Havia de ser a finals dels vuitanta, en la transició entre el vinil i el CD. Va ser l’època daurada de la indústria, aprenc al sensacional assaig de crítica cultural Hey! Julio Iglesias y la conquista de América de Hans Laguna. Durant alguns d’aquells anys el pare arribava a casa amb un llibrot que semblava la guia telefònica. Era un directori de les principals empreses espanyoles. I estava orgullós quan la seva havia aconseguit entrar-hi. Bàsicament, es dedicava a la distribució de música en format físic. Havia començat a finals dels seixanta amb una botigueta que estava a la porteria d’un edifici de l’Eixample. Se’n va fer càrrec quan un cosí seu se’n va anar a fer la mili.

Amb una motoreta se n’anava cap als hotels de la Costa Brava i els deixava discos, sobretot singles i extended plays, perquè els compressin turistes. Sempre m’ha semblat la clàssica estampa d’un fill pencaire de família menestral que va saber aprofitar l’onada del «desarrollismo». Gairebé a la vegada, Iglesias, que només té un any més que el pare, s’estrenava en una altra meca del turisme de masses Spain is different. El 1968 guanyava el X Festival de la Canción de Benidorm amb «La vida sigue igual».

Sembla mentida que fins ara no disposéssim d’una recerca com aquesta de Laguna –músic i professor de pensament social. Iglesias és una de les grans figures de la cultura de masses de la segona meitat del XX, l’artista espanyol amb més projecció internacional, una figura essencial d’un dels fenòmens que han modificat la música popular de les darreres dècades: la presència creixent de veus llatines al mainstream global. Però engolit pel Don Joan que ell mateix va conrear amb meticulositat (un cantant per a senyores pijas, un ídol de la premsa del cor) i atrapat per la caricatura del meme (que Laguna analitza amb molta gràcia), Iglesias no havia semblat mai que mereixés ser objecte d’estudi i reflexió.

El llibre ho desmenteix del tot. A banda de proposar una interpretació de la cara oculta de la figura (l’addicció a la fama, «el pacte amb el diable» com diu Juan Pablo Caja), el persegueix i el pensa per comprendre el magnetisme de l’estètica kitsch i la mecànica d’aquella època a la qual em referia abans. El cor del llibre és tot el que hi ha relacionat amb el primer disc en anglès –«1100 Bel Air Place» (distribuït el juliol de 1984)– i el gran tema és com el protagonista va aconseguir l’objectiu de la seva vida: la conquesta del mercat nord-americà.

PUBLICITAT

L’objectiu no era només el mercat llatí, sinó també les dones blanques, de més de vint-i-cinc anys i més o menys republicanes.

Explica, Laguna, l’origen de la conquesta: el recital al Madison Square Garden de Nova York a finals de 1976. Just aleshores el pare ja havia passat de la botiga a un magatzem i no li calien motoretes, sinó camionetes per portar discos a tot Espanya, sobretot als grans magatzems que començaven a obrir-se als afores de la ciutat i abans que les multinacionals es dotessin d’una xarxa de distribució pròpia. L’empresa s’havia traslladat al carrer de Balmes i potser cap record tan revelador del moment com les caixes de Movieplay que el 1975 entraven al magatzem i sortien a l’instant amb «Viatge a Ítaca». La indústria estava ben greixada, era una màquina potentíssima.

El concert d’Iglesias a Nova York ho demostra. El mànager aconsegueix omplir el local llatí, de manera que cap mitjà se’n podia deixar de fer ressò. Naturalment, retransmissió televisiva per a Llatinoamèrica i, tot plegat, per catapultar un artista que acaba de signar contracte amb CBS. El 1979 el cantant fa un pas biogràfic clau: s’instal·la definitivament a Miami, compra una parcel·la a l’illa privada d’Indian Creek (coneguda com «el búnquer dels multimilionaris»). Aquell mateix any nosaltres vam deixar el pis de Consell de Cent on ara visc jo. El pare, que havia crescut en un piset reclòs i sense llum exterior, havia comprat una torre amb jardí a la Bonanova. Podíem viure com a burgesos, però els pares no sabien, ni podien, deixar de ser fills de la postguerra i la menestralia de tota la vida: la riquesa per al confort dels fills, s’ha de fer patrimoni.

El tema del llibre, insisteixo, és explicar com Iglesias va guanyar-se el públic dels Estats Units. L’objectiu no era només el mercat llatí, més reduït aleshores que no pas ara, sinó sumar-hi dones blanques, de més de vint-i-cinc anys i d’òrbita més o menys republicana i, doblant l’aposta, també un perfil de professional urbà i liberal ambiciós que podria encarnar el llop de Wall Street. Per aconseguir-ho no podia limitar-se a ser vist com un crooner spanish, sinó que havia de sincronitzar el seu to –el to sempre ha dit que era el secret de tot– amb el gust que havia esdevingut sentit comú de l’època i, a la vegada, ser percebut com una estrella del moment.

Aquesta estratègia, com explica Laguna, i de vegades ho explica amb una conya divertidíssima, es desenvolupava en diversos fronts. Naturalment, la presència als late shows, per poder aconseguir una presència important a la ràdio (pagant sant Pere canta!) i a la fi amb una presència constant entre l’star system del país (festes, gales de beneficència, rumors sobre amants i, fins i tot, obrir les portes del cel de la Casa Blanca i fer una bona relació amb els Reagan). Ser present arreu, constantment, dia sí, dia també.

Pàgines estratosfèriques

No menys important va ser el contracte amb Coca-Cola –signat just després del de Michael Jackson amb Pepsi. I si un diari no li feia cas, com va succeir amb Los Angeles Times, els estrategs d’Iglesias compraven una tanca publicitària davant de la casa particular dels responsables del mitjà perquè prenguessin consciència del fenomen. Hi havia les relacions públiques. Hi havia la música. I per això «1100 Bel Air Place» –un dels discos amb uns costos de producció més alts de tota la història– és el fil conductor del llibre. Laguna comenta els mesos d’enregistrament, el perquè de la tria de les cançons, el perquè dels productors implicats o l’astúcia a l’hora d’escollir els dos singles de promoció, un amb una cançó cantada amb Willie Nelson i l’altra amb Diana Ross. Les pàgines sobre la gravació del vídeo d’«All of you» amb la cantant negra –una mena de metàfora luxosa d’un coit– són estratosfèriques.

A la vegada que Iglesias tenia en marxa la gira de «1100 Bel Air Place», obríem la primera botiga Gong. Aquella gira va ser un èxit espaterrant d’ingressos, com explica Laguna, gairebé tan bèstia com la de «Thriller» o «Born in the USA». És bo perquè el primer record que tinc de Gong, groupie com soc, és el viatge que veníem per anar al concert de Springsteen a Montpeller (autocar + entrada). Quan Iglesias va fer la gira per Europa i va cantar al Camp Nou (fotografia de la solapa del llibre) hi vam anar tots. CBS va regalar moltes entrades perquè no quedés ni un seient buit. Jo, que tenia cinc anys, em vaig adormir i els meus germans em diuen que van estar fent el ruc tant com van poder fins que una senyora que s’asseia davant es va girar i els va dir «una mica d’educació, la coneixeu?».

Hans Laguna. Hey! Julio Iglesias y la conquista de América. Barcelona: Contra, 2022. 472 pàgs.

Aquest seria un bon final per la crítica i potser seria millor recordar que el pare, ja al Poblenou, tenia al despatx emmarcada la coberta d’«Un hombre solo» dedicada pel Julito. Però encara en tinc un de millor. El pare del meu pare –l’avi Manel– va morir a casa la vigília de Nadal de 1985. Havia pintat, escrit molt a la premsa i es guanyava la vida organitzant viatges. A les tardes es tancava al despatx i demanava que li poséssim una vegada i una altra «De niña a mujer». He après que el sentimentalisme del disc li donava una pau i una felicitat ensucrada que de tant en tant necessitava per anar tirant.