Pionera. Segurament aquesta és la paraula que millor descriuria a Ursula Hirschmann. Com Altiero Spinelli o Ada i Ernesto Rossi, Hirschmann va propugnar idees que gairebé ningú no defensava en aquell moment, però que marcarien l’agenda europea fins als nostres dies. En parlàvem a la presentació que va tenir lloc a finals de novembre de la biografia Ursula Hirschmann. Una mujer por y para Europa, una obra de l’autora italiana Silvana Boccanfuso publicada el 2019 que ara s’ha traduït al castellà (Marcello Belotti i Icaria Editorial, 2021).

El primer que cal dir és que aquesta no és una biografia convencional que ens explica la vida d’una persona a través de records estàtics de moments passats, sinó un llibre polític i personal. En aquesta biografia, les peripècies, riscos i sacrificis viscuts per impulsar la idea del federalisme europeu i, més tard, del feminisme, es combinen amb el relat íntim d’una relació d’amor amb Altiero Spinelli lligada també al projecte polític compartit. El record d’Ursula, personal i proper, es converteix així en inspiració de l’acció política del present.

El llibre de Silvana Boccanfuso és també una obra necessària, que contribueix a saldar el gran deute que tenim amb tantes altres dones polítiques d’Europa que, com Ursula Hirschmann, van ser referents de l’antifeixisme i de la construcció europea.

Vida i política

Ursula Hirschmann va néixer a Berlín el 1913 en una família d’origen jueu i en un ambient burgès. En aquesta ciutat va entrar en contacte per primera vegada amb la política, en cercles socialistes i comunistes al voltant de la lluita contra un nazisme que anava guanyant força. El 1933, fugint del règim nazi, va marxar a París per retrobar-se amb el seu germà, l’economista Albert O. Hirschmann, amb qui estava molt unida. Ursula es trasllada dos anys després a Itàlia des d’on el 1943, amb tres filles petites, s’exilia a Suïssa. El 1945 passa un temps a París i el mateix any retorna a Itàlia. Uns anys més tard, viuria també una època a Brussel·les. La necessitat de moure’s per diversos països europeus durant tota la seva vida degut a circumstàncies polítiques i personals, com assenyala Boccanfuso, facilita que Ursula es converteixi en una fervent defensora de la idea d’una Europa que ha de superar els estats sobirans. El seu rebuig de qualsevol mena de nacionalisme és tan ferm que es mostra també contrària al d’Israel, respecte al qual escriu el 1972 que està convençuda que «desembocarà en nous genocidis».

Ursula Hirschmann va ser la persona que va fer possible que el Manifest de Ventotene, primer text impulsor del federalisme europeu, sortís de l’illa on el 1941 l’havien escrit clandestinament Ernesto Rossi i Altiero Spinelli. Segurament no sabrem mai l’aportació concreta als debats d’Ursula Hirschmann i Ada Rossi, que estaven a Ventotene acompanyant els seus marits confinats pel règim feixista (Ursula encara en la seva primera relació amb Eugenio Colorni, que escaparia del confinament el 1943 i moriria el 1948 de resultes d’un atac feixista).

PUBLICITAT

Però el rol passiu i de meres observadores amb el qual se les ha associat podria ser, essent dues dones que mostrarien durant tota la seva vida clares conviccions i un decidit compromís polític, conseqüència de la lectura d’una societat que limitava a l’espai privat les aportacions de les dones. En qualsevol cas, és inqüestionable que van ser Ursula i Ada les que van establir els primers contactes per tal que es fes públic el Manifest i, a través de la fundació del Moviment Federalista Europeu, que la seva defensa del federalisme com a solució per la pau i el progrés d’Europa arribés fins als nostres dies.

Després del temps de confinament a l’illa de Ventotene, va sorgir una nova relació entre Ursula Hirschmann i Altiero Spinelli que duraria fins a la mort d’ell el 1986 i que estaria sempre lligada als debats intel·lectuals i a l’activitat de tots dos amb relació a la política europea. Altiero, eurodiputat des de 1977, va ser impulsor del conegut com a projecte Spinelli, el Tractat Constitutiu de la Unió Europea aprovat pel Parlament Europeu el 1984, que es considera un dels precursors més importants de la integració europea.

Durant tot aquest temps l’activitat política d’Ursula, molt menys coneguda, va ser contínua. De l’antifeixisme i el federalisme europeu dels anys de la Segona Guerra Mundial, a partir de la postguerra va passar a centrar-se en el projecte d’una Europa federal i, en els últims anys de la seva vida, en la defensa tenaç del feminisme amb la creació, a mitjans dels anys setanta, del grup Femmes pour l’Europe, al qual es dedicaria fins a la seva mort el 1991.

Ursula Hirschmann va defensar la idea del federalisme europeu a través de tota la seva trajectòria, fins al punt que els últims anys de la seva vida encara fou presidenta de la secció de Roma del Moviment Federalista Europeu. De fet, la creació de Femmes pour l’Europe és, en gran part, una manera de dotar de nou vigor el projecte europeista que no pot quedar al marge d’un feminisme que està sorgint amb força i que és indispensable per a una Europa sòlida i democràtica.

Un pensament actual

Totes aquestes vivències que s’expliquen amb detall al llibre ens connecten constantment amb el present en els debats polítics que plantegen. Tant l’oblit que pateix l’activitat política d’Ursula Hirschmann, vinculat al fet de ser dona, com el seu pensament europeista i feminista, ens fan pensar en un dels grans reptes actuals de la Unió Europea que podríem definir com l’impuls cap a una Europa més femenina. No estem parlant d’una Europa de dones, tot i que ha de ser, per descomptat, una Europa on les dones tinguin un major protagonisme polític i social. Aquest no és un plantejament excloent ni limitat a la igualtat entre homes i dones, sinó que es tracta d’un nou impuls de la construcció europea basat en principis que tradicionalment s’han considerat més femenins.

Quan parlem –i ja fa massa anys que ho fem– de la necessitat de dotar de recursos i continguts concrets el pilar social de la Unió, ens referim a una Europa menys centrada en la geopolítica, l’economia i les finances, que doni pas a una Europa on es prioritzi el benestar de les persones. No cal dir que ens trobem lluny d’aquesta Europa protectora de drets per a les persones quan veiem els atacs a l’Estat de dret, als drets de les dones o a les llibertats sexuals i reproductives que s’estan produint a diversos països davant la inacció o, en el millor dels casos, la ineficàcia, de les institucions europees. Parlem d’una Europa social que faci real el concepte de ciutadania europea, on tots hem de compartir la garantia efectiva d’uns drets civils, polítics i socials.

Quan parlàvem, després de la crisi de 2008, de la necessitat dels Eurobons reclamàvem una Europa més federal. I ara hem vist concretar-se aquesta demanda en el marc d’un ambiciós pla de reconstrucció europeu. Però veiem encara les immenses dificultats per limitar la unanimitat de les decisions al Consell Europeu amb efectes letals, per exemple, per avançar en una fiscalitat europea que garanteixi una certa redistribució a través d’uns estàndards mínims per als impostos a les grans empreses. Parlem d’una Europa més forta, amb més capacitat de presa de decisions però, sobretot, una Europa basada en institucions democràtiques supranacionals, que superin la sobirania estatal, indispensables per a un projecte democràtic regit pels valors de la fraternitat, la cooperació i el respecte a les diferències que no han d’obstar perquè tinguem un projecte compartit.

El seu pensament europeista i feminista ens fan pensar en un dels grans reptes actuals de la UE: l’impuls cap a una Europa més femenina.

Aquesta biografia no tan sols descriu la vida d’una gran referent de la construcció europea que havia estat injustament oblidada, sinó que també és un llibre on el pensament i l’experiència d’Ursula Hirschmann mostren tota la seva actualitat i ens impulsen a reflexionar sobre l’Europa del futur, una Europa federal que passa pels valors del feminisme i la justícia social.