Expressem un posicionament electoral explícit a favor de les forces d’esquerra d’arrel catalanista i federalista i, en aquest marc, considerem que Salvador Illa és el líder polític més adequat per intentar convocar des de la Presidència de la Generalitat l’esforç col·lectiu per superar sense rancors un període de divisió i tornar a governar-nos

 

El context

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig no són un fet aïllat. S’insereixen en un context d’extraordinària complexitat a tots nivells. En primer lloc, són una de les peces de l’enfilall de curses electorals iniciades amb les municipals i autonòmiques de l’any passat i que culminarà de moment amb les europees del mes de juny. En segon lloc, aquesta dinàmica electoral distorsiona, en certa manera, la percepció de la perillosa deriva global i europea manifestada de forma punyent en les guerres d’Ucraïna i de Gaza que, més enllà de la seva gravetat intrínseca, són exponents d’unes tendències de fons que estan canviant l’ordre mundial i que posen la Unió Europea davant de dilemes existencials. Ignorar aquest context seria una mostra injustificable de provincianisme, però, sobretot, una manca del realisme imprescindible que cal suposar a una política responsable.

 

La seva rellevància

Des d’aquesta perspectiva general, no hi ha dubte que les eleccions més decisives —amb permís de les presidencials nord-americanes— seran les eleccions europees, sobre les quals plana l’amenaça d’un creixement de les opcions de la nova extrema dreta que provoqui una alteració més que preocupant en el consens fundacional de la Unió. Són, per tant, unes eleccions sistèmiques que, molt probablement, es desenvoluparan sota la lògica miop de la política parroquial de cada un dels Estats membres.

Tanmateix, en certa manera i malgrat un salt d’escala, les eleccions catalanes també es  poden considerar com a sistèmiques en un doble sentit. En primer lloc, Catalunya endins, en tant que la decisió a prendre per l’electorat pot suposar obrir una nova etapa que deixi enrere el cicle de la llarga dècada processista. En segon lloc, al conjunt d’Espanya, perquè el desenllaç de les eleccions catalanes serà la prova del nou de l’arriscada decisió del president Pedro Sánchez de propiciar una nova relació amb Catalunya deslliurada de la hipoteca del procés.

 

Quina conversa?

Tot procés electoral representa una oportunitat per convocar a una conversa cívica i política en què s’expressen les diverses opcions, sent determinant els termes de la conversa. D’aquí, la interpretació que suggereix que la capacitat d’imposar el marc de la conversa proporciona un avantatge en la batalla electoral. Quina és la conversa d’aquestes eleccions? Com era previsible les narratives dels partits són molt discordants, sense que sembli possible trobar un marc compartit sobre el qual sigui factible un debat transitiu i intel·ligible. Simplificant, ens trobem amb dues grans narratives: d’una banda, la que se centra en l’argument que cal girar full de la dècada processista per obrir una nova etapa en la política catalana; de l’altra, la que es resisteix a abandonar aquest marc i que proposa, per tant, tornar a l’origen i restituir-ne els elements més genuïns. En certa manera, aquestes dues narratives són l’expressió del dilema que l’electorat està cridat a resoldre amb el seu vot.

 

Les ofertes

Però, com és obvi, aquestes dues grans narratives són declamades amb accents i matisos diferents que configuren el conjunt de les ofertes polítiques en presència. La proposta més nítida de girar full és la que ofereix el Partit dels Socialistes de Catalunya, amb l’objectiu de centrar-se en la gestió de les competències i serveis de la Generalitat per donar resposta als problemes acumulats després d’una dècada que considera perduda, per intentar reconstruir un projecte compartit de país i, en definitiva, per anar tancant la divisió profunda de la societat catalana causada pel procés, de la qual l’amnistia hauria de ser el punt final. No gaire lluny d’aquest enfocament es troba l’oferta de Comuns Sumar, tot i diferències destacables amb el model econòmic que proposen els socialistes.

Aquest plantejament amb voluntat integradora no és compartit per les altres ofertes dels partits contraris al procés. El Partit Popular contempla les eleccions catalanes com un instrument més en la seva cursa de desgast del Govern Sánchez, amb l’oposició a l’amnistia com a bandera i amb la vista posada en les eleccions europees plantejades com el moment decisiu per provocar-ne la caiguda. No cal dir que la participació de Vox en unes eleccions al Parlament de Catalunya no deixa de ser un contrasentit, en tant que el seu objectiu és posar fi a l’autogovern i al conjunt de l’Estat autonòmic.

Pel que fa a la narrativa processista, la proposta més clara és la de Junts+Carles Puigdemont amb l’objectiu d’aconseguir la restitució del que consideren el president legítim per tal d’acabar la feina deixada a mitges el 2017. Tanmateix, la decisió de Puigdemont de presentar-se a aquestes eleccions i renunciar a les europees pot ser interpretada com una acceptació explícita del marc autonòmic que diu voler abolir, en oberta contradicció amb les lleis de desconnexió del 2017. La credibilitat de Puigdemont en el camp processista és contestada, però, per sectors que consideren que l’expresident ja els va enganyar una vegada i que ara no estan disposats a comprar-li una mercaderia caducada i en mal estat. En conseqüència, han fet la seva irrupció dues candidatures independentistes radicals: Alhora, encapçalada per Clara Ponsatí i promoguda per Jordi Graupera, i Aliança Catalana, una formació secessionista obertament d’extrema dreta. Per la seva banda, la CUP representa una oferta independentista d’extrema esquerra que aspira a condicionar una hipotètica majoria d’aquest color.

Menys diàfana —per complexa— és l’oferta d’Esquerra Republicana de Catalunya, obligada a posar en valor la seva estratègia de retorn al marc autonòmic i, amb aquesta, l’obra de govern de la Generalitat presidida per Pere Aragonès, erosionada, però, per patents dèficits de gestió. Al mateix temps, Esquerra es veu forçada a respondre al pols que li planteja Junts i, per tant, obligada a presentar propostes sobre el finançament, l’autodeterminació o la llengua amb els termes propis de la retòrica processista.

 

Les expectatives electorals

Com no pot ser altrament, aquestes ofertes estan relacionades amb les expectatives electorals que han dibuixat les enquestes públiques i privades. En síntesi, hi ha coincidència a estimar com a molt probable la victòria del PSC de Salvador Illa i a preveure una lluita tancada pel segon lloc entre ERC i Junts. Com també és del tot previsible una remuntada important del Partit Popular, en absorbir bona part del vot de Ciutadans del 2021 i en beneficiar-se del clima polític general espanyol. Més incerta és la possibilitat que alguna de les noves candidatures obtinguin representació. En tot cas, el fet determinant és si el conjunt de les diverses forces independentistes assoleix o perd la majoria absoluta d’escons del Parlament.

 

Perspectives postelectorals: escenaris

De fer-se realitat els pronòstics demoscòpics ens trobaríem amb un Parlament tant o més fragmentat que l’actual, amb dos escenaris principals determinats per l’existència o no d’una majoria independentista. Sense aquesta majoria, augmenten les possibilitats que la primera força —hipotèticament el PSC— explori diverses fórmules per investir president Salvador Illa. En cas contrari, no sembla fàcil, vista l’experiència de la legislatura passada, la possibilitat d’investir un president independentista, especialment si Junts passés per davant d’ERC. Com tampoc no es pot descartar la hipòtesi d’una repetició electoral si no es troba la fórmula per resoldre el trencaclosques.

No es pot obviar tampoc l’impacte dels resultats catalans en la política espanyola i, més concretament, en l’estabilitat del govern Sánchez. D’una banda, una victòria socialista acompanyada d’una derrota de Puigdemont constituiria l’argument fàctic que vindria a legitimar l’arriscada aposta per l’amnistia. Però, al mateix temps, aquest èxit podria desencadenar la ruptura de la majoria parlamentària a Madrid, tal com explícitament ha amenaçat de fer el líder de Junts. I no cal dir que un fracàs socialista a les eleccions seria difícilment suportable per a un Govern erosionat des de molts fronts.

 

Què necessita Catalunya?

Malgrat aquestes perspectives incertes i complexes, l’important abans de la cita electoral és pensar què necessita Catalunya en aquests moments i, més enllà, en els propers anys.

En primer lloc, és imprescindible recuperar la institucionalitat, és a dir, reconèixer, respectar i perfeccionar les institucions del nostre autogovern, devaluades per la fracassada aventura processista que les va voler donar per mortes amb les lleis de desconnexió de setembre del 2017. Des de política&prosa hem reiterat que aquesta és la condició política prèvia per a refer una civilitat compartida i per a recuperar l’autoestima col·lectiva. Creiem que l’exemplaritat de les institucions, i molt especialment del Govern i de l’Administració de Catalunya, ha de ser la millor carta de presentació per exigir i consolidar un sistema d’autogovern estable, que no estigui sotmès als avatars dels pactes circumstancials a Madrid ni a les subhastes entre nacionalismes.

En segon lloc, però íntimament lligat amb l’anterior, és necessari el determini per governar el país amb les eines d’unes institucions enfortides. Perquè la conseqüència de la deslegitimació sistemàtica de les institucions ha estat que Catalunya ha deixat de ser governada eficaçment durant més d’una dècada, en la qual la fantasia política ha predominat sobre la realitat concreta del país. Així, s’han acumulat els dèficits i, a l’hora de prendre decisions, ens hem trobat amb les eines rovellades, sense un coneixement actualitzat i sense l’energia necessària per governar una realitat que en aquesta dècada s’ha anat fent més complexa. Com deia un veterà polític conservador de la Restauració, governar no és exactament el mateix que estar al govern.

En tercer lloc, assumir que governar una realitat complexa com la nostra, inserida plenament en els marcs espanyol i europeu, requereix una voluntat clara de cooperació amb els altres nivells de govern. És a dir, que la possibilitat d’aplicar polítiques públiques eficients i equitatives demana entendre que la nostra és una democràcia multinivell, en què el Govern de la Generalitat ha d’articular-se per baix amb les institucions locals i per dalt amb les institucions espanyoles i europees. Dit d’una altra manera, es tracta d’actuar en el marc d’un federalisme real, sense defallir en el propòsit d’assolir la seva plena institucionalització.

En aquest sentit, ens reafirmen —com dèiem en un dels nostres editorials— en la idea que «Catalunya necessita la plena federalització de l’Estat, amb regles clares de delimitació de competències i recursos, i un arbitratge dels casos conflictius per part d’un Tribunal Constitucional que ha d’estar de nou perfectament legitimat a Catalunya i a la resta d’Espanya. I amb instruments de corresponsabilització en la governació de l’Estat, com un Senat federal i un sistema de conferències ministerials de les autonomies federades en els diferents àmbits, i d’autoritats i agències independents, vinculades al Senat, per tal de gestionar competències específiques que afecten tot el sistema federal.»

En quart lloc, aixecar un projecte col·lectiu a mitjà i llarg termini, que és probablement l’única manera de girar full de forma definitiva i constructiva de la dècada perduda. Per tant, cal bastir un projecte que no pot ser divisiu, que s’ha de formular amb la voluntat de trencar trinxeres i zones de confort i que, en definitiva, ha de tenir una clara vocació transversal. Un projecte positiu i amb voluntat inclusiva i amb ambició realista. No ens podem distreure més, necessitem que totes les energies polítiques i socials convergeixin a afrontar les qüestions de fons de mitjà i llarg recorregut, decisives per al nostre futur col·lectiu.

En cinquè lloc, per fer possible un projecte de país compartit i amb voluntat de transversalitat política, en una situació en què cap força política està en disposició d’assolir una majoria suficient per si mateixa per governar en solitari, s’imposa com a deure de realisme governar en coalició. Entenem que la millor garantia per fer possible una política efectiva de mirada llarga és un govern que sigui capaç d’integrar sensibilitats que han estat enfrontades durant l’etapa processista. Com ha recordat Miquel Roca, les coalicions són una genuïna expressió del pacte democràtic en una societat políticament plural i socialment diversa i heterogènia, i han d’estar orientades a satisfer les grans possibilitats d’entesa al servei del conjunt de la societat. En aquest sentit, pensem que és exigible a les forces polítiques catalanes determinants la maduresa i la responsabilitat necessàries per evitar el bucle al qual ens portaria una repetició electoral.

I sisè, però no necessàriament en darrer lloc, fer possible enfortir l’autogovern, governar amb eficàcia, cooperar amb tots els nivells institucionals, construir un projecte de país compartit, i pactar una coalició de govern només serà possible des d’una lleialtat institucional bàsica. Una lleialtat dins de Catalunya entorn de les institucions d’autogovern. Una lleialtat recíproca —no en un sol sentit— en la relació entre les institucions catalanes i les espanyoles. Perquè aquesta lleialtat és la que ha d’alimentar la confiança democràtica sense la qual res no serà possible.

Per tot plegat, coherents amb el nostre propòsit fundacional i amb la línia editorial mantinguda durant més de cinc anys, política&prosa vol expressar un posicionament electoral explícit a favor de les forces d’esquerra d’arrel catalanista i federalista i, en aquest marc, considerem que Salvador Illa és el líder polític més adequat per intentar convocar des de la Presidència de la Generalitat aquest esforç col·lectiu per superar sense rancors un període de divisió, tornar a governar-nos i orientar el país cap a la construcció solidària d’un futur compartit.