Die Meistersinger von Nurnberg (Els mestres cantaires de Nuremberg), és l’òpera més difícil de Richard Wagner. És també la més alemanya. No ho és pel discurs que fa Hans Sachs al final alertant de la desaparició de l’art alemany interpretat habitualment en clau proto-nacionalsocialista. Aquell art alemany és el que aporta la dificultat a l’òpera. És l’art del contrapunt, de la fuga, dels corals. És tot allò que van crear al Sacre Imperi Romanogermànic músics com Heinrich Schütz, Dietrich Buxtehude, Franz Ignaz Biber i Johann Sebastian Bach, i ha alimentat la música occidental fins als nostres dies.

Aquest pòsit és el que impregna la partitura d’una òpera estranya en el catàleg de Wagner, un catàleg fet d’innovació teatral i musical, que mira al futur, i que en el cas dels Mestres mira al passat per honorar-lo sense deixar de mirar al seu present. Estranya també perquè és una òpera còmica i en aquell repertori només s’hi troba una altra comèdia, Das Liebesverbot (La prohibició d’estimar), la seva segona partitura teatral, rarament representada fins i tot en vida del compositor.

Per tot plegat, hi ha directors que no s’atreveixen a enfrontar-se a aquesta obra, la qual, a més, té una durada de cinc hores. Pablo Heras-Casado no tem aquesta partitura. El director està fent una immersió en l’obra de Wagner des d’un justet L’holandès errant la temporada 2016-2017 al Teatro Real, un irregular Anell del Nibelung en diverses temporades al mateix teatre, un impressionant Parsifal a Bayreuth, i ara uns Mestres, també al Real. Està clar que al director no l’espanta la dificultat de la partitura, però en aquest cas no arriba a l’excel·lència desplegada al temple wagnerià. La línia d’homogeneïtat de principi a fi que allà va aconseguir, a Madrid no s’ha acabat de reproduir amb alguns moments desiguals.

 

El cor durant l'escena de l'aldarull, al final del segon acte de 'Els mestres cantaires de Nuremberg, al Teatro Real. Fotografia de Javier del Real

El cor durant l’escena de l’aldarull, al final del segon acte de ‘Els mestres cantaires de Nuremberg, al Teatro Real. Fotografia de Javier del Real

 

Si aquesta era la primera incursió d’Heras-Casado en aquesta òpera, per al director d’escena francès Laurent Pelly, era el seu primer wagner i no deu ser casualitat que es tracti d’una comèdia doncs la seva carrera està plena d’obres còmiques com La fille du régiment (Liceu, 2010). La seva posada en escena fa una lectura lineal del llibret. No incorpora altres nivells ni presenta una tesi pròpia. Tot resulta ben entenedor i aquesta és la seva gran virtut. Permet que es pugui escoltar la música sense distraccions i fins i tot, l’obertura s’interpreta amb el teló abaixat, cosa cada dia més rara de veure.

L’escenografia de Caroline Ginet, unes parets inclinades que no són ni molt antigues ni molt modernes, ni netes ni brutes, ni d’edifici religiós ni industrial, emmarquen els tres actes. Al primer, els mestres del títol apareixen escabellats amb unes levites negres polsoses dins del marc d’un quadre força malmès. Al segon acte, Nuremberg està feta de cases de cartó. Al tercer, la casa del sabater Hans Sachs està plena de llibres, i a l’escena final, la de la festa de Sant Joan al camp, s’abaixa un teló pintat amb un bonic paisatge muntanyenc. El vestuari respon a algun moment de la primera meitat del segle XX, però poc delimitat en el temps.

El problema que Wagner planteja a Els mestres cantaires és el del xoc estètic entre la tradició artística i la innovació, entre les rígides regles de l’acadèmia i la llibertat creativa. Tanmateix, a la posada en escena de Pelly, tot i ser funcional, o potser per això, no s’explica la complexitat de la qüestió que es debat i que el mestre Hans Sachs resol amb una síntesi. Certament, es tracta d’una comèdia, el que no vol dir que no hi pugui haver un plantejament una mica més profund.

El paper de Beckmesser no és el protagonista, però el baríton Leigh Melrose el va interpretar amb una gran solvència sent la veu que més va destacar del repartiment malgrat l’excessiva caricaturització del personatge, però això és cosa del director d’escena. El baix-baríton Gerald Finley va ser un Hans Sachs  amb una línia de cant impecable, però amb poca autoritat vocal pel paper que representa. Les veus del tenor Tomislav Muzek en el del jove enamorat  Walther von Stolzing i de la soprano Nicole Chevalier en el d’Eva tenien poca personalitat. Anna Lapkovskaya com Magdalene era molt cridanera sobretot al primer acte. El tenor Sebastian Kohlhepp era un David amb una veu massa greu pel paper.

 

Escena final de 'Els mestres cantaires de Nuremberg, al Teatro Real. Fotografia de Javier del Real

Escena final de ‘Els mestres cantaires de Nuremberg, al Teatro Real. Fotografia de Javier del Real

 

Dels mestres destacava la veu potent i ben timbrada de Jongmin Park en el paper de Veit Pogner, pare d’Eva, i la interpretació impecable del baríton José Antonio López en el de Fritz Kothner. Altres mestres eren Albert Casals, Jorge Rodríguez Norton i Valeriano Lanchas.

En aquesta òpera el cor és protagonista, és el poble, i té moments que van de la religiositat més profunda a la disbauxa total. Dirigida per José Luis Basso, la formació va oferir una gran interpretació en el coral luterà del primer acte i va superar amb escreix el final del segon durant l’aldarull en què es divideix en més de deu veus diferents. En canvi, hi va haver moments de descoordinació a la festa a la praderia al final del tercer acte.

Feia molts anys que Els mestres cantaires no es veien a Madrid (i a Barcelona). Aquesta producció ha estat molt ben rebuda i malgrat algunes mancances vocals i el plantejament escènic, és un espectacle que val molt la pena gràcies a l’extraordinària música de Wagner. Tothom sortia content.

 


Òpera vista el 10 de maig.