Fa poc més d’un any vaig escriure un article en aquesta mateixa revista sobre la contracultura i com la vam viure els qui érem joves a la Barcelona dels anys 70. Ara, tot allò ha estat ordenat i documentat en una exposició exhaustiva que es va inaugurar el 2 de juny al Palau Robert de Barcelona i que es podrà visitar fins al 28 de novembre. Pepe Ribas, factòtum de la revista Ajoblanco, n’és el comissari, amb la col·laboració de Canti Casanovas, ànima de La web sense nom (LWSN). El disseny l’ha fet l’equip de l’arquitecte Dani Freixes i la dissenyadora Gemma Villegas.

Feia temps que alguns protagonistes de les mogudes d’aquells anys treballaven per retrobar documents, fotografies, dibuixos, testimonis i tot allò que pogués posar en evidència i explicar a les noves generacions la història d’uns anys extraordinaris que havien quedat colgats en calaixos oblidats. Canti Casanovas, fa una dècada que manté LWSN on hi penja articles sobre el tema, escrits per ell mateix i per altres amics i coneguts amb fotografies, dibuixos i documents.

Genís Cano, poeta, professor i àngel dels sots psicodèlics, com deia la necrològica apareguda a El País, ja fa més de quinze anys s’havia capficat a preparar una exposició sobre la contracultura a La Virreina amb l’ajut de David Castillo i Julià Guillamón, que es va veure truncada per la seva mort l’any 2007. El recordo venint a casa i rebuscant a l’interior de carpetes perdudes al fons dels armaris i a dins dels àlbums de fotografies. Nazario va empaitar els seus amics perquè col·laboressin amb escrits i fotografies en el llibre La Barcelona de los años 70 vista por Nazario y sus amigos, publicat l’any 2004. Ara ha estat Pepe Ribas qui ha vingut a regirar calaixos, àlbums de fotografies i caixes de diapositives amb una intensitat tan gran que vaig arribar a pensar que prendria mal abans que s’inaugurés l’exposició. No ha estat així i l’exposició s’ha inaugurat amb èxit.

 

No a la tristor

Cada protagonista de les vivències d’aquells anys deu tenir el seu propi punt de partida, el meu va ser el «diguem no» de Raimon uns anys abans que comencés la dècada que ens ocupa. Els fills d’aquells que havien viscut la Guerra Civil, dels vençuts, i també dels vencedors, vam dir NO. No a la submissió a un règim totalitari, no a la submissió a la família, no a la submissió a la religió. No a la tristor, al tancament cultural, a les prohibicions, a la repressió, a les guerres. Érem joves, ens sentíem forts i bells; el sol sortia cada dia, adorem-lo; els arbres florien i donaven fruits, gaudim-ne. Comencem de nou. Un món millor és possible. Experimentem. Estimem-nos. Sortim de l’estretor familiar, creem comunes, fem poesia, música, artesania, horts, vídeos, revistes, parets. Dibuixem. Ballem. Viatgem. Tot estava per fer i tot era possible. Ingenuïtat i utopia surant en efluvis lisèrgics i fums cannàbics que multiplicaven la percepció, la sensibilitat i la creativitat.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

A Espanya, el Plan de Estabilización feia créixer l’economia a un ritme del 7 % anual. Les famílies podien comprar-se un cotxet, una rentadora, un aparell de TV i pensar a enviar els fills a la universitat. Des de fora arribaven notícies dels moviments contraculturals a França, a Alemanya, als Estats Units. Vam canviar la música francesa i italiana per l’anglosaxona que emergia, potent i innovadora. La música ens unia a tots, l’escoltàvem amb veneració.

Per primera vegada les noies ens podíem afegir a un moviment alliberador sense por de l’embaràs, gràcies a les pastilles anticonceptives i gaudir igual que els nois de l’amor lliure.

Vam canviar la música francesa i italiana per l’anglosaxona que emergia, potent i innovadora. La música ens unia a tots, l’escoltàvem amb veneració.

Entro a l’exposició per una reixa de ferro oberta i, blanc sobre negre, a la paret, em van dient les prohibicions i els càstigs que estaven en vigor durant la dictadura. Una catifa que reprodueix fulls de diaris de l’època amb les notícies clau emmarcades en vermell em portarà any rere any per tota l’exposició. Em trobo en una estança hippie amb un kílim cobrint el terra i coixins de colors record dels temps en què no ens agradaven els mobles i, com deien els pagesos formenterencs que ens llogaven les cases: «han tret els llits i dormen a terra com el bestiar». Una pantalla passa imatges de la Instant City a Eivissa 1971. A la paret del davant, em rep Damià Escuder, guru empordanès de la psicodèlia, acompanyat d’un article seu publicat a Serra d’Or sobre l’LSD i la María José Ragué, que en tornar de Berkeley escriu California Trip.

 

«El hombre puso el pie en la luna»

A la catifa de diaris, any 68, «Los estudiantes ocupan el Odeon», «Nixon en la Casa Blanca», «Tres meses de Estado de Excepción»