En els últims anys, principalment a través de la Fundación Disenso, Vox ha elaborat, en relació amb l’Amèrica Llatina, una narrativa sustentada en tres conceptes clau: hispanitat, reconquesta i narcocomunisme. El primer es refereix a l’herència catòlica associada amb el passat d’Espanya i la colonització. Aquesta qüestió va ser reelaborada per intel·lectuals nacionalistes de dreta i recupera les perspectives de José Antonio Primo de Rivera i Ramiro de Maetzu.

El concepte de reconquesta fa referència a la percepció de tornar a ocupar els llocs que haurien estat deixats de banda pels militants de dreta radical autoanomenats «conservadors». A aquesta cerca per recobrar protagonisme l’han anomenat «batalla cultural». La «retirada conservadora» hauria tingut com a conseqüència un domini de l’esquerra en espais com la universitat o els mitjans de comunicació. Mitjançant la crida a una reconquesta, es tracta d’activar un «gramscisme de dreta» en què una nova dreta popular s’avingui a disputar el sentit comú en una batalla diària per la recuperació d’aquests espais perduts.

Com ha assenyalat l’historiador Federico Finchelstein, a l’Argentina, durant els anys 20 i 30, els simpatitzants del feixisme ja usaven la paraula «reconquesta» per expressar que «allò que és nostre és en poder dels altres».

El discurs recent de Meloni en la campanya de Vox per a Andalusia també tocava aquesta qüestió: «Fa 530 anys, la rendició de Granada va posar fi a la reconquesta, Andalusia va tornar a Espanya i Europa a la cristiandat». D’aquesta manera, s’al·ludia a una etapa medieval en la història en què la identitat espanyola està associada amb el rebuig dels musulmans i la restauració de la religió catòlica.

El treball de Vox consisteix a acostar les experiències de dreta radical de Polònia i Hongria a les de l’Amèrica Llatina.

Reconquesta és també el nom del nou partit d’Eric Zemmour i Marion Maréchal Le Pen, sorgit per a les eleccions franceses i liderat per aquestes dues figures pròximes a Vox i que participen en les xarxes internacionals de la dreta radical.

Com ha assenyalat el diari de Vox, La Gaceta de la Iberosfera, aquesta narrativa és clau per unificar una perspectiva comuna, ja que «la nova estratègia implica la vertebració d’un moviment internacional en el qual els conservadors de cadascuna de les nacions es puguin ajudar mútuament».

El tercer concepte, el narcocomunisme, pretén col·locar l’esquerra en el lloc de la il·legalitat. Postula així que qualsevol política progressista estaria associada amb el narcotràfic i el crim organitzat. Des d’aquesta perspectiva, es tracta de combatre-la en una «guerra», fent ús d’un llenguatge que mina la base dels consensos democràtics i col·loca l’altre en el lloc d’un enemic que cal combatre o exterminar.

 

Hermann Tertsch

En l’elaboració d’aquests conceptes hi té un paper important el polític de Vox Hermann Tertsch. Es tracta d’un europarlamentari amb un passat familiar nazi que dirigeix el grup Eurolat, dedicat a les relacions entre l’Amèrica Llatina i Europa dins dels Conservadors i Reformistes del Parlament Europeu. Aquest grup també està integrat per, a més de Vox, Fratelli d’Itàlia, Llei i Justícia de Polònia i els Demòcrates Suecs.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Tertsch va ser corresponsal per a Europa de l’Est del diari El País durant el període en què es va produir la caiguda del socialisme real en aquests països. A partir d’allí va establir una mirada positiva i contactes amb els règims autoritaris i conservadors que s’han desplegat a Hongria i Polònia en els últims anys. Al seu torn, reprèn el llegat familiar del seu pare, Ekkehard, que va ser un periodista i diplomàtic destacat, lligat als cercles de l’extrema dreta i el nazisme.

A partir d’aquestes experiències, Hermann intenta fer gravitar aquests models en l’imaginari de les dretes radicals llatinoamericanes. El treball de Vox, en aquest sentit, consisteix a acostar les experiències de dreta radical de Polònia i Hongria a les de l’Amèrica Llatina i oferir-se com un punt d’intersecció entre tots dos mons. Si durant l’època del feixisme dels anys 30 del segle XX Itàlia i Alemanya representaven l’ideal en les extremes dretes del món, avui aquest lloc és ocupat per Hongria i Polònia.

 

‘Think tanks’

També formen part d’aquesta xarxa diferents think tanks i organitzacions com el Mathias Corvinus Collegium (MCC) de Budapest, finançat generosament pel govern d’Orbán, la Fundación Disenso i la Conferència d’Acció Política Conservadora (CPAC). Un paper estratègic en l’articulació d’aquestes qüestions el té la Carta de Madrid, iniciativa de Disenso per a l’Amèrica Llatina que ha estat signada per les principals figures de la dreta radical llatinoamericana, com Keiko Fujimori, Rafael López Aliaga, Javier Milei i Eduardo Bolsonaro.

Un lloc important l’ocupa l’apel·lació religiosa on, des del cristianisme, entès en un sentit ampli, es proposa un encreuament comú entre catòlics i evangèlics conservadors. Així, es busca unificar narratives que contribueixin a l’enfortiment de les dretes. Es va poder veure durant la Conferència d’Acció Política Conservadora (CPAC) que va tenir lloc a Mèxic el novembre del 2022. La religiositat cristiana ha estat fonamental en aquest esdeveniment on diversos dels ponents van proclamar la consigna del moviment cristero mexicà: ¡Viva Cristo Rey!

El terme ‘narcocomunisme’ pretén col·locar l’esquerra en la il·legalitat i postula que qualsevol política progressista estaria associada amb el narcotràfic i el crim organitzat.

La presència com a principal orador de l’exprimer ministre de Polònia i fundador de Solidaritat, Lech Walesa, a la CPAC de Mèxic, amb una conferència d’obertura titulada «Vencent el comunisme», mostra l’estratègia de les dretes radicals animades per Vox i els Estats Units per acostar l’Amèrica Llatina cap a l’eix de dreta radical conformat per Polònia i Hongria.

 

«Amb l’ajuda de Déu»

Eduardo Verástegui, un actor amb carrera als Estats Units convertit en polític de dreta radical, líder i organitzador d’aquesta conferència, va assenyalar que «Volem construir un moviment conservador a tot l’hemisferi, amb líders ben preparats. Amb l’ajuda de Déu comencem la nostra tasca», mentre, Santiago Abascal, a través d’un vídeo, incitava els assistents a treballar en «estratègies conjuntes». Un altre dels assistents a aquesta conferència va ser Ramfis Domínguez Trujillo, polític dominicà resident als Estats Units i representant de la família que va capitanejar un dels règims més despòtics en la història de l’Amèrica Llatina.

Un altre aspecte que cal considerar és la intersecció entre Vox i exmembres de la CIA o vinculats amb la intel·ligència estatunidenca, el Departament d’Estat durant l’era Trump, i sectors de defensa i think tanks relacionats amb el Partit Republicà.

En l’imaginari de Vox, Cuba i Veneçuela hi tenen un paper important, ja que exiliats d’aquests països són atrets a les seves files per la política madrilenya Rocío Monasterio. Aquesta cubana espanyola, els pares de la qual van ser expropiats pel govern de Fidel Castro, té un paper fonamental a l’hora d’acostar l’exili cubà a Vox i la seva proposta anticomunista.

Europa sembla el continent on estan més consolidades les propostes de la dreta radical. Una demostració n’és el que ha passat recentment a Suècia i a Itàlia. Dins del Parlament Europeu, això enfortirà el grup de Conservadors i Reformistes presidit per Meloni.

A l’Amèrica Llatina les posicions són d’anar adquirint el principal ticket de l’oposició o una radicalització de les forces ja existents. Amb l’excepció de Bolsonaro, el cas de dreta radical més reeixit de l’Amèrica Llatina, les figures principals, com Kast, López Aliaga (nou alcalde de Lima) i Milei, mantenen una disputa per representar el principal espai d’oposició.

«Déu, pàtria i família» va ser la consigna reiterada a la CPAC de Mèxic entre Trump, Verástegui, Bolsonaro fill i Meloni. L’eslògan de campanya utilitzat per Georgia Meloni a Itàlia va ser també «Déu, pàtria i família» i ha estat replicat per Vox i per Jair Bolsonaro al Brasil qui, per a la seva campanya del 2022, va esbossar «Déu, pàtria, família i llibertat». El mateix Eduardo Bolsonaro ha assenyalat: «Tenim moltes ganes de començar a cooperar amb la nova primera ministra d’Itàlia, que té pràcticament el mateix lema que Bolsonaro.» El lema de La Resistència, grup d’extrema dreta al Perú és també «Déu, pàtria i família».

Exiliats de Cuba i Veneçuela són atrets a les files de Vox per la política madrilenya Rocío Monasterio.

Milei, Eduardo Bolsonaro i la senadora colombiana uribista María Fernanda Cabal van saludar el triomf de Meloni a Itàlia. Milei ha assenyalat sobre Meloni que és «una dona a favor de la vida, que defensa la família i la llibertat econòmica, que s’oposa a la misèria del comunisme i a la immigració il·legal».

Segons l’intel·lectual i escriptor espanyol vinculat a Vox, Fernando Sánchez Dragó: «Vox i Fratelli d’Itàlia són moviments (no solament partits) que caminen en la mateixa direcció.»

La derrota del bolsonarisme és la més profunda experimentada per la dreta radical a l’Amèrica Llatina des del 2018, quan el capità retirat de l’Exèrcit va ascendir al poder. El cicle 2021-2022, amb victòries progressistes al Perú, Xile, Colòmbia i el Brasil, ha representat un cop per a les dretes de l’Amèrica Llatina. Si bé el bolsonarisme continuarà tenint poder, la seva influència es reduirà bastant en trobar-se a l’oposició i no al govern. Per això, aquestes xarxes resulten vitals per a les dretes radicals que retrocedeixen electoralment.

El diari del partit de dreta radical espanyol Vox, La Gaceta de la Iberosfera, rescata el lideratge de Bolsonaro en assenyalar que «durant el seu mandat ha demostrat les seves profundes conviccions anticomunistes i un coratge que sempre li haurem d’agrair».

 

Unificació de narratives

D’una banda, les dretes radicals exhibeixen una postura rebel enfront de l’statu quo entrellaçada amb teories de la conspiració. Aquesta visió està inspirada principalment en l’experiència de l’alt-right estatunidenca. De l’altra, el que hi ha entre aquestes forces polítiques que busquen l’expansió a banda i banda de l’Atlàntic és una profunda admiració per Hongria i Polònia. En la idea de la reconquesta, l’evocació de la qüestió religiosa hi té un paper fonamental.

Veiem que, a través d’aquesta mena d’iniciatives, s’està produint una unificació de les narratives dels autoanomenats «patriotes» i «conservadors». La internacional de la dreta radical ha arribat, lamentablement, per quedarse.