A l’últim número de juny de 1959, com cada setmana des de feia una pila d’anys, Nèstor Luján publicava una nova columna d’opinió a la revista Destino. Hi gastava el to i l’esperit de sempre: una bona dosi d’ironia i realisme per fer crítica, diguem-ne, social. En aquella ocasió parlava de la costa Brava. L’article comença explicant que feia pocs anys alguns catalans agafaven l’autobús en direcció a Tossa de Mar per tal de contemplar els turistes com si fossin un espectacle exòtic. Però d’aleshores ençà, la realitat de la costa estava canviant. Catalunya comença a convertir-se en una fàbrica de turistes, per dir-ho amb el títol del llibre de Ramon Aymerich. «La industria turística de la zona está en un momento de notorio esplendor», escrivia Luján, «hemos de señalar, como por estas líneas pueden ustedes conocer, el extraordinario esfuerzo que la iniciativa privada ha realizado, sobre todo en materia hotelera, de tal modo que han convertido una costa que hace unos años apenas tenía capacidad de hospedaje, en una de las zonas turísticas de mayor importancia de España».

Poques setmanes després, també a Destino, es començava a publicar un reportatge per entregues sobre el turisme de platja, un viatge de la costa Brava a Màlaga. El firmava Josep Maria Espinàs. L’autor de la fotografia de portada d’aquell número del 23 de juliol del 59 era l’Espinàs mateix. És l’estampa d’un nou costumisme: un mercat de carrer a Tossa, on destaca una parella de turistes, ell amb un barret de mexicà i ella amb barret de palla i pantalons curts. «Sí. Vienen a España persiguiendo el sol», afirma Espinàs a l’entrada, «franceses y belgas, alemanes e italianos, holandeses y suizos, ingleses y suecos».

Venien d’arreu perquè els sous d’una part creixent de les classes treballadores de l’Europa occidental estaven millorant – som als temps dels Trenta Gloriosos–, això els permetia pagar-se vacances a l’estranger i Espanya era una destinació bonica i barata. L’esplendor de la indústria turística era gràcies a ells, i la seva demanda, com ho mostrava Espinàs en els seus articles, estava transformant els pobles de la costa.

El setmanari de Josep Vergés volia estar en sintonia amb aquella transformació que era europea, però impactava el nostre país. La qüestió era com Catalunya i Espanya podien alinear-s’hi. Hi havia manera de deixar l’autarquia enrere i incorporar-se al model capitalista de l’economia social de mercat, al model que estava fent possible aquell canvi en les condicions de vida de milions d’europeus?

El Montaigne de l’Empordà

Aquesta és la pregunta que d’una manera informal es va plantejar el Camelot de Josep Pla durant els ultimíssims anys 50 i els primers anys de la dècada dels 60. Quan el lector de Destino obria la revista, podia trobar els articles de Luján, Espinàs i una nòmina de col·laboradors més que valuosa. Però no n’hi havia cap tan associat a la línia editorial del setmanari com Josep Pla i la seva secció Calendario sin fechas. Al llarg del tram central de 1959, quan Pla tenia seixanta-dos anys, els lectors van tenir ració doble del Montaigne de l’Empordà. Perquè durant aquells mesos publicà sèries extenses sobre tres viatges: Israel, Ginebra, París.

PUBLICITAT

Amb els articles de la sèrie suïssa, com ho subratllava una nota de la redacció, Pla recuperava el seu perfil històric de corresponsal a l’estranger. Com ja ho havia fet durant el període d’entreguerres, Pla assistia novament a una conferència internacional celebrada a Ginebra talment com si fos una rèplica de la Societat de Nacions. I com tantes vegades ben aviat va constatar que aquella trobada, ara inscrita en la lògica de la guerra freda, no compliria amb les expectatives creades. Però Pla, que dominava el gènere, sabia empescar-se-les per escriure uns articles que, incorporant descripcions dels dirigents o reproduint les converses informals que mantenia amb uns i altres, acabaven oferint la seva versió de la situació política internacional.

Viure o morir depenia de si el sector industrial a Catalunya se sabia reconvertir o no. Pla es referia, naturalment, al tèxtil.

Però a la quarta carta enviada des de Ginebra, titulada «La fabulosa prosperidad», Pla s’allunya de la Conferència i mira de sintetitzar les claus del progrés econòmic de Suïssa. Tal com li havia explicat un industrial de Basilea, la clau era l’augment de la productivitat de les empreses perquè permetia l’augment dels sous contenint la pressió fiscal.

L’augment dels salaris

Al cap de pocs números va reprendre el tema a Destino amb l’article «Salarios y productividad». Es publica el 4 de juliol. Parlava de Suïssa, altra vegada, però anava més enllà. Allò que volia era explicar que l’augment de salaris estava entrelligat a un canvi de la dinàmica empresarial. «La nueva economía implica diversos elementos nuevos; una nueva concepción de la empresa; un concepto distinto de relaciones laborales; una modernización de métodos y de sistemas de trabajo, para llegar, en su última etapa, a la automatización, o sea a la preponderancia de las máquinas en la producción de mercancías».

Pla explicava al lector que no estava descobrint res que no se sabés a Europa. I aquí? «Para Cataluña, región industrial, esta es una cuestión de vida o muerte». Viure o morir depenia de si el sector industrial a Catalunya se sabia reconvertir o no. Es referia, naturalment, al tèxtil. «Cumplió con su deber y fue un factor absolutamente positivo cuando su actuación se desarrolló paralelamente a la marcha general de su tiempo». Era una idea que Pla reforçava mencionant Industrials i polítics de Vicens Vives. Però no deixava de parlar-ne en passat i, al cap i a la fi, es tractava de saber si la indústria del tèxtil podria adaptar-se a la nova economia.

És altament probable que Pla fes aquella reflexió sobre el tèxtil català a conseqüència de la seva relació sostinguda amb Manuel Ortínez, una figura poc coneguda però influent de l’economia espanyola perquè era l’estrateg del lobby dels cotoners catalans amb bona entrada a les cases i palaus del poder financer madrileny. Al juliol, com sabem per una pàgina del volum Fer-se totes les il·lusions possibles, Ortínez i Pla van tenir una conversa a Palafrugell sobre el Pla d’Estabilització que el Govern de la dictadura acabava d’aprovar a les Corts.

Als seus papers privats allò que Pla va voler consignar eren comentaris sobre dos economistes catalans, sens dubte antifranquistes, però que paradoxalment havien ideat a l’ombra aquell pla que posava les bases perquè el capitalisme salvés l’Estat de la bancarrota. Eren el gran Joan Sardà i Fabián Estapé. Tots dos formarien part de l’equip d’experts a qui Ortínez acabava d’encomanar l’elaboració d’un un pla sectorial per salvar la indústria del tèxtil. Una vegada que el van haver lliurat, l’encarregat de presentar-lo socialment va ser Josep Pla en dos articles publicats a Destino.

Finançar Tarradellas

El pla del tèxtil, que no va aconseguir regenerar un sector econòmic tradicional que s’aniria desinflant al llarg dels 60, s’integrava en una visió d’Ortínez encara més ambiciosa. En últim terme buscava la conservació del poder local i la influència estatal de l’alta burgesia catalana perquè fos la que liderés la transformació de l’economia a Catalunya en el cicle del desarrollismo que havia de seguir a l’estabilització.

Aquesta visió implicava fer apostes polítiques –la més arriscada era finançar el president exiliat Josep Tarradellas– o mediàtiques –l’adquisició del diari El Correo Catalán. I Pla, a través d’Ortínez, participava en aquelles apostes i a la vegada era reconegut com una mena d’assessor àulic d’una classe dirigent en construcció. Li admiraven tant l’autoritat intel·lectual com la sagacitat analítica per desxifrar les palpitacions del moment des d’una perspectiva política, cultural i geoestratègica.

Pla, a través d’Ortínez era reconegut com una mena d’assessor àulic d’una classe dirigent en construcció.

Durant aquells anys, sobretot la primera meitat de la dècada dels 60, el mas Pla de Llofriu va actuar com l’imant d’una burgesia que, ben sovint, gaudia de segones residències en aquell moment esplendorós de la costa Brava. Pla compartia taula amb ells a restaurants de la costa Brava o a xalets particulars, però no s’hi va confondre mai, perquè íntimament no podia deixar-los de contemplar amb una àcida independència de criteri.

No s’enganyava, com va escriure a l’agost d’aquell 1959 en una carta adreçada a Vergés. «És la situació econòmica general i bancària el que ha arribat a una situació d’ofegament i immoralitat terrible. A veure si la burgesia, com un tot, s’enfonsarà en el seu egoisme i la seva immoralitat impressionant. No s’havia arribat mai tan baix».