No hi ha racó de món on no s’estigui investigant la vacuna contra el coronavirus. La carrera està guiada, naturalment, per la competència per a arribar en el primer lloc a la descoberta, però paradoxalment també per la idea de cooperació. La comunicació internacional entre els científics és inversament proporcional a la capacitat de governança global. Els epidemiòlegs comparteixen les seves propostes i els resultats de les seves investigacions i després els polítics van fent el que poden, cadascú per la seva banda, per intentar no perdre el poder en circumstàncies tan difícils, enfrontades a més amb decisions tan impopulars.

Poc poden esperar els dirigents polítics en el curt termini de les economies, congelades durant l’etapa d’estricte confinament i ara en caiguda lliure. Resen per tal que la recuperació sigui immediata i sense recaiguda posterior, de forma que coincidint amb la vacuna netejaria l’horitzó de cara al 2021. Confien una mica més a recuperar aviat una branca essencial de la vida social, que procura satisfaccions i oculta deficiències. Són els espectacles esportius i musicals, el turisme i el lleure en general, tancats i barrats ara mateix i de dubtosa recuperació posterior.

Economia i espectacles són el panem et circenses dels governs romans. Si cal una gran confiança per albirar una economia boiant en un any i mig, el mateix es pot dir del lleure. No sabem si el turisme de masses ha passat a millor vida. Les grans ciutats turístiques difícilment tornaran a ser com abans. L’aviació comercial patirà una radical transformació. Trigarem a veure els estadis plens, els futbolistes tan ben pagats i uns drets de retransmissió tan generosos.

La primera impressió és que tot serà més petit i més lent. S’ha acabat l’època de l’opulència i passarem a una altra de més modesta. L’economia tornarà a créixer, però s’haurà encongit. Tot tornarà, però en format més reduït, humil i, sobretot, segur. Fins i tot és possible que a l’encongiment l’acompanyi la digitalització forçada de la societat.

La pandèmia ha desplegat nombrosos debats polítics i ideològics, el primer de tots merament prospectiu, sobre la durada i la sortida que tindrà. Polítics com Donald Trump o Jair Bolsonaro, que barregen desitjos i anàlisis, semblen confiar que la mera expressió de la seva voluntat servirà per modificar la realitat biològica de la pandèmia. La seva insidiosa tergiversació explica una posició molt més estesa que pretén treure rendiments econòmics i polítics de la catàstrofe, fins i tot benefici personal.

Programa reaccionari trumpista

La posició més conservadora vol treure el màxim rendiment del rescat econòmic en benefici de les empreses i les grans fortunes, i tot just després, evitar que la crisi que ja és al damunt nostre serveixi per eliminar desigualtats, recuperar polítiques de benestar i accelerar la transició ecològica. En certa forma, repetir l’operació que va reeixir amb la crisi financera del 2008. Aquest és el programa per a la reelecció de Donald Trump, molt més plausible del que es pot deduir de les seves pallassades diàries.

Sense vacuna i sense recuperació econòmica, aquest programa reaccionari trumpista s’enfronta amb unes clares dificultats de cara a les eleccions. A menys que sàpiga utilitzar la pandèmia precisament per limitar el dret de vot, seguint una tradició sobretot republicana, que és la que va permetre a George W. Bush guanyar a Al Gore per decisió del Tribunal Suprem i a Donald Trump superar a Hillary Clinton en delegats presidencials amb tres milions de vots menys, o la que permet obstaculitzar la inscripció de votants a les zones pobres i deprimides i el redisseny arbitrari de districtes (l’anomenat gerrymandering) per marginar el vot dels hispans i dels afroamericans.

La limitació de la democràcia i de les llibertats, com a mínim momentàniament, és un dels efectes més perversos i preocupants de la pandèmia. Alguns països, com Hongria, l’han aprofitat per atorgar els plens poders, gairebé dictatorials, al seu cap de govern. D’altres, com l’Índia, han intensificat la seva repressió sobre la minoria musulmana i sobre la llibertat d’expressió, com també ha fet Erdogan a Turquia.

El rumb del planeta

Les institucions, parlaments i governs de molts països plenament democràtics, com el nostre, han quedat pràcticament congelats, fora de joc, amb ajornament de processos i compromisos electorals. En d’altres, com Israel, l’epidèmia ha servit d’excusa per fer un govern d’unitat nacional, no tant per raons sanitàries, sinó per evitar el protagonisme de la minoria palestina de la Knesset (17 diputats sobre 120, que representen el 20 per cent de la ciutadania).

El dubte més gran sobre el futur de la democràcia rau ara en les eleccions presidencials dels Estats Units, que se celebraran el 3 de novembre. Una victòria demòcrata, a més d’una recuperació de polítiques socials com les que van fer Roosevelt als anys 30 o Johnson als 60, repercutiria internacionalment en les polítiques a favor del canvi climàtic, que és el que el trumpisme vol evitar a tota costa. Si cal, obstaculitzant l’exercici del dret de vot, limitant el sufragi anticipat i per correu, que permetria votar fins i tot en condicions de confinament. De les eleccions als Estats Units, país que no ha posposat mai ni anul·lat una convocatòria a les urnes, ni tan sols en cas de guerra, en depèn no només el rumb del planeta sinó fins i tot el futur de la democràcia.