El debat historiogràfic que va seguir a la defunció de Mikhaïl Gorbatxov va tenir lloc, per desgràcia, en un mal moment. A les passions que es generen entorn de la guerra d’Ucraïna en relació amb tot el que és rus, se suma la tendència liberal anglosaxona de personalitzar els fenòmens històrics, posant-los cara i ulls i nom propi, cosa que dona lloc moltes vegades a anàlisis més literàries que pròpiament historiogràfiques. També vivim temps confusos d’indefinició política i de posicionaments obligats en mitjans de comunicació i xarxes socials.
Tot això ha fet oblidar que Gorbatxov va ser el producte d’una època, més que un forjador; i que va ser víctima d’esdeveniments que no va poder preveure, d’errors heretats de l’època bréjneviana, i de personatges i situacions que prefiguraven una nova era a escala mundial, i no solament soviètica.
Se sol ignorar quina va ser l’arrencada real dels canvis decisius per a la Unió Soviètica. D’una banda, la crisi econòmica en què es va enfonsar l’URSS el 1985- 1986 a conseqüència de la caiguda descomunal dels preus del petroli, després de passar anys obtenint enormes beneficis amb la venda de cru als occidentals, la qual cosa va ajudar aquests països a trampejar la crisi derivada dels xocs del petroli del 1973 i el 1979. El ràpid increment de la producció saudita –a instàncies de la pressió estatunidenca– va generar un fort dèficit pressupostari a la Unió Soviètica, el 1986.
Gorbatxov no estava preparat per a aquest impacte, però menys encara per al desastre a la central nuclear de Txernòbil, l’abril d’aquell mateix any. La catàstrofe va ser un cop devastador contra la imatge de la capacitat tecnològica soviètica a escala internacional. Però també va laminar les esperances dels planificadors soviètics de generar energia per a consum propi i alliberar més petroli per a l’exportació.
Gorbatxov no va tenir una gran responsabilitat en el que va succeir. Eren problemes estructurals que s’havien generat en les etapes dels seus antecessors al capdavant de la superpotència: Andrópov, Txernenko i, sobretot, el glorificat Bréjnev. Cap d’ells no hauria pogut respondre de manera adequada a la crisi econòmica i a la catàstrofe de Txernòbil; lògicament, tampoc Gorbatxov, que no era un Maquiavel, ni un Stalin, sinó, senzillament, una persona normal, amb sentiments normals, que va veure clar què implicava el que havia passat a la central nuclear.
