De manera recurrent la vella coneguda olor de la corrupció s’ha tornat a fer present a la política espanyola. Sense acabar de digerir del tot la llarga sèrie d’episodis d’èpoques recents, ara reapareix amb irregularitats situades en el marc dels moments més crítics de la pandèmia.

És important recordar aquell context, on va funcionar un pacte social implícit pel qual, segons José Precedo, «la societat complia amb regles mai vistes mentre la política feia el possible per salvar-nos. En aquest context es va afegir alguna lletra petita a aquell pacte social: els governs van proposar eliminar els controls a les adjudicacions públiques perquè la burocràcia no retardés més l’arribada de guants i màscares que podien salvar vides» (el Diario.es, 29-2-24).

L’esforç agònic de totes les administracions per afrontar la dramàtica situació es va produir enmig d’un mercat sense regles, com oportunament ha recordat Francisco Igea, vicepresident de la Junta de Castella i Lleó en aquell temps: «Tots vam ser estafats. En més o menys mesura. No conec cap administració que no patís vendes de màscares o material de protecció a preus exorbitants, o entrega de material defectuós que no cobria especificacions. Això va ser així a totes les comunitats i a totes les administracions. L’escassetat de material, la urgència de la situació i la caiguda dels proveïdors habituals va propiciar un mercat molt similar al dels mars de Malàisia pels quals es movia el Sandokan de la nostra infància. Un mercat infestat de pirates on la urgència i la multiplicitat d’actors feien molt difícil distingir l’estafador i l’home honrat» (El Confidencial, 1-3-24).

En tot cas, la rellevància singular del cas Koldo rau en la seva vinculació estreta amb l’aleshores ministre de Transports i secretari d’organització del PSOE, que el distingeix d’altres casos protagonitzats per particulars… o no tan particulars. No està de més recordar l’episodi del germà de la presidenta de la Comunitat de Madrid que va tenir conseqüències polítiques d’ordre major en desencadenar, ni més ni menys, la defenestració del líder del Partit Popular per haver posat en qüestió l’actuació d’Isabel Díaz Ayuso, en afirmar que «la cuestión es si es entendible que el 1 de abril, cuando morían en España 700 personas, se puede contratar con tu hermana y recibir 300.000 euros de beneficio por vender mascarillas. Yo creo que no es ejemplar».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El fet és que el cas Koldo proporciona al Partit Popular l’oportunitat de redoblar la seva ofensiva contra el president Pedro Sánchez en un moment especialment delicat d’una legislatura que corre el perill de col·lapsar prematurament. L’inexplicat cessament de José Luis Ábalos dels seus càrrecs ministerial i orgànic el 2021 és un punt cec que afebleix la posició del president, sobretot si es té en compte el paper decisiu que va jugar en la resurrecció política de Sánchez.

 

Fer caure el president

Per això, l’enfrontament polític és cada cop més descarnat, amb arguments cada cop menys elaborats. Per a l’oposició política i mediàtica es tracta de seguir inflant l’estereotip del sanchismo com a encarnació de tots els mals, reduint el seu objectiu polític a fer caure el president i el seu govern com més aviat millor. La resposta governamental també dispara pel broc gros, a més d’utilitzar el recurs de recordar els casos de corrupció de l’adversari, es reescalfa una vegada i una altra la por a l’espectre d’una alternativa formada per un Partit Popular presoner de l’extrema dreta de Vox. Lola García adverteix que aquesta espiral d’acusacions mútues no fa altra cosa que alimentar la desafecció política dels ciutadans: «Quan es recorre a aquesta defensa tan grollera s’acaba per abonar el terreny perquè l’elector, fastiguejat, es refugiï en el clàssic i injust mantra del “són tots iguals”» (La Vanguardia, 29-2-24).

La qüestió de la corrupció esdevé així el combustible imprescindible d’un joc polític basat en la cacera de l’adversari, de manera que la bandera de la lluita contra la corrupció canvia de bàndol segons la conjuntura electoral. És com si l’impuls regenerador que bategava en el 15-M s’hagués esgotat i reaparegués el denigrat bipartidisme, però només en la seva cara més fosca, com si fos impossible desprendre’s de la zona grisa de la política, com assenyala Enric González: «La zona grisa sempre hi és. Assumeixo, per tant, que s’hi cometen delictes i s’hi desvien diners de forma gairebé quotidiana. De vegades enxampem el murri. Suposo que en la majoria de les ocasions el murri s’ho emporta cru i ni ens n’assabentem. A la zona grisa no impera una bandera política determinada. La hipertròfia partidista (un mal que, segons sembla, no curarem mai) i les goteres de l’Estat afavoreixen els uns i els altres per igual» (elDiario.es, 25-2-24).

El resultat de tot plegat és un empobriment alarmant del debat polític, privat de qualsevol iniciativa propositiva i sense cap esperança de trobar un mínim comú denominador compartit, ni tan sols per analitzar amb sentit institucional la gestió de la pandèmia en condicions extremes per treure’n les lliçons pertinents. Amb desesperança ho constata Francisco Igea: «Seria bo que ens asseguéssim a compartir les experiències d’aquells dies i tractar de millorar els nostres controls, el nostre nivell d’eficiència i les mesures de transparència necessàries per prevenir aquests casos. Em temo que no passarà res d’això. Fa prou anys que estic en aquest ofici per saber que no és aquest l’interès de cap dels dos grans partits» (El Confidencial, 1-3-24).

L’inexplicat cessament de José Luis Ábalos dels seus càrrecs ministerial i orgànic el 2021 és un punt cec que afebleix la posició del president.

María Ramírez rebla el clau en explicar com en un Regne Unit en estat calamitós persisteix, si més no, una cultura de rendiment de comptes desconeguda entre nosaltres: «Un procés públic, independent, incontestat i obligatori per a tots és el mínim exigible als polítics a qui prestem el nostre vot perquè administrin els assumptes públics» (elDiario.es, 1-3-24).

El debat públic enraonat és substituït per estridents manifestacions d’una hipocresia moralista de circumstàncies: la hipocresia del fals puritanisme (José Carlos Llop dixit). Res a veure amb la necessitat d’afrontar el fenomen com una qüestió institucional. Víctor Lapuente posa el dit a la llaga quan afirma que «El cas Koldo no és culpa del PSOE. Ni la Gürtel del PP. La corrupció no és un problema dels nostres partits, sinó de les nostres institucions. I, mentre no entenguem això, quedarem atrapats al cercle viciós de la Itàlia de finals del XX o alguns països de l’Est avui: fem fora el partit A per corrupte i substituïm-lo pel B, fins que aquest es reveli més corrupte. I així ad infinitum» (El País, 27-2-24).

Per a Carlos Sánchez es tracta d’un problema estructural del qual cap govern no s’ha salvat: «El que canvia, però, és la resposta que dona el mateix sistema polític als fenòmens de corrupció, i, a la vista dels nombrosos casos detectats en les tres darreres dècades, no sembla que el resultat hagi estat òptim» (El Confidencial, 3-3-24). Per això, Cristina Monge, tot referint-se al darrer informe de Transparència Internacional, exposa «la necessitat de posar en marxa no només iniciatives legislatives, sinó la implementació de mecanismes de control, integritat, transparència i rendició de comptes. Un imperatiu per a les institucions i també per als partits, aquestes estranyes criatures de naturalesa jurídica privada, però indubtable funció pública que, agradi o no, són clau en les democràcies» (infoLibre, 25-2-24).

 

Desànim cívic

Per això, Fernando Vallespín, més enllà del desànim cívic que provoca la corrupció, apel·la a «definir quin és el mal i extirpar-lo entre tots. No obstant això, en aquesta política escindida en dos grans batallons no hi ha mal pitjor que el que representa l’enemic mateix. De què s’haurien d’ocupar és de resoldre els nostres problemes. Per això hi ha la democràcia. En una situació semblant, Javier Pradera ho va deixar meridianament clar quan animava a ser implacable amb la realitat de la política democràtica sense abandonar la fe en els seus ideals. A ells és a qui devem la nostra lleialtat, no a aquest partit o a un altre» (El País, 3-3-24).