Der Ring des Nibelungen (L’anell del nibelung), la tetralogia de Richard Wagner, segueix el seu camí al teatre de La Monnaie de Brussel·les. Després del pròleg, de Das Rheingold (L’or del Rin), ha arribat ara la primera jornada, Die Walküre (La valquíria), en la posada en escena de Romeo Castellucci coproduïda amb el teatre del Liceu on es podrà veure a partir de la temporada 2026-2027.

En ocasió de Das Rheingold Castellucci havia dit que no es plantejava la tetralogia com una unitat amb una mateixa línea dramatúrgica per tota l’obra. Afegia que el món canviava massa ràpidament per fer-ho. El director teatral no intenta explicar què passa amb un relat o amb una interpretació personal. El que fa és acompanyar la música i el text de Wagner amb uns elements, pocs, que els il·lustren. Si en aquell pròleg abundava la simbologia, a Die Walküre hi ha una aparent economia de signes. Domina l’austeritat i l’escena depurada afavoreix les relacions més humanes entre els protagonistes que són les que dominen aquesta jornada wagneriana. Tanmateix, d’aquella introducció queden algunes coses, sobretot el blanc i negre, aquí molt més potenciat.

El resultat és irregular. Al primer acte, la casa on viu Hunding amb la seva dona Sieglinde és un lloc fosc, un laberint de mobles apilats pels quals es passeja un gos negre gairebé més temible que el seu amo que menja i vomita alhora. La foscor dona pas a la llum quan els germans Sieglinde i Siegmund es reconeixen, ell troba l’espasa Nothung, no pas en un freixe sinó en el cos d’ella i en un cop d’efecte inusitat i de difícil comprensió, el noi la guarda en un frigorífic. La parella s’estima amb rituals de sang i de llet, i arriba la primavera amb un bé de Déu de flors acolorides.

El segon acte té de tot, moments tirant a ridículs i d’altres gairebé sublims. Els primers són els de l’aparició de Fricka, esposa de Wotan i deesa de la fidelitat conjugal, que ho fa acompanyada d’una dotzena de coloms blancs (animals monògams), i d’un seguici de quatre dones vestides com ella, de blanc com coloms estarrufats. Unes comparses, també de blanc, s’ocupen de les aus, però ho fan amb uns moviments coreogràfics irrisoris. Tot canvia amb la difícil conversa sobre Siegmund entre Wotan i la seva filla predilecta Brünnhilde. Tot és negre, i el text i la música no necessiten afegitons escènics.

El tercer acte és el més reeixit. De fet, és brillant. Castellucci fa una exhibició de gran teatre amb molt pocs elements i amb el contrast més notori entre el negre i el blanc. A l’inici de l’acte, a la cavalcada de les valquíries, vuit cavalls negres porten els herois morts. Els homes estan despullats i la seva pell blanca ressalta sobre el pèl lluent dels animals que encara destaca més amb la il·luminació fosca i amb el vestuari negre de les amazones i d’un Wotan enfurismat perquè la filla ha desobeït les seves ordres volent salvar a Siegmund.

El director d’escena defensa un animalisme radical i vol donar a les bèsties el seu lloc al centre de la comunitat humana. Recordem el semental que apareixia al segon acte de la seva producció de Moses und Aron, òpera inacabada d’Arnold Schönberg. En aquest cas considera que els renills dels cavalls (aquí silenciosos) són un punt de trobada amb el crit de guerra de les amazones, el cèlebre Hojotoho! Heiaha! En aquella atmosfera plena de foscor resulta emocionant el moment en què Brünnhilde li diu a Sieglinde que al seu ventre porta un fill de Siegmund i que ha de fugir per salvar-lo.

 

Escena de la cavalcada de les valquíries a La Monnaie, en la posada en escena de Romeo Castellucci. © Monika Rittershaus

Escena de la cavalcada de les valquíries a La Monnaie, en la posada en escena de Romeo Castellucci. © Monika Rittershaus

 

La darrera part de l’acte, els llargs adéus de Wotan, quan el pare, contra la seva voluntat, proscriu a Brünnhilde en un lloc rocós rodejada d’un cercle de foc que només un heroi s’atrevirà a traspassar, és sense cap mena de dubte la més potent i punyent de la representació. Castellucci deixa l’escenari buit i negre i amb un gran joc de moviment actoral fa que siguin les mans i les cares les que acompanyin text i música per explicar els sentiments dolorosos dels dos personatges els quals, tot i ser semideus progressen cap a un estadi d’humanitat. I és en aquell punt quan un enorme marc de llum blanca, quasi encegadora, comença a baixar convertint-se en una mena de sarcòfag per a Brünnhilde. Acabada la música, apareix un anell envoltat de flames. Veient les dues primeres entregues d’aquest Anell, una té la sensació que en tota la simbologia que presenta Castellucci hi ha uns significants, un discurs, que no estan a l’abast de tothom, els quals, però, no dificulten la visió d’aquest projecte.

En aquesta primera jornada de Der Ring des Nibelungen l’orquestra pren molta més volada que en el pròleg de Das Rheingold. És molt més present i també més potent. Alain Altinoglu, que està debutant en la direcció del cicle wagnerià, porta el conjunt orquestral a una gran expressivitat i molta transparència. De fet, musicalment, l’orquestra és qui millor rendeix la partitura wagneriana perquè no totes les veus estan a l’altura del que reclama la música. Els papers del pròleg que aquí repeteixen estan interpretats pels mateixos cantants. La mezzosoprano Marie-Nicole Lemieux que interpreta per primera vegada un gran paper wagnerià, el de Fricka, ha guanyat l’autoritat que li faltava a Das Rheingold. Si li passava el mateix al baix-baríton Gabor Bretz en el paper de Wotan, aquí guanya en humanitat i la interpretació del seu personatge resulta molt lírica i punyent.

Tanmateix, qui domina vocalment és la soprano Ingela Brimberg que és una Brünnhilde de gran categoria, de veu plena i uns aguts sense por que va commoure en l’escena final. El baix Ante Jerkunica en el paper de Hunding entra també en l’apartat de les bones interpretacions. El mateix es pot dir de les sis valquíries. El punt flac d’aquesta Valquíria van ser la soprano Nadja Stefanoff i sobretot el tenor Peter Wedd en els papers de Sieglinde i Siegmund. A la parella de germans que s’acaben enamorant procreant al futur heroi, Siegfrid, protagonista de les altres dues jornades de l’Anell, Wagner dona una música de gran voltatge, arrabassadora, que aquí no es tramet.

Les altres dues jornades d’aquesta producció de Der Ring des Nibelungen, Siegfried i Götterdämerung, arribaran a La Monnaie la temporada vinent. Les esperem amb moltes ganes.

 


Òpera vista el 28 de gener.