Sí, es va poder votar, però la participació va ser la més baixa en uns comicis al Parlament

No calia mirar moltes enquestes per saber que aquesta convocatòria reuniria davant les urnes molta menys gent que la de 2017. L’escenari era radicalment diferent. Aquelles eleccions van significar el tancament dels fets de la tardor de 2017, el període culminant del procés independentista, iniciat amb les turbulentes sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre i acabat amb la declaració d’independència i l’aplicació de l’article 155, la intervenció de la Generalitat i la convocatòria de les mateixes eleccions.

Tota la tensió que s’havia anat generant en aquell breu lapse de temps va esclatar el 21 de desembre en forma d’una participació massiva, inèdita en una convocatòria autonòmica, més pròpia de les cites generals més transcendentals (1982, 1993 i 1996, 2004 i abril de 2019).
D’aquí que ara es preveiés una baixada substancial de la participació, perquè aquesta convocatòria es produïa en un clima infinitament menys tens. Des del gener de 2018 l’independentisme havia entrat en una mena de terra incerta, sense horitzó definit, una mena de boira que només es dissipava quan tornaven a primer pla les conseqüències de la tardor del 2017 (judici, presos, aniversaris). El procés havia culminat l’1 d’octubre i el que vivíem ara era el postprocés, la ressaca, el «mentrestant».

Les enquestes ho mostraven a tothom que ho volgués veure. El desinterès per les eleccions escalava 25 punts, justament els mateixos que baixava l’interès. Per primer cop des de 2012 els electors que declaraven tenir poc o gens d’ interès en la contesa electoral eren més que els interessats. Els electors que deien estar segurs de la seva participació se situaven a nivells de la convocatòria de 2006 (segon tripartit).

Aquesta desmobilització no era pròpia d’una tendència política concreta sinó que afectava tots els partits. El principal Cs, perquè una part important del seu vot de 2017 provenia de l’abstenció estructural, però el desencís també afectava les forces independentistes, l’electorat de les quals mostrava signes evidents de cansament.

Totes les previsions auguraven una normalització de la participació, tot situant-la pels volts del 60-65% abans que comencés la campanya. Però encara faltava que intervingués un element decisiu: l’epidèmia. Entre les dues enquestes realitzades pel CIS, La predisposició a participar en les eleccions va caure més de deu punts, del 67% al 53%. Una baixada general, tant en termes demogràfics com polítics.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

A hores d’ara és evident que l’epidèmia va fer baixar la participació uns deu punts, fins a deixar-la no en paràmetres normals sinó a nivell del cicle amb menys mobilització (1991-94). Sigui per por o per afartament o perquè es considerés sobrer anar a votar en una situació com l’actual, el cert és que 1,5 milions d’electors que havien participat en la convocatòria de 2017 no van aparèixer pels col·legis electorals el 14 de febrer.

Si fem cas als pronòstics de participació abans de la campanya i a la dada de participació final, uns 750.000 electors ja havien decidit no votar i un nombre similar se’ls va afegir a última hora, possiblement per efectes de l’epidèmia. Aquesta idea es reforça si observem el vot en blanc i nul d’aquesta convocatòria. Amb una participació històricament baixa, el vot nul ha batut el seu rècord en unes eleccions al Parlament, mentre que els vots en blanc pràcticament s’han doblat respecte de 2017. Conjuntament, gairebé 65.000 electors van optar per aquesta mena de vot.

 

Sí, el PSC va guanyar, però li resultarà molt difícil governar

Enmig de la desmobilització general, només un dels partits que ja s’havien presentat el 2017 ha aconseguit millorar el seu resultat: el PSC. En termes històrics el resultat socialista no és res de l’altre món, obté uns 50.000 vots més que el 1980, quan pugnava amb l’aleshores imponent PSUC per l’electorat de l’esquerra.

Tanmateix, els 650.000 del PSC tenen un fort significat, pel context i perquè els permeten per primera vegada en unes eleccions al Parlament ser també la primera força en nombre d’escons (per bé que empatats amb ERC). Ni el 1999 ni el 2003, les dues convocatòries anteriors en les quals el PSC fou primera força en vots, va aconseguir guanyar en escons. Aleshores l’avantatge socialista va ser de menys de deu mil sufragis sobre el segon (CiU), mentre que aquest cop ha estat de quasi cinquanta mil (sobre ERC).

Certament, al PSC poden estar contents del resultat. Han aconseguit fer tornar part del vot que els va prendre Cs el 2017 (uns 170.000, segons algunes estimacions) i han avançat posicions a la frontera amb els comuns (els han pres uns 30.000). Tot plegat compensa la desmobilització d’una part important del seu propi vot de fa tres anys (tres de cada deu). Malgrat tot això, els socialistes tenen molt difícil poder investir Salvador Illa. I això és així perquè, encara que les forces d’esquerra sumen una clara majoria al nou Parlament (entre PSC, ERC i els comuns tenen 74 escons, sis més dels necessaris per a la majoria absoluta), el més probable és que ERC, que és el nexe entre una majoria d’esquerres i la reedició de la majoria independentista, triarà aquesta segona. L’argument és de pes: els republicans són la primera força del bloc independentista, però han quedat per darrere del PSC entre els partits d’esquerra. Així, Pere Aragonés només podrà ser president de la Generalitat en cas d’entesa independentista. Dilema resolt.

 

Sí, l’independentisme va passar del 50% del vot vàlid, però es va deixar 700.000 vots pel camí.

Al llarg de la campanya les forces independentistes van utilitzar com a esquer per a la mobilització dels seus la possibilitat (certa, com s’ha comprovat) d’assolir més de la meitat dels sufragis. Més enllà de la intencionalitat purament electoral, assolir aquesta fita és un element legitimador de les aspiracions de l’independentisme, que s’havia quedat a les portes d’aconseguir-ho repetidament des de 2012.

No deixa de ser paradoxal que l’independentisme aconsegueixi ultrapassar el somiat 50% just a la convocatòria de la qual ha desaparegut l’element plebiscitari. Cap partit ha titllat aquestes eleccions de plebiscit, i és una novetat, perquè les últimes tres convocatòries havien estat presentades com a tal per les forces independentistes. Un exemple clar que l’assoliment de la meitat més ú era més un esquer electoral en temps de desmobilització que l’objectiu col·lectiu de l’independentisme.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Evidentment, ja a la mateixa nit electoral tant ERC com Junts i la CUP es van afanyar a assenyalar la fita per reforçar les seves posicions, i per amagar darrere del 50% la pèrdua de més de sis-cents mil vots, que deixa el conjunt de l’independentisme per sota dels 1,5 milions de vots, lluny dels dos milions de 2015 i 2017. Precisament aquest retrocés és el que explica en part la radicalització del discurs dels dirigents independentistes des de la nit electoral, el que augura un nou període d’augment de la tensió. No és tant l’assoliment de més de la meitat dels vots el que propulsa les demandes dels partits independentistes com la constatació que el seu electorat pateix una profunda desorientació, que ha fet que una part substancial d’aquest (tres de cada deu, precisament) hagi optat per l’abstenció.

 

Sí, ERC finalment va passar per davant de Junts, però no se n’ha pogut desempallegar.

El gir més espectacular de les forces independentistes arran dels resultats ha estat el d’ERC. Els republicans han passat de fer una campanya a mig camí entre la reivindicació sobiranista i la gestió de govern (amb peatges com la signatura del document anti-PSC amb la resta de forces del seu bloc) a recuperar el llenguatge més estrident un cop comptades totes les paperetes.
Aquest canvi possiblement ve provocat pel mal resultat obtingut (330.000 vots menys, la majoria a l’abstenció, tot i que alguns a la CUP i a Junts) i la necessitat d’aparèixer com la força guanyadora, tot prenent-li l’escenari i els focus a Illa i el PSC, a qui es blasma com el «nou Arrimadas», en paraules d’Aragonès. El manual ho deixa ben clar: les eleccions les guanya qui diu que les guanya i no tant qui realment les guanya.

El problema per als republicans és que la seva sobreactuació per fer oblidar el mal resultat els llença en mans dels seus principals rivals, Junts. A Aragonès no li queda més sortida que la reedició de l’acord sense recorregut polític, confiança mútua ni lleialtat entre els socis (Torra dixit) amb els exconvergents que, al seu torn, han posat en marxa (no han deixat de fer-ho mai) el seu joc favorit: collar ERC.

Junts té base per fer-ho. Les dades del tracking de Gesop mostren clarament la feblesa d’Aragonès entre els seus (només el 45% dels votants d’ERC el preferia com a president), enfront de la fortalesa de Borràs en l’electorat de Junts (65%). És més, Borràs compta amb un gruix gens menyspreable de simpatitzants entre els votants d’ERC (18%, el doble que Aragonès entre els votants de Junts).

Borràs i Junts han passat la campanya posant en dubte el compromís dels republicans amb l’ideari i l’agenda (?) independentista. D’aquí el famós document, un parany en tota regla. Si ERC no el signava, posava en evidència el seu pecat de traïdoria, si el signava quedava lligat de peus i mans, sense marge. La victòria del PSC ha fet la resta perquè als republicans només els quedi una sortida: la que els condueix a l’abraçada de l’os de Borràs i Junts…. altre cop.
La trajectòria contemporània d’ERC imita Sísif, aquell personatge que carregava una pedra muntanya amunt i que, quan estava a punt de dipositar-la al cim, la pedra li queia muntanya avall i havia de tornar a començar. A les dues últimes convocatòries ha tingut la victòria a tocar de dits i en ambdues ocasions ha vist com se li escapava de les mans 1.

La història de la política catalana dels últims vint anys es pot entendre com la història de les relacions, l’etern estira-i-arronsa, entre aquestes forces, entre una ERC que busca desesperadament desempallegar-se de l’ombra dels convergents i aquests que aconsegueixen que els republicans mosseguin l’ham un cop i un altre, incapaços de deixar anar el fil que els uneix als hereus de Pujol i Mas.

PUBLICITAT
Correos Market

Totes les grans discussions polítiques del país d’aquest segle responen a aquesta lògica, des de la negociació estatutària, plantejada per CiU com una oportunitat per trencar el govern d’esquerres (reeixida, per cert), fins a l’evolució del procés, convertit en diverses de les seves fases en un chicken game de manual entre republicans i exconvergents. Si el futbol és un esport on sempre guanyen els alemanys, com va dir Gary Lineker, la política catalana sembla un esport on sempre guanya Convergència.

Aquest cop també, perquè, malgrat que hagi perdut la primera plaça entre les forces independentistes, Junts ha tornat a aconseguir que ERC no se li escapi. I segons les dades aportades per Gesop, els de Borràs fins i tot haurien guanyat si no hagués estat pel PDeCat, que finalment no ha aconseguit representació al Parlament, però li ha pispat els vots suficients per evitar que els exconvergents tornessin a passar per davant d’ERC, i possiblement empatar en escons amb els socialistes 2.

Ens endinsem doncs, altre cop, en un camí conegut, el d’un govern dividit, amb un president afeblit que intenta guanyar marge de maniobra (a això respon el festeig dels comuns) mentre el seu soci-rival se’l mira de cua d’ull i li va fent la traveta. Un nou govern que bolcarà els seus esforços en la pugna retòrica amb el govern central i «l’Estat repressor», dipositant la seva legitimitat en les conseqüències de l’1-O (presos) i en un mal resultat electoral que necessita fer passar per històric.

I mentrestant el país anirà fent, cansat i fart, segurament sense esperar res ja, com demostra la participació d’aquestes eleccions. Un país atrapat en una pugna entre les dues branques de l’independentisme que no sembla tenir solució a curt termini, qui sap si a mig, que torna a deixar el país sense impuls polític, sense govern, sense direcció, enmig d’una aguda crisi econòmica i social i amb totes les qüestions de fons sense resoldre, pendents que la política surti del seu entotsolament poruc i tingui el coratge necessari per bastir un nou consens després d’una dècada de trencadissa estèril.

 


1. A un mes de la convocatòria de 2017 les esquerres pronosticaven a ERC un avantatge sobre Cs de 5 punts de mitjana. Ara, totes les enquestes fins a final d’any li auguraven la victòria amb un avantatge còmode de 4,6 punts de mitjana.
2. Segons Gesop uns 50.000 votants de JxCat de 2017 haurien optat aquest cop pel PDeCat.