Tot i que ja es veia venir, estic trist pel resultat de les recents eleccions italianes. De fet, no estic trist i preocupat només per Itàlia; l’onada de l’extrema dreta a Europa està cada dia més generalitzada i és molt potent. I no només –tampoc– a Europa. En tot cas, per a mi Itàlia és molt especial.

Per diverses raons que no venen al cas, durant més o menys els anys compresos entre el 1977 i 1994 vaig anar relativament sovint a Itàlia, me’n vaig enamorar i hi vaig fer uns quants amics, alguns malauradament ja no hi són.

Per explicar algunes raons del meu enamorament i, alhora, de la meva tristesa, m’ha semblat oportú explicar unes escenes o impressions viscudes en tres dels meus viatges a Itàlia en aquell període. Soc poc metòdic i no puc precisar amb exactitud els anys en què tingueren lloc, només aproximadament.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

La primera escena no la puc ubicar temporalment amb precisió, amb tota probabilitat fou entre el 1983 i el 1986. Un diumenge al matí estava esmorzant a casa d’uns amics a Milà, en Piero i l’Irma. En Piero llavors era el secretari general del sindicat comunista d’artistes; l’Irma, la seva dona, era pintora, al meu parer bastant bona, jo tinc a casa tres quadres seus; en aquell moment no li anava massa bé la venda de la seva producció. Anys després li va canviar la sort, el Deutsche Bank li va fer compres continuades i encàrrecs successius per decorar amb els seus quadres les sales d’espera dels stores a les sucursals no només a Itàlia sinó també en altres països, Alemanya inclosa. A l’esmorzar hi havia també en Mimo Giuffré, molt vinculat al llavors potent moviment cooperatiu a Itàlia, una qüestió que aquell moment m’interessava molt. I també un funcionari –no recordo el nom, potser Luchino?– de la Pinacoteca de Brera a Milà, farcida d’extraordinaris Caravaggio’s.

A mig esmorzar van trucar a la porta. El que trucava era –per descriure’l sense gaires paraules– un obrer «de boina» (ens va dir que conduïa un «toro» en un magatzem d’una gran empresa de distribució de begudes). També va dir que li havien dit que els quadres de l’Irma eren molt bonics i estaven bé de preu i que venia amb la intenció de comprar-ne un. L’Irma en tenia plenes les parets del pis. El comprador en va triar un, va preguntar quan valia i sense regatejar va dir que el volia comprar, però que el pagaria a terminis portant no recordo quantes lires setmanalment, cada diumenge al matí. L’Irma li va dir que l’embolicaria amb paper d’embalar lligat amb un cordill per facilitar-li que el pogués portar amb facilitat. Ell va dir que de cap manera, que no se l’emportaria fins que el tingués completament pagat. L’Irma va insistir que no calia però com que no va cedir, així van quedar.

Crec que no és massa arriscat dir que una cosa així és poc probable que pogués passar en algun lloc que no fos Itàlia.

Les altres impressions foren –no sé per quin ordre– en dates poc separades, el 1991 o 1992, immediatament posteriors a la mutació del Partit Comunista italià, que ja feia temps que havia trencat amb Moscou i el 1991 es va transformar en el flamant Partito Democratico della Sinistra (PDS) que, tot i que va seguir durant un temps dirigit per Achille Occhetto, ja es va anar acostant al socialisme democràtic.

Un dels dos viatges fou degut a la invitació que el PDS va fer al primer secretari del PSC Raimon Obiols per assistir al seu congrés que celebraven a Roma.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Llavors, jo encara era membre de l’Executiva del PSC i Obiols va proposar-me que l’acompanyés i vaig acceptar ben content. A aquell congrés per primera vegada un partit italià d’esquerra va convidar a intervenir en el seu congrés al principal dirigent rival: Berlusconi, que va intervenir i fou aplaudit de forma cortès quan va pujar a la tribuna tot i que no ho fou pràcticament gens quan va acabar la intervenció. Vaig recollir papers que formaven part de la documentació del congrés. Em va interessar particularment un del Walter Veltroni que després fou alcalde de Roma. Era un paper diferent, fresc i innovador. Encara deu córrer per casa, tot i que no sé si el trobaria. No estic segur que el contingut del paper tingui encara vigència però el llenguatge crec que sí, tinc la impressió que Íñigo Errejón té un estil lingüístic semblant.

El moment més exitós del PDS fou, sota la direcció del nou secretari del partit Massimo d’Alema, que va tenir importants acords de col·laboració amb Toni Blair. El PDS va participar activament en la consolidació de la coalició electoral L’Ulivo que en les eleccions generals del 1996 va derrotar a Berlusconi que havia guanyat el 1994. El nou govern fou presidit per Romano Prodi i el PDS en va formar part, si no recordo malament amb Napolitano com a ministre i no estic segur si alguna altra o no. Després de perllongats temps de turbulències que van esborrar del mapa els partits tradicionals i l’aparició de nous partits com el peculiar i al meu parer populista Moviment 5 estels i d’altres d’extrema dreta, curiosament en el cas del de Salvini, fins fa poc temps amb relacions estretes amb la Rússia de Putin. La decadència del PDS, que si no recordo malament havia tornat a canviar de nom, va ser ràpida.

Recordo també que en aquell viatge, Obiols es va reunir i jo vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar-lo, a l’ambaixada d’Espanya a Roma i en presència de l’ambaixadora, amb Andrea Riccardi impulsor en la creació el 1968 de la Comunitat de Sant’Egidio, de matriu cristiana però no vinculada a l’Església i avui extesa per tot el món i dedicada especialment a treballar per als pobres, els migrants i la Pau. En aquell moment la situació a Algèria en guerra era extremadament crítica i vaig quedar impressionat pel coneixement profund i detallat de tots dos interlocutors del dia a dia del que estava passant allà.

La tercera impressió va tenir lloc en una assemblea del PDS local en una població de la qual no recordo el nom, a uns 15 quilòmetres de Reggio Emilia. M’hi van convidar els dirigents de l’agrupació quan jo estava encapçalant, a Reggio Emilia, una minúscula delegació del PSC que havia estat convidada a participar en una de les barraques dels convidats de diferents procedències per tal que fessin una petita mostra de menjars del seu país o regió. La festa era anual en diferents ciutats italianes. Històricament, el PC en deia Festa de l’Unità, però en aquell moment la festa ja havia també canviat de nom (Festa Democràtica) i aquell any es feia a Reggio Emilia. Fou una festa molt concorreguda, hi havia discursos a l’aire lliure i grups musicals estàtics o itinerants. El PSC havia acceptat la invitació i ho va delegar a la Federació de Girona, que la va sub-delegar, amb el meu consentiment, a l’agrupació de Lloret de Mar. Vaig reclutar a un militant, en Paquito (tristament finat fa poc), un tipus excel·lent i expert en fer menjars populars per a molta gent i que va dirigir als militants d’una agrupació de la zona que eren els que pencaven (en aquest cas l’agrupació que em va convidar a la seva assemblea). En Paquito va decidir fer paelles i truites de patata. El PSC ens va proporcionar fotografies de dirigents històrics –ibèrics– d’esquerra per decorar la barraca, no recordo els personatges de les fotos, però sí que en recordo un: El Noi del Sucre.

Vaig assistir