El debat historiogràfic que va seguir a la defunció de Mikhaïl Gorbatxov va tenir lloc, per desgràcia, en un mal moment. A les passions que es generen entorn de la guerra d’Ucraïna en relació amb tot el que és rus, se suma la tendència liberal anglosaxona de personalitzar els fenòmens històrics, posant-los cara i ulls i nom propi, cosa que dona lloc moltes vegades a anàlisis més literàries que pròpiament historiogràfiques. També vivim temps confusos d’indefinició política i de posicionaments obligats en mitjans de comunicació i xarxes socials.

Tot això ha fet oblidar que Gorbatxov va ser el producte d’una època, més que un forjador; i que va ser víctima d’esdeveniments que no va poder preveure, d’errors heretats de l’època bréjneviana, i de personatges i situacions que prefiguraven una nova era a escala mundial, i no solament soviètica.

Se sol ignorar quina va ser l’arrencada real dels canvis decisius per a la Unió Soviètica. D’una banda, la crisi econòmica en què es va enfonsar l’URSS el 1985- 1986 a conseqüència de la caiguda descomunal dels preus del petroli, després de passar anys obtenint enormes beneficis amb la venda de cru als occidentals, la qual cosa va ajudar aquests països a trampejar la crisi derivada dels xocs del petroli del 1973 i el 1979. El ràpid increment de la producció saudita –a instàncies de la pressió estatunidenca– va generar un fort dèficit pressupostari a la Unió Soviètica, el 1986.

Gorbatxov no estava preparat per a aquest impacte, però menys encara per al desastre a la central nuclear de Txernòbil, l’abril d’aquell mateix any. La catàstrofe va ser un cop devastador contra la imatge de la capacitat tecnològica soviètica a escala internacional. Però també va laminar les esperances dels planificadors soviètics de generar energia per a consum propi i alliberar més petroli per a l’exportació.

Gorbatxov no va tenir una gran responsabilitat en el que va succeir. Eren problemes estructurals que s’havien generat en les etapes dels seus antecessors al capdavant de la superpotència: Andrópov, Txernenko i, sobretot, el glorificat Bréjnev. Cap d’ells no hauria pogut respondre de manera adequada a la crisi econòmica i a la catàstrofe de Txernòbil; lògicament, tampoc Gorbatxov, que no era un Maquiavel, ni un Stalin, sinó, senzillament, una persona normal, amb sentiments normals, que va veure clar què implicava el que havia passat a la central nuclear.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

Risc de guerra nuclear

Ho explica ell mateix a les seves memòries: continuar mantenint el pols de la guerra freda amb els Estats Units era arriscar-se a una guerra nuclear, que hauria deixat molt empetitida la tragèdia de Txernòbil. Un sol míssil nuclear SS-18 podia produir una devastació cent vegades superior a la del reactor nuclear accidentat. I, davant d’aquests efectes, cap país del món no aconseguiria atendre els milions de supervivents afectats per les radiacions.

Gorbatxov va ser el producte d’una època, més que un forjador; i va ser víctima d’esdeveniments que no va poder preveure.

Per aturar la guerra freda només hi havia un mitjà: entrevistar-se amb l’enemic i arribar a algun acord de desarmament; relaxar la tensió internacional. Això el va portar a fer un seguit de viatges a Occident, a un diàleg permanent amb Reagan, després amb Bush pare, també amb Thatcher, Kohl i tants altres. I la maniobra aviat va donar resultat, començant per la signatura del Tractat de limitació de míssils nuclears d’abast intermedi el 1987. Es va deixar portar Gorbatxov per la vanitat, l’exercici plaent de la diplomàcia, tan normal entre els estadistes de qualsevol país? Segurament, sí: havia aconseguit el poder suprem a l’URSS als 54 anys i intentava liquidar la gran amenaça contra la pau mundial que era la guerra freda. Es deia que havia fet un miracle i el món el rebia com un heroi. Per què no s’havia de sentir especial?

 

Tres curtcircuits

Llàstima que aquest esforç per aturar la dinàmica de la guerra freda, absolutament necessari per poder centrar-se a reordenar la política interior, va generar al seu torn tres curtcircuits que Gorbatxov tampoc no va poder preveure, com va passar amb la crisi econòmica i la catàstrofe de Txernòbil.

El primer problema, inesperat, va ser la repressió sagnant exercida pel govern de la República Popular de la Xina contra els manifestants de la plaça de Tiananmen, el juny de 1989. El fet que Gorbatxov assegurés que no recorreria a aquests mètodes amb l’oposició va encoratjar moltes persones, i fins i tot uns quants governs del Bloc de l’Est i de les repúbliques soviètiques, a comprovar l’elasticitat dels nous límits de tolerància. I d’aquí va sorgir l’enfonsament electritzant dels règims socialistes a l’Europa central i de l’Est al llarg de la tardor de 1989, com també el començament de les reivindicacions secessionistes a les repúbliques bàltiques i del Caucas.

Aquest va ser el segon problema, derivat inevitablement de la política de conciliació que el líder soviètic s’havia vist obligat a desenvolupar amb les potències occidentals. Un pas portava a l’altre, i era impossible fer marxa enrere. Si es volia liquidar la guerra freda, calia pactar amb l’enemic; i atès que el Kremlin havia iniciat el procés per incapacitat de continuar l’enfrontament bipolar, estava en situació d’inferioritat. Per tant, si Gorbatxov hagués aplicat una política obertament repressiva contra el separatisme a les repúbliques bàltiques, hauria destruït el que havia aconseguit gràcies a la distensió amb Occident.

Però, així i tot, la situació hauria estat controlable. Com explicava Rafael Poch (La gran transición, 2003), la totalitat de les repúbliques soviètiques implicades en el procés secessionista de primer impuls abastaven només un 1,98 % del territori de l’URSS, i el 10,5 % de la població. Els nacionalismes «perifèrics», bàltics i caucàsics, no constituïen un problema important per a la supervivència de la Unió Soviètica. Una altra qüestió eren els nacionalismes «crítics», això és, l’ucraïnès i el rus. Aquest últim, molt en particular, va començar a cobrar força com a resposta al de les repúbliques secessionistes, amb un rerefons d’orgull ferit i agitat per Boris Ieltsin, el gran adversari de Gorbatxov, que acabaria portant-lo a la tomba política. Aquest va ser el tercer gran problema, el fatal.

 

Escalada de Ieltsin

Entre la col·lecció d’obituaris que es van publicar després de la defunció de l’últim gran líder soviètic, s’ha tendit a passar per sobre de la figura de Ieltsin, que va ser el veritable enterrador de la Unió Soviètica. Des de la ruptura entre tots dos, el 1987, fins a la desintegració de la superpotència, Ieltsin duu a terme una escalada al poder de Rússia, que culmina amb la seva elecció com a president, el juny de 1991, i que desenvolupa com un mitjà per aïllar completament Gorbatxov.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La declaració de sobirania de Rússia i la primacia de les seves lleis sobre les de l’URSS, ja l’estiu de 1990, però, sobretot, les negociacions de Ieltsin amb els líders d’altres repúbliques soviètiques i amb el president dels Estats Units George H.W. Bush van paralitzar els esforços de Gorbatxov per acordar un nou Tractat de la Unió.

Precisament, el cop fracassat d’agost de 1991 va ser dirigit contra la signatura del Tractat; i Ieltsin en va sortir vencedor. Malgrat això, entre setembre i desembre, Gorbatxov va continuar lluitant a contrarellotge per consensuar un Tractat de la Unió, malgrat que Ieltsin gairebé el va obligar a il·legalitzar el PCUS, i Ucraïna va declarar la independència. Com sabem, aquest esforç va ser retallat per la signatura del Tractat de Belaveja (8-12-1991) entre els presidents de les repúbliques de Rússia (Ieltsin), Ucraïna (Kravtxuk) i Belarús (Shushkévich), a l’esquena de Gorbatxov, però informant-ne el president Bush. Aquest va ser el veritable final de la Unió i del seu últim líder, Mikhaïl Gorbatxov al capdavant, procés explicat detalladament per l’historiador ucraïnès Serhii Plokhy (El último imperio, 2015).

 

Pas a Vladímir Putin

Això no vol dir que una URSS que hagués sobreviscut uns anys més hagués tingut gaires garanties de supervivència. Al cap i a la fi, la nova República d’Ucraïna, mentre va estar presidida per Kravtxuk, va intentar aplicar les fórmules econòmiques tardosoviètiques sense èxit, mentre que els russos, sota el lideratge de Ieltsin, s’arruïnaven amb la teràpia de xoc del model neoliberal americà, gestionada per Gaidar. Tota una paradoxa. Però el que és rellevant aquí és que Gorbatxov es va estavellar davant de la figura d’un Ieltsin com a primer polític populista genuí: sense partit propi, sense consistència política, figura de l’stage craft (art de la posada en escena) i no de l’state craft (art de governar). Gorbatxov no va poder fer res davant d’un demolidor implacable com Ieltsin, que, abans de caure, va tenir la idea de donar pas a un dels seus ambiciosos adlàters anomenat Vladímir Putin.