Havia de ser a finals dels vuitanta, en la transició entre el vinil i el CD. Va ser l’època daurada de la indústria, aprenc al sensacional assaig de crítica cultural Hey! Julio Iglesias y la conquista de América de Hans Laguna. Durant alguns d’aquells anys el pare arribava a casa amb un llibrot que semblava la guia telefònica. Era un directori de les principals empreses espanyoles. I estava orgullós quan la seva havia aconseguit entrar-hi. Bàsicament, es dedicava a la distribució de música en format físic. Havia començat a finals dels seixanta amb una botigueta que estava a la porteria d’un edifici de l’Eixample. Se’n va fer càrrec quan un cosí seu se’n va anar a fer la mili.

Amb una motoreta se n’anava cap als hotels de la Costa Brava i els deixava discos, sobretot singles i extended plays, perquè els compressin turistes. Sempre m’ha semblat la clàssica estampa d’un fill pencaire de família menestral que va saber aprofitar l’onada del «desarrollismo». Gairebé a la vegada, Iglesias, que només té un any més que el pare, s’estrenava en una altra meca del turisme de masses Spain is different. El 1968 guanyava el X Festival de la Canción de Benidorm amb «La vida sigue igual».

Sembla mentida que fins ara no disposéssim d’una recerca com aquesta de Laguna –músic i professor de pensament social. Iglesias és una de les grans figures de la cultura de masses de la segona meitat del XX, l’artista espanyol amb més projecció internacional, una figura essencial d’un dels fenòmens que han modificat la música popular de les darreres dècades: la presència creixent de veus llatines al mainstream global. Però engolit pel Don Joan que ell mateix va conrear amb meticulositat (un cantant per a senyores pijas, un ídol de la premsa del cor) i atrapat per la caricatura del meme (que Laguna analitza amb molta gràcia), Iglesias no havia semblat mai que mereixés ser objecte d’estudi i reflexió.