Fa poc més d’un any vaig escriure un article en aquesta mateixa revista sobre la contracultura i com la vam viure els qui érem joves a la Barcelona dels anys 70. Ara, tot allò ha estat ordenat i documentat en una exposició exhaustiva que es va inaugurar el 2 de juny al Palau Robert de Barcelona i que es podrà visitar fins al 28 de novembre. Pepe Ribas, factòtum de la revista Ajoblanco, n’és el comissari, amb la col·laboració de Canti Casanovas, ànima de La web sense nom (LWSN). El disseny l’ha fet l’equip de l’arquitecte Dani Freixes i la dissenyadora Gemma Villegas.
Feia temps que alguns protagonistes de les mogudes d’aquells anys treballaven per retrobar documents, fotografies, dibuixos, testimonis i tot allò que pogués posar en evidència i explicar a les noves generacions la història d’uns anys extraordinaris que havien quedat colgats en calaixos oblidats. Canti Casanovas, fa una dècada que manté LWSN on hi penja articles sobre el tema, escrits per ell mateix i per altres amics i coneguts amb fotografies, dibuixos i documents.
Genís Cano, poeta, professor i àngel dels sots psicodèlics, com deia la necrològica apareguda a El País, ja fa més de quinze anys s’havia capficat a preparar una exposició sobre la contracultura a La Virreina amb l’ajut de David Castillo i Julià Guillamón, que es va veure truncada per la seva mort l’any 2007. El recordo venint a casa i rebuscant a l’interior de carpetes perdudes al fons dels armaris i a dins dels àlbums de fotografies. Nazario va empaitar els seus amics perquè col·laboressin amb escrits i fotografies en el llibre La Barcelona de los años 70 vista por Nazario y sus amigos, publicat l’any 2004. Ara ha estat Pepe Ribas qui ha vingut a regirar calaixos, àlbums de fotografies i caixes de diapositives amb una intensitat tan gran que vaig arribar a pensar que prendria mal abans que s’inaugurés l’exposició. No ha estat així i l’exposició s’ha inaugurat amb èxit.
No a la tristor
Cada protagonista de les vivències d’aquells anys deu tenir el seu propi punt de partida, el meu va ser el «diguem no» de Raimon uns anys abans que comencés la dècada que ens ocupa. Els fills d’aquells que havien viscut la Guerra Civil, dels vençuts, i també dels vencedors, vam dir NO. No a la submissió a un règim totalitari, no a la submissió a la família, no a la submissió a la religió. No a la tristor, al tancament cultural, a les prohibicions, a la repressió, a les guerres. Érem joves, ens sentíem forts i bells; el sol sortia cada dia, adorem-lo; els arbres florien i donaven fruits, gaudim-ne. Comencem de nou. Un món millor és possible. Experimentem. Estimem-nos. Sortim de l’estretor familiar, creem comunes, fem poesia, música, artesania, horts, vídeos, revistes, parets. Dibuixem. Ballem. Viatgem. Tot estava per fer i tot era possible. Ingenuïtat i utopia surant en efluvis lisèrgics i fums cannàbics que multiplicaven la percepció, la sensibilitat i la creativitat.
A Espanya, el Plan de Estabilización feia créixer l’economia a un ritme del 7 % anual. Les famílies podien comprar-se un cotxet, una rentadora, un aparell de TV i pensar a enviar els fills a la universitat. Des de fora arribaven notícies dels moviments contraculturals a França, a Alemanya, als Estats Units. Vam canviar la música francesa i italiana per l’anglosaxona que emergia, potent i innovadora. La música ens unia a tots, l’escoltàvem amb veneració.
Per primera vegada les noies ens podíem afegir a un moviment alliberador sense por de l’embaràs, gràcies a les pastilles anticonceptives i gaudir igual que els nois de l’amor lliure.
Vam canviar la música francesa i italiana per l’anglosaxona que emergia, potent i innovadora. La música ens unia a tots, l’escoltàvem amb veneració.
Entro a l’exposició per una reixa de ferro oberta i, blanc sobre negre, a la paret, em van dient les prohibicions i els càstigs que estaven en vigor durant la dictadura. Una catifa que reprodueix fulls de diaris de l’època amb les notícies clau emmarcades en vermell em portarà any rere any per tota l’exposició. Em trobo en una estança hippie amb un kílim cobrint el terra i coixins de colors record dels temps en què no ens agradaven els mobles i, com deien els pagesos formenterencs que ens llogaven les cases: «han tret els llits i dormen a terra com el bestiar». Una pantalla passa imatges de la Instant City a Eivissa 1971. A la paret del davant, em rep Damià Escuder, guru empordanès de la psicodèlia, acompanyat d’un article seu publicat a Serra d’Or sobre l’LSD i la María José Ragué, que en tornar de Berkeley escriu California Trip.
«El hombre puso el pie en la luna»
A la catifa de diaris, any 68, «Los estudiantes ocupan el Odeon», «Nixon en la Casa Blanca», «Tres meses de Estado de Excepción», «El hombre puso el pie en la Luna». Això em fa pensar, on era jo aquell dia? Era a Kabul, en un hotelet i tenia com a company d’habitació un soldat americà que tornava de la guerra del Vietnam. Comprava obsessivament armes al basar i les guardava a sota del seu llit. Quan va tenir l’espai ple em va demanar d’omplir el meu. Ni pensar-hi, li vaig respondre. Aquell dia em va convidar a veure l’arribada del primer home a la lluna al centre nord-americà, no vaig acceptar. A les vitrines s’exposen els llibres contraculturals de l’època.
Passo a les comunes com a trencament amb la família patriarcal i amb l’autoritat, amb la casa Fullà del carrer de Gènova de Barcelona, al barri del Guinardó, com un dels exemples i els seus habitants entre els quals el poeta i dramaturg Joan Brossa i en Víctor Jou, creador del Zeleste. Hi vaig viure més de vint anys en aquella casa que va ser un viver de projectes vitals compartits.
‘Ajoblanco’, fundada per Pepe Ribas, va arribar a tenir una tirada de cent mil exemplars i la van llegir prop d’un milió de lectors.
Segueixo amb el viatge a Orient per terra, en cerca d’un mateix i d’altres cultures. A les fotografies Jordi Esteva, Xefo Guasch, Paco Escudé, Carlos Mir en blanc i negre per l’Índia i el Nepal i, en color, en Pau Maragall, el meu germà Miquel, la Vicky Combalia i jo mateixa en una casa de te a Mazar i Sharif, Afganistan 1974.
PUBLICITAT
A través d’un túnel de miralls entrem en el món de la música. «La música és el vehicle i la marihuana l’herba sagrada». A terra «Carrero Blanco, asesinado». Jo feia classe de matemàtica a l’institut Bernat Metge del carrer Cristóbal de Moura quan va arribar la notícia.
La cortina de vellut vermell
Els 3 Tambors, el grup de folk Música Dispersa, Máquina, Sisa, Pau Riba, Toti Soler, Maria del Mar Bonet, el Gato Pérez i tants d’altres. Els Dioptria de Pau Riba, l’Orgia de Jaume Sisa. Gay Mercader porta els grups internacionals Frank Zappa, King Crimson… En la penombra de l’exposició, la música m’embolcalla. Passa un home pel meu costat, mira les portades dels discs i balla. Li faig un senyal d’aprovació amb la mà, em somriu i segueix endavant, té la meva edat. El segueix un nano d’uns quinze anys, deu ser el seu nét. Entro a través de la boca plena de dents d’una cara de colors a un salonet que reprodueix un racó del Zeleste.
M’assec a la butaca. Al meu costat una tauleta rodona i el famós llum d’alabastre dissenyat per Àngel Jové que encara venen a Santa & Cole. Al meu davant la gran cortina de vellut vermell partida per deixar passar, amb el rombe que emmarca les lletres «Zeleste» en daurat. Estic en una agradable penombra. Miro a terra «Puig Antic y Heinz Chez fueron ejecutados ayer». Cop de puny. Pell de gallina. A la meva dreta, a la pantalla groguenca, Manel Joseph, ben jovenet, canta. Em quedo una bona estona asseguda. Tota la meva joventut passa en un instant.
«Nixon ha dimitido»
La cortina de vellut vermell em dóna pas al teatre innovador de casa nostra, Els Joglars, Dagoll Dagom, el saló Diana, els titellaires, i també internacional amb visites a Barcelona de The Living Theater, Magic Circus, Lindsay Kemp, Dario Fo i d’altres. Després passo als dibuixants de còmics, irreverents i provocatius, amb el quadre estrella de l’exposició: l’original de la portada d’El Rrollo Enmascarado de Nazario, 1975, cedit pel Museu Reina Sofía de Madrid. A les fotos, els dibuixants de l’estudi del carrer del Comerç, Nazario, els germans Farriol, Mariscal, Montesol. A l’altra banda, Zap 275, botiga creada per Jaume Fargas on es reunien altres dibuixants. A la catifa de terra «Libertades democráticas en Portugal», «Con Marcial y Cruyff el Barcelona subió más que la gasolina».
També hi ha exemplars de la revista Rock Comix de Gaspar Fraga, on Nazario va dibuixar la portada dedicada a Lou Reed que després el cantant nord-americà utilitzaria com a portada d’un dels seus discos més famosos, sense demanar permís a l’autor. Arribem als poetes, amb publicacions, llibretes i papers manuscrits. En èpoques de crisi la poesia es converteix en l’eina fonamental que destil·la el pensament crític. A terra «Nixon ha dimitido».
«Franco ha muerto»
Arribo a la secció «revistes» amb Ajoblanco com a vedet. Desenes de portades em colpegen l’enteniment des de les parets. Veig a les fotografies els membres de la redacció amb Pepe Ribas, el fundador, amb cara de nen i em fa pensar que tot i això, joves i sense experiència, van aconseguir publicar una revista que va arribar a tenir una tirada de cent mil exemplars i que la van llegir prop d’un milió de lectors. Amb un llenguatge lliure i desvergonyit va encetar temes que serien fonamentals en anys posteriors. La revista Star, fundada per Juanjo Fernández va aconseguir sobreviure a pesar de tancaments i multes fins al 1980. A terra, «Cinco penas de muerte y seis indultos», «Paolo Pasolini, asesinado por un joven de 17 años» y «Franco ha muerto».
El final de l’exposició ja forma part de la Transició, quan la sida, l’heroïna, el desmadre, el destape, fan explosió com si s’hagués destapat una ampolla de xampany. Tot el que queda per dir no té lloc a l’espai que ofereix el Palau Robert i la informació s’acumula. Les Jornades Llibertàries, la galeria Mec-Mec, la Rambla d’Ocaña, Camilo i Nazario, la bomba a la sala Scala. A terra, «Juan Carlos I rey de España», «Catalunya dijo sí».
El temps va continuar passant, però l’individualisme, la fragmentació i la corrupció, van fer que aquesta història acabés aquí. Hi hauré de tornar. Massa informació per a una sola visita. El llibre-catàleg d’aquesta exposició amb més de 400 pàgines ja és a la venda.
