Al bell mig d’un any electoral excepcional, els ciutadans dels 27 estan convocats a les urnes europees aquest mes de juny, cinc mesos abans que els Estats Units celebrin les seves presidencials, i en el cas espanyol, com a culminació de la sèrie de tres eleccions molt significatives, després de les basques i les catalanes. A més del tercer test sobre l’estat del govern de coalició progressista de Pedro Sánchez i de l’oposició popular d’Alberto Núñez Feijóo, el seu caràcter geopolític serà l’autèntica novetat en un tipus de comicis històricament de dèbil participació i politització. El previsible ascens de l’extrema dreta, d’una banda, i l’increment de la inseguretat al continent europeu, de l’altra, expliquen l’interès que han despertat arreu, tal com ho va captar molt bé el darrer Eurobaròmetre, que preveu un increment de la participació del 10 % respecte a 2019.

Entre les prioritats electorals destaquen la seguretat i la defensa, que assenyalen un 31 % dels europeus enquestats per l’organisme demoscòpic del Parlament Europeu. Només les superen les preocupacions per la pobresa i l’exclusió social (33 %) i per la sanitat pública (32 %) i, en paritat de percentatge, l’economia i la creació de nous llocs de treball. Aquesta preocupació es distribueix de forma diferent segons la proximitat amb la guerra, que és a la cua en el cas dels ciutadans espanyols. El ventall de prioritats inclou també nivells alts de preocupació per la pau, la democràcia, els drets humans, la llibertat d’expressió i l’Estat de dret, és a dir, els valors definitoris de la Unió Europea que molts enquestats poden considerar en perill per causa del fort increment del vot a l’extrema dreta.

L’amenaça d’un trencament del llaç transatlàntic esdevé un dels elements mobilitzadors.

L’extrema dreta ja no vol abandonar la Unió Europea o com a mínim l’euro, com succeïa a les anteriors eleccions de 2019, en plena crisi del Brexit, però vol transformar-la i revertir les transferències de sobirania. La limitació de la immigració, el foment de la natalitat, el negacionisme del canvi climàtic i les polítiques identitàries en general tenen un lloc molt destacat en les seves preocupacions i els seus programes, i no troben, en canvi, la corresponent sintonia amb les preocupacions de les majories, segons detecten les enquestes. El seu èxit ha consistit a saber imposar bona part de la seva agenda, en primer lloc, a les forces polítiques més properes, però finalment al conjunt dels partits. La nova política de migració i d’asil aprovada pel Parlament Europeu, criticada per la seva duresa, n’és la prova més clara.

 

Putinistes i atlantistes

La fragmentació que pateix el Parlament Europeu també afecta les extremes dretes, fracturades pel posicionament internacional respecte a Rússia i l’Aliança Atlàntica. La marca parlamentària Identitat i Democràcia, que inclou el Rassemblement National de Marine Le Pen i la Lega de Matteo Salvini, manté un fort tropisme putinista, mentre que els Conservadors i Reformistes Europeus, on hi ha Vox i els Fratelli d’Italia de Meloni, són profundament atlantistes i proamericans, i els qui més a prop es troben d’una eventualitat política de pactes amb el Partit Popular.

El Partit Popular Europeu encara les eleccions amb la perspectiva de vèncer a dotze països, entre els quals Espanya, i de constituir el grup parlamentari més important, fregant els 180 escons sobre 720. La fragmentació creixent del Parlament els obligarà a formar una supermajoria amb socialdemòcrates i liberals, les tres forces europeistes que han governat les institucions fins ara, per tal de conformar la nova Comissió Europea. Tot i que Ursula von der Leyen ha expressat la seva voluntat de repetir com a presidenta de la Comissió, encara no està clar que tingui tot el suport del seu partit, on creix la temptació d’aixecar els cordons sanitaris que impedien formar coalició amb les extremes dretes. Altres noms de pes han sortit ja a les quinieles, com el del mateix Mario Draghi, en aquest cas un ex-primer ministre i banquer independent, però de tarannà fortament federalista i amb fusta de pare fundador d’Europa gràcies a la seva frase sobre els recursos necessaris per salvar l’euro (whatever it takes).

L’avenç de les extremes dretes està capgirant les polítiques verdes i migratòries.

L’orientació d’aquestes eleccions marca de moment un gir a la dreta, no tan sols en la composició del Parlament i, com és previsible, en la Comissió, sinó també en les polítiques, en bona part prefigurades en l’enduriment de la legislació sobre migració, en el relaxament de polítiques mediambientals impopulars i en les grans línies de la nova estratègia europea entre 2025 i 2029 que està elaborant Charles Michel, el president del Consell, de cara a la seva discussió al juny, al final del semestre europeu, com a fonament per a les properes perspectives financeres.

 

Reptes extraordinaris

L’esborrany sobre l’estratègia ja ha canviat les preferències, de forma que l’agenda verda i digital ha trobat un competidor en el capítol de la seguretat, de cara a garantir la capacitat de reacció enfront d’atacs com el que està patint Ucraïna, un increment substancial de la despesa en defensa, una cooperació més estreta amb l’OTAN i, sobretot, un increment de la capacitat de producció de la indústria militar europea, tot facilitat per una especial disposició creditícia del Banc Europeu d’Inversions.

Són extraordinaris els reptes que hauran d’afrontar el nou Parlament i la nova Comissió, el més urgent de tots és el de la guerra d’Ucraïna, sobretot si Donald Trump torna el gener vinent a la Casa Blanca. Per a la UE, el més transcendental i difícil és assolir una mínima capacitat per competir i mantenir-se unida en el nou món multipolar, on s’hi juga la seva autonomia estratègica i el seu pes com a potència que pugui tractar de tu a tu amb la Xina i els Estats Units, tot preservant els valors fundacionals vinculats a la pau, les llibertats i l’Estat de dret.