquesta institució amb seu a Amsterdam reprodueix ara el que va fer Toscanini.
La Turandot que dirigeix musicalment Lorenzo Viotti, i escènicament, Barrie Kosky (fins al 30 de desembre) no va més enllà de la mort de Liù al tercer acte, evitant els afegits no puccinians amb el final edulcorat en què la princesa de gel és transformada pel poder de l’amor del príncep Calaf. Aquí, Turandot no apareix i no ho fa perquè no és altra cosa que un somni febrós en el qual la massa, sempre contradictòria, hi projecta afanys i desitjos en l’atmosfera dominada per la violència i la mort omnipresent del llibret original. Que la princesa no sigui visible no vol dir que el pretendent sigui el protagonista. Qui pren aquesta rellevància és el cor.
Dalt de l’escenari Kosky ha eliminat tota referència a l’orientalisme deixant que sigui la música la que trameti els clixés xinesos que Puccini va posar a la partitura, i Viotti encara els apaivaga. Tots els personatges porten un vestuari (de Victoria Behr) de color gris al costat del blanc de les nombroses calaveres, petites i una de gegantina, en un decorat (de Michael Levine) que és una capsa de miralls amb una bona il·luminació (d’Alessandro Carletti), contribuint tot plegat a crear una potent fantasmagoria amb l’ajut d’un moviment escènic pautat al mil·límetre i l’absència d’entreacte. L’única i breu concessió al color és en el moment de la victòria de Calaf sobre Turandot. El cor vesteix amb flors i també els ballarins, els quals, rodejant al guanyador, fan una coreografia (d’Otto Pichler) que els miralls reflecteixen de forma calidoscòpica com en una pel·lícula de Busby Berkeley.
Una escena de ‘Turandot’ dirigida escènicament per Barrie Kosky a l’Òpera Nacional Holandesa. Fotografia de Monika Ritterhaus.
La soprano Tamara Wilson, que només es va fer visible al moment de sortir a saludar, va fer una princesa Turandot d’uns aguts potents i impecables, sense mostrar la dificultat d’un paper tan exigent. El tenor Najmiddin Mavlyanov va ser un Calaf molt correcte, sense, però, que el Nessun dorma, el seu moment de glòria, generés un gran impacte entre el públic. Kristina Mkhitaryan va donar a Liù tota l’entrega vocal que reclama el paper. Marcel Reijans (l’emperador Altoum), Liang Li (Timur), Germán Olvera (Ping i un mandarí), Ya-Chung Huang (Pang) i Lucas van Lierop (Pong) completaven el repartiment.
Viotti va demostrar estar totalment implicat en el plantejament de Kosky. Va buscar totes les subtileses de la partitura de Puccini i tots els colors amb un control total de l’Orquestra Filharmònica d’Holanda i dels cors de l’Òpera Nacional i del Nou Cor Infantil d’Amsterdam, dirigits respectivament per Edward Ananian-Cooper i Sanne Nieuwenhuijsen. De fet, les masses orquestrals i corals van excel·lir.
I com acaba aquesta Turandot despullada de l’orientalisme i en bona part de la misogínia i el masclisme original? Acaba amb el xiuxiueig d’una veu que repeteix el que han cantat els ministres Ping, Pang, Pong: «Turandot non esiste, non esiste che il niente!”, Turandot no existeix, només existeix el no-res, paraules que són el punt de partida d’aquesta impactant i molt intel·ligent producció de Turandot.
