Quina sort va tenir Barcelona de poder comptar amb Oriol Bohigas en un dels moments més decisius de la seva història: el desafiament formidable dels Jocs Olímpics. No és pas una exageració, ja que considero que les tres fites urbanístiques que han marcat de forma definitiva la nostra ciutat són: quan Pere III va ordenar el 1369 bastir la segona muralla gòtica, conjunt defensiu que es va mantenir intacte fins al 1854; quan Ildefons Cerdà va projectar el Pla de l’Eixample, i quan el Jocs Olímpics van propiciar una transformació colossal i profunda que hem tingut el privilegi de ser–ne no només testimonis sinó també beneficiaris.

Durant el febril i emocionant període preparatori del desafiament olímpic, vaig haver d’atendre una colla de periodistes estrangers que ja començaven a visitar-nos per observar com anaven les obres. I sovint em preguntaven encuriosits pel binomi que els sorprenia: el polític Maragall i el tècnic Bohigas. Jo vaig tractar de fer-los comprendre que potser era una simplificació no gaire encertada, ja que el polític Maragall era un enamorat de l’arquitectura i de l’urbanisme, mentre que el tècnic Bohigas era en el fons un professional polititzat.

Tractava de fer–los entendre que no era, però, un home de partit ni de politiqueria, sinó més aviat d’ideologia i de principis que l’impulsaven a comprometre’s. I llavors els posava com a exemple que sacrifiqués el despatx i la feina per ser director de l’Escola d’Arquitectura; per entendre el valor d’aquesta iniciativa cal recordar el moment: de 1977 a 1980. Havia mort Franco i calia reconduir-la després de quaranta anys de dictadura. Així entenia ell el que la circumstància exigia: posar–se al servei d’una institució tan decisiva per a la ciutat.

La seva formació va aportar-li una obertura de compàs molt ampla que dibuixava un humanista dinàmic i engrescador.

Bohigas va ser sempre lluitador, rebel, polemista, amb una empenta imparable, perfils que va mantenir fins al final. I la seva formació va contribuir–hi en aportar-li una obertura de compàs molt ampla que dibuixava un humanista dinàmic i engrescador. Tot va començar ja al si de la família, amb un pare republicà, escriptor, periodista i funcionari vinculat a la Junta de Museus, que asseia a la taula de casa seva Quim Borralleras, el cul de cafè de la famosa Penya Gran de l’Ateneu.

Curiositat universal

El noucentisme i el civisme de l’Institut Escola també el van marcar. Un exemple. El mestre va veure a l’hora del pati que un alumne havia escopit a terra. Va telefonar els bombers, llavors veïns, per netejar a cop de mànega aquell espai. Es comprèn doncs el seu successiu compromís dirigent a la Fundació Miró, l’Ateneu Barcelonès, Edicions 62 o l’Ajuntament com a regidor de Cultura. Ras i curt, un tècnic que endut per una curiositat universal vivia com a terreny propi tantes facetes de l’humanisme.

Aquest conjunt que el dibuixava com a polifacètic va enriquir la seva preparació no tant en l’exercici d’arquitecte com d’urbanista. Quan l’alcalde Narcís Serra el nomenava el 1980 delegat d’Urbanisme ja estava preparat per saber com calia endegar llavors una Barcelona deformada sota el porciolisme; considerava que el desenvolupament que s’havia dut a terme era molt pitjor que l’atonia de tots els altres alcaldes, ja que calia corregir l’enorme ventall d’errors i de perversions.

Per exemple, en descobrir el bunyol impúdic que s’havia perpetrat a la via Júlia sota el mandat de Porcioles, amb un túnel de metro en semisuperfície, va esclatar: «Hòstia, això no ho arregla ni Le Corbusier!» Doncs ho va fer resoldre amb tanta excel·lència que va ser un dels encerts mereixedors del valuós premi Príncep de Gal·les d’Urbanisme 1990 de la Universitat Harvard.

PUBLICITAT

Una de les primeres actuacions a base de microurbanisme va permetre ja crear la plaça de la Mercè; llavors encara no es va entendre bé i va provocar crítiques, en haver enderrocat la casa on havia viscut Picasso i la seva família. Era, però, un exemple d’esponjament que després s’estendria amb molt d’encert al conjunt del Raval, per evitar les demolicions lineals estil via Laietana.

En descobrir el bunyol impúdic que s’havia perpetrat a la via Júlia sota Porcioles, va esclatar: «Hòstia, això no ho arregla ni Le Corbusier!»

El 1985 ja va publicar un llibre per desgranar fil per randa tot allò que s’havia de dur a terme, basat a higienitzar i reconstruir el centre i a monumentalitzar la perifèria, però sobretot l’objectiu formidable del retrobament emocionant amb un gran front marítim, sense oblidar petites actuacions per recuperar a l’Eixample interiors de mansana (paraula creada per Cerdà i que ell manté a tall d’homenatge, malgrat la reticència dels puristes de l’IEC a incorporar-la al diccionari, per així evitar de passada una cursileria: illa). De fet ho tenia tot al cap i volia raonar–ho, ordenar–ho, explicar–ho amb un cert detall.

Planejament de la Vila Olímpica

Una mostra d’aquest detall i de la sensibilitat de l’urbanista que no solament se centra en l’arquitectura, sinó que té ben present els ciutadans amb els seus usos i costums, la va exhibir ja el 1986 en la llarga entrevista que em va concedir i que va omplir dues planes de La Vanguardia. Es tractava d’anunciar el planejament de la Vila Olímpica i el seu entorn immediat. Li vaig preguntar llavors quin ambient desitjaria que hi dominés, i sense pensar-s’ho ni un moment, va afirmar:

– Un barri jove, que vol dir menys diferències de classes, un determinat nivell de vida, dinamisme, per així evitar l’error colossal de fer–hi habitatges de luxe, i per això s’hi han d’aixecar dos grans hotels de quatre estrelles com a mínim que aporten vitalitat, moviment i fan possible l’existència de botigues divertides i de centres lúdics.

Llavors jo li vaig comentar: «La City londinenca es buida com una banyera a les cinc en punt de la tarda, i queda morta».

I Bohigas va replicar:

-Cal que hi hagi restaurants i sales de festa. Si hi ha hotels, segur que el barri no tanca i asseguren la vida fins i tot durant tota la nit.

Va ser en aquest moment de la conversa quan em va contar que en presentar la maqueta de tota aquesta zona al Ministeri, mentre ell anava explicant–la el director general s’entretenia a arrencar en silenci primer una de les quatre torres i tot seguit la segona, emparat per la fulminant i recent llei de costes.

Recuperar la Mediterrània

Deixant de banda tot el que Bohigas va projectar i fer en general a Barcelona, crec que no resulta exagerat triar la decisió essencial i d’abast formidable per així recuperar la relació amb el mar: el port no és el mar i les platges privatitzades pels establiments de banys tampoc no són el mar. El mar al qual jo em refereixo és la Mediterrània, i això té una rellevància històrica fonamental. Es tractava de recuperar també la relació excepcional que Barcelona havia mantingut amb les dues vores d’aquest Mare Nostrum, que a l’època medieval va ser més nostre que mai.

Tot allò era el món, ja que el Nou Món encara no havia estat descobert. I es van establir per mitjà d’una cinquantena de consolats relacions no solament comercials sinó de tota mena. Per això el primer compendi de lleis de dret marítim del món era escrit en català: Consolat de Mar. Passats uns cinc segles, la via ferroviària a Mataró, la primera de la Península, va crear una barrera que va isolar físicament i socialment la relació amb aquell mar.

Enderroc!

Es va criticar l’enderroc de totes les construccions industrials encaixades en aquell racó mig abandonat i oblidat. Bohigas va tirar pel dret, i tenia tota la raó en saber la transformació enorme, profunda i radical que significava encarar de nou la ciutat amb el mar. Bé, no cal insistir sobre tot això, ja que la realitat i les seves bondats són aclaparadores, indiscutibles. Sí que cal recordar que va esclatar una campanya per evitar la desaparició dels chiringuitos, en ignorar els demandants quina seria la nova i espectacular realitat que naixeria allà mateix. El deliri conservacionista, però, ja s’havia manifestat abans en voler que es mantingués aquella muralla insuportable de magatzems portuaris, com els del Moll de la Fusta. Josep M. Serra Martí, estimat i respectat regidor d’Urbanisme, em va preguntar la meva opinió; va ser tan clara, que va refermar el que ell també defensava: Enderroc!

Fa uns quants anys, no vaig resistir la curiositat de preguntar a Bohigas si de tot plegat i vistos els resultats corregiria alguna actuació. I no va dubtar gens ni mica i ho va concretar en un punt: confessar que encara faria cobrir moltes més vies ferroviàries, en referència al sector que tanca tota la part baixa del parc de la Ciutadella i bloqueja la relació tan necessària amb la costa.

Admiració a l’estranger

Entre les no poques facetes que el van perfilar amb força, la més transcendental i efectiva ha estat la d’urbanista que tant ha transformat Barcelona i tant ha influït en la vida dels barcelonins. I ho va fer amb tant encert que en aquest terreny el seu mestratge va imprimir caràcter aquí i va merèixer admiració a l’estranger.

Cal reconèixer que hem tingut el privilegi no només de ser testimonis d’aquest episodi històric, sinó que també hem gaudit amb escreix de totes les seves bondats, que no han estat poques.

Va esclatar una campanya per evitar la desaparició dels ‘chiringuitos’, en ignorar els demandants la nova i espectacular realitat que naixeria allà mateix.

Ja Shakespeare sentenciava que la ciutat és la seva gent, i per això no agrairem mai prou a Oriol Bohigas el cop de timó que amb autoritat i grandesa indiscutibles es va atrevir a fer en el moment just i en la direcció necessària. El pas del temps ha deixat clar que ell era l’home que aquell desafiament enorme exigia. I tant si va saber estar a l’altura de les circumstàncies!