Torna la percepció que la pandèmia ja ha passat, encara que estiguem lluny d’haver-la superat. Amb l’arribada de la variant òmicron, que a Occident ens ha enxampat amb bona part de la població ja vacunada, la sensació és que estem a punt de controlar la pitjor crisi de salut de l’últim segle. En molts països comencem a prescindir de les mesures més estrictes, incloent-hi els confinaments i fins i tot les mascaretes, primer en exteriors i, progressivament, en interiors, però si a hores d’ara hem estat capaços de processar algunes certeses després d’un parell d’anys tant intensos com incerts, n’hi ha dues que apunten a l’horitzó immediat. La primera és que la vacunació és, ara com ara, l’única estratègia evident per evitar un nou col·lapse; la segona és que, malgrat les vacunes, aquest virus va per llarg.

El balanç de dos anys vivint en pandèmia dona un saldo desolador, i més en aquesta part del món, on les malalties infeccioses semblava que quedaven al marge. La xifra de casos confirmats s’acosta als 500 milions i la de morts oficials està a punt d’arribar als 6, tot i que s’estima que la xifra real es pot triplicar fins als 18 milions de persones mortes en tot el planeta. Dos anys viscuts perillosament. Entre les generacions actuals, tal vegada no hi ha comparatiu en vida amb cap altra crisi pel que fa a la seguretat i la incertesa. Afortunadament, ara tenim vacunes segures i efectives, si bé hi continua havent transmissió fins i tot en països on la cobertura és alta, un exemple clar del que potser haurem d’enfrontar en el futur si el virus es continua replicant i propagant.

L’escenari més probable per als pròxims anys o dècades és que el virus es convertirà en endèmic, hi conviurem com fem amb els altres quatre coronavirus humans que causen els refredats comuns. Estudis recents suggereixen que la covid-19 es comportarà com una infecció estacional, de manera molt similar a la grip, i provocarà pics epidèmics durant els períodes més freds, quan la gent freqüenta espais tancats i el virus viatja amb més facilitat. Però les principals amenaces per a la salut generades per aquesta pandèmia s’acabaran, com ha passat en totes les pandèmies anteriors. Falta saber com i quan, i aquí és on comença la divisió entre països amb una taxa de vacunació alta i els que van endarrerits.

Taxes de vacunació ínfimes

Pel que fa al «com», encara que generi dubtes, per mitjà d’indicadors i criteris mèdics acabarem definint on és la línia a partir de la qual passarà a ser una malaltia més. Però respecte al «quan» ja sabem que arribarà probablement en diferents moments en diferents parts del món. Un risc que pot endarrerir la sortida real de la pandèmia i augmentar el sofriment, la malaltia i la mort de moltes persones. Farts de tantes conseqüències, cansats de mesures que han retallat la nostra capacitat de treballar, de relacionar-nos, de viatjar o, en els moments més crítics del contagi, fins i tot de sortir al carrer, la vacunació és l’única estratègia que s’ha demostrat efectiva per controlar la pandèmia.

La vacunació és l’única estratègia que s’ha demostrat efectiva per controlar la pandèmia.

Per això és convenient no oblidar el principi fonamental que ningú no podrà estar segur mentre no n’estigui tothom. I per aquesta raó, el fet que les taxes de vacunació siguin ínfimes en molts països comporta un risc col·lectiu, ja que manté bosses de població susceptibles al contagi, augmenta les taxes de transmissió i, com a conseqüència, el risc d’aparició de noves variants. Va passar amb l’òmicron i res no apunta que no pugui tornar a succeir amb una nova variant capaç d’esquivar la immunitat adquirida.

PUBLICITAT

Fer front a aquest risc va ser el que va impulsar la creació de la iniciativa COVAX, una plataforma creada a l’inici de la pandèmia, coordinada per l’Aliança Mundial per a la Immunització (GAVI), la Coalició per a la Innovació en la Preparació davant de les Epidèmies (CEPI) i l’Organització Mundial de la Salut (OMS), amb l’objectiu de proporcionar un accés equitatiu a les vacunes contra la covid-19 als països amb pocs recursos. La promesa era garantir que almenys un 20 % de la població d’aquests països quedés immunitzada abans de tancar l’any 2021. El febrer d’aquest 2021 van arribar les primeres dosis a Ghana, cosa que hauria d’haver obert un flux continu fins a arribar als 2.000 milions de dosis distribuïdes abans d’acabar l’any. Però dotze mesos després, el febrer del 2022, només havia arribat la meitat de la quantitat promesa als països de rendes més baixes.

La realitat és que la immunització no ha arribat a bona part del planeta i encara que tenim les vacunes, el món ha quedat partit en dues meitats: els que es poden vacunar i els que no. Malgrat l’èxit sense precedents d’haver desenvolupat una vacuna en temps rècord i de triplicar la capacitat de producció mundial, dels 9.000 milions de dosis produïdes durant els primers dotze mesos –una xifra impensable fa només un any–, a penes un 10 % han estat destinades als països de rendes més baixes; el gruix ens l’hem repartit entre els països de les economies més avançades.

L’Àfrica és qui porta més desavantatge, però hi ha també enormes bosses de població sense accés en àmplies zones de l’Àsia i de Llatinoamèrica. Així, mentre a Portugal o Espanya, ja hem superat el 90 % de persones amb la pauta completa de vacunació i avancen les dosis de reforç, hi ha països, com la República Democràtica del Congo, on el percentatge de població vacunada no arriba a l’1 %, o Nigèria, el país més poblat de l’Àfrica, on no s’ha arribat al 10 % de la població amb una primera dosi.

Una successió d’obstacles

És sorprenent que, mentre el món s’ha mobilitzat com mai per aconseguir i distribuir l’antídot, el seu repartiment hagi quedat frenat cap a aquesta altra part del planeta. On és el problema? Dels 2.000 milions de dosis que COVAX havia de distribuir el primer any, només 1.000 milions es van destinar als 92 països de rendes més baixes. Fracàs? En part sí, però no ho podem atribuir tot a COVAX, o almenys no únicament. Malgrat haver aconseguit els recursos econòmics que li permetien l’adquisició de dosis suficients per poder operar, s’ha enfrontat a una successió d’obstacles al llarg de tot l’any passat que han impedit complir el desafiament. El més gran ha estat la competència per a l’adquisició de dosis de vacunes en el mercat amb els seus donants mateixos, els països de més recursos que han acaparat la producció de les primeres vacunes aprovades.

Hi ha països com la República Democràtica del Congo on el percentatge de població vacunada no arriba a l’1 %.

En gairebé totes les campanyes de vacunació en emergències es repeteix un patró en la cadena operativa: al principi falten dosis, després falten recursos per distribuir-les i, al final, el que falten són braços. La compra per avançat aclaparadora dels països occidentals va deixar sense marge COVAX per proveir la resta, i quan una d’aquestes vacunes, la d’AstraZeneca, es va llicenciar perquè es pogués produir al Serum Institute de l’Índia, les restriccions al país a conseqüència dels efectes de la pitjor onada de contagis van portar el govern a tancar les fronteres.

En el cas concret de l’Índia, la prohibició d’exportacions va durar més de set mesos, la qual cosa va impedir que el més gran productor mundial de vacunes, amb el qual COVAX tenia el seu principal acord de subministrament, no les pogués proveir. Aquí hi havia la major part de les dosis que havien d’haver viatjat a l’Àfrica. Per intentar pal·liar la situació, alguns països es van afanyar a donar dosis, algunes a través de COVAX i altres directament de país a país; però en molts casos amb una data de caducitat retallada, fet que va obligar els països receptors a adaptar el seu procés de distribució o fins i tot a rebutjar-les per la impossibilitat de distribuir-les en el període marcat. Les vacunes no solament han arribat tard, també han arribat malament.

Resistència a la vacuna

Des de fa uns mesos es comença a veure la sortida al problema de manca de dosis, però entrem en la fase de distribució en uns països on sabem que els sistemes de salut són fràgils, tant pel que fa als recursos com al personal necessari per poder portar les vacunes a la gent. Ara mateix aquesta és la principal barrera per arribar a xifres de vacunació que ens permetin somiar en un control efectiu de la pandèmia. Cal augmentar la capacitat d’emmagatzematge, reforçar les cadenes de fred, el transport, els centres de vacunació i les plantilles del personal de salut, a més d’aconseguir tot el material necessari, des de xeringues fins a productes d’un sol ús per poder posar la vacuna al braç de milions de persones. Un repte que ha obligat COVAX a fer un paper per al qual no va ser dissenyat i convertir-se en el principal mecanisme de distribució incloent-hi les vacunes enviades i les donacions que han rebut molts d’aquests països.

Un patró que es repeteix: al principi falten dosis, després falten recursos per distribuir-les i, al final, el que falten són braços.

I al costat de tot això cal preveure també la resistència d’una part de la població a vacunar-se. Mobilitzats per les xarxes, els missatges negatius arriben a tots els racons i el fet que en alguns casos es pensi que arriben les dosis que aquí no volem, encara genera més resistència. Totes aquestes dificultats expliquen en part la desigualtat punyent que situa la cobertura vacunal enfront de la covid-19 al continent africà per sota dels dos dígits percentuals, mentre que a Europa i l’Amèrica del Nord la seva població ja està rebent la tercera dosi.

Malgrat tot, COVAX s’ha convertit en la intervenció de més impacte en l’intent de revertir la inequitat en l’accés a les vacunes. Ara, l’horitzó immediat és arribar al 40 % de població en tots aquests països abans del pròxim estiu. A més d’una responsabilitat ètica, garantir un accés veritablement global a les vacunes i els tractaments que evitin un món dividit en dos, és el camí més curt en el viatge del virus i la millor sortida per a tothom.