La campanya electoral de la més atípica d’entre les ja habitualment atípiques eleccions catalanes de la darrera dècada ha desvetllat poques incògnites i segueix regnant la incertesa sobre els resultats i sobre les seves conseqüències. Certament el nombre d’indecisos ha anat baixant en els darrers dies però encara és molt alt i hi ha molts interrogants sobre quin serà l’impacte de la pandèmia en el descens de participació i a quins partits afectarà més, de manera que és impossible anticipar-ne quins seran els resultats encara que les enquestes han dibuixat unes tendències clares.

En primer lloc un inèdit empat a tres pel lloc de capçalera. Mai fins ara a Catalunya tres formacions havien arribat a la jornada electoral amb possibilitats reals d’alçar-se amb la victòria. De fet, durant molts anys hi havia pocs dubtes respecte de les victòries de CiU, com a molt la incògnita se centrava en la dimensió de la seva victòria. A partir del 1999 el PSC va començar a disputar l’hegemonia a la formació nacionalista i més endavant la lluita es va traslladar a l’espai sobiranista entre CiU (i successors) i ERC amb permís de Ciutadans que el 2017, contra pronòstic, es va fer amb la primera posició. Ara es manté la disputa entre ERC i Junts per Catalunya però la inesperada irrupció de Salvador Illa com a candidat socialista ha alterat el guió d’aquestes eleccions que havien de ser les que confirmessin l’avantatge dels republicans i que ara corren el risc de veure’s superats pel PSC i fins i tot per Junts. En segon lloc les enquestes detecten grans moviments interns a l’espai de centre-dreta. Un notable retrocés de Ciutadans, la fins ara primera força política a Catalunya i la possibilitat que empati o fins i tot es vegi superada per Vox, a qui se li augura una entrada amb molta força al Parlament, tal com va succeir a les eleccions generals de novembre de 2019, que aniria acompanyat d’un estancament del PP amb una tendència a la baixa, fins al punt de què alguns dels darrers trackings, sorprenentment deixen aquest partit sense representació. En tercer lloc una tendència a l’alça de la CUP i el manteniment dels Comuns. I finalment la possible desaparició del PDCAT, el més directe successor de CDC, ja que poques enquestes detecten la seva presència encara que les seves expectatives han anat a l’alça en els darrers dies de campanya.

 

Els candidats dels principals partits a les eleccions al Parlament de Catalunya durant la foto de família del dia de reflexió, el 13 de febrer. Fotografia d'Alberto Estévez. Efe.

Els candidats dels principals partits a les eleccions al Parlament de Catalunya durant la foto de família del dia de reflexió, el 13 de febrer. Fotografia d’Alberto Estévez. Efe.

 

Amb aquestes perspectives es perfilen diversos escenaris post electorals, tots ells amb moltes dificultats per a garantir no tan sols la investidura sinó la futura governabilitat. El més previsible, ja que és una constant des del 1980, és que hi hagi una majoria independentista que faci possible la reedició d’un govern com l’actual però amb matisos. Tanmateix hi ha dubtes raonables de què aquesta combinació pugui reeixir. Si guanya ERC no hi ha cap certesa de què Junts per Catalunya accepti una posició subordinada que implicaria canvis notables en el repartiment del poder, tot i que la negativa s’emmascararia en arguments polítics tipus el seu rebuig al gradualisme republicà per fútil. Mentre que si guanya Junts per Catalunya, la investidura de Laura Borràs per part d’ERC resulta problemàtica, no sols perquè suposaria una esmena a la totalitat a l’estratègia republicana de distensió, sobretot si l’independentisme supera el 50 per cent dels vots i aquesta circumstància és interpretada per part de Junts com un aval per al retorn a la unilateralitat, sinó perquè la situació judicial de Borràs, investigada per un suposat fraccionament de contractes, pot acabar desembocant en un Torra bis que ens retorni a la casella de sortida. Menys rellevant resulta per tant que sigui la CUP, o eventualment el PDCAT si arriba a entrar en el Parlament, el partit que tingui la clau de la majoria, amb el benentès que aquest darrer partit, malgrat haver-se allunyat de Junts, ja ha mostrat, igual com la CUP, la seva absoluta predisposició per afavorir la investidura, de manera que conformar una majoria independentista no dependrà de les terceres formacions sinó dels càlculs de les formacions majors.

Algunes enquestes també apunten la possibilitat aritmètica d’una majoria d’esquerres que inclogui el PSC, ERC i els Comuns, una possibilitat políticament desterrada per l’acord subscrit entre els diferents partits independentistes de no formar un govern amb el PSC. Resta la incògnita de si això exclou també la possibilitat de rebre els vots per a un govern en minoria, quelcom que el PSC sempre ha descartat i que ERC s’ha afanyat a desmentir però que no resultaria gens forassenyat, en condicions normals, ateses les exigències de la dinàmica política multinivell i la confortabilitat de la dependència recíproca.

I finalment hi ha l’escenari menys probable però no del tot descartable d’una majoria no independentista, encara que políticament resulta molt poc viable per l’enorme distància ideològica que hi ha