Només se m’acut un motiu per justificar que Marc Aureli no figuri com un nom recurrent entre els autors recomanats per passar millor la quarantena; ara bé, reconec que es tracta d’una objecció imponent: Marc Aureli era emperador de Roma, una tasca que ens va gran a tots.

Entenc que durant els primers moments (quan la cosa no semblava que hagués de durar més de quinze dies, se’n recorden?) la nostra mirada es concentrés a examinar l’enemic, que per a més INRI era invisible a l’abast natural dels nostres sentits; un virus és insidiosament petit (els bacteris, que no són precisament famosos per la seva grandària, poden arribar a ser cent vegades més grans que un virus), ens assenyala fins a quin punt el terror és capaç de manifestar-se en porcions diminutes, propagat per bestioles que no tenen ni metabolisme, molt més nocius que el cèlebre grapat de pols amb què van tractar d’espantar-nos l’autor de l’Eclesiastès i T. S. Eliot.

De manera que les lectures s’han centrat en clàssics de la pesta. En diversos graus i intensitats han desfilat Tucídides, el bo de Bocaccio, les cròniques fantàstiques de DeFoe, Thomas Mann (encara que aquí el protagonisme de la nouvelle se l’emporta la pedofília cerebral d’Aschenbach) i el clàssic de Camus, un llibre depriment. Rellegir aquests dies La pesta evidencia tots els mèrits del seu autor per a iniciar-nos en la literatura (la vibració moral, el color de les descripcions, diàlegs vius…), i al mateix temps la insuficiència del seu didactisme moral per a satisfer un gust format: transformada en al·legoria, la pesta adopta la forma d’un advertiment o d’una venjança, una drecera literària (l’al·legoria es menja el desenvolupament de les situacions i els personatges) que resulta una mica incòmode quan la llegim envoltats de vint mil morts per un virus que no sap res d’advertiments ni de venjances.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

El cas és que per a «vèncer el virus» el que se’ns demanava era no anar a treballar, no relacionar-nos, sortir tan poc com fos possible de casa, no deixar-nos visitar ni fer visites… i no contagiar ancians, el segment de població més vulnerable. «Aplanar la corba» a penes exigeix una resistència passiva, un quedar-nos a casa que desactiva les escenes més dramàtiques i sucoses dels llibres anteriorment esmentats. El contagi es frenarà sol a mesura que reduïm la presència al carrer del medi a través del qual es propaga: els nostres cossos. Una tasca senzilla, però que exigeix paciència.

Des de la perspectiva dels segles, la nostra mort és com la caiguda d’un ocell en la mar, una agitació a penes perceptible.

No ho he vist reflectit en les recomanacions ni en els kits culturals d’urgència (que a hores d’ara pesen com una secció de la Biblioteca d’Alexandria) però just quan vam entendre que, quan es tracta de virus, la paciència i la poca feina són bessones hauria estat un bon moment per desplaçar l’atenció dels llibres que examinen el terror als carrers cap a uns altres on l’organització de l’espai personal s’erigeix en protagonista. Era el moment de La vida: instruccions d’ús de Perec, de L’home del subsòl, d’una selecció dels interiors de Balzac, o d’aquell relat de Kafka on una mena de talp entreté la seva existència reorganitzant el laberint interior del seu cau per a apaivagar la por a les incertes i variades amenaces provinents de l’exterior. També de Kafka, i pensant en l’anomenat «sector cultural» hi ha qui recomana la lectura d’Un artista de la fam, però no volem posar-nos tristos, aquest és un article amb voluntat de servei públic.

 

L’espai interior

Passada aquesta fase de transició, vedat el carrer i degudament organitzat l’àmbit casolà, no era el moment d’ocupar-nos de l’espai interior? No va d’això la lectura? M’avanço a possibles reticències: l’atenció a l’«espai interior» no suposa ometre les condicions materials en què es decideix la vida i de les quals en bona part depenem. Ja Aristòtil assenyalava que sense tenir garantida una casa i una renda no era possible dedicar-se a la contemplació. Encara que la regla del joc sigui la mateixa per a tothom durant el confinament, «quedar-se a casa», les situacions són tan diverses com la varietat de casa i les exigències materials.

Dit això, quan es tracta d’encaixar una inapel·lable i inesperada agressió de la realitat les reaccions de la ment poden oferir beneficis a ciutadans en tota classe de condicions materials. Tractem de donar-li la volta al principal hàndicap de Marc Aureli: si tot un Cèsar (que en el seu temps equivalia a ser l’Emperador del món) dedica les hores lliures a entrenar la resignació i la modèstia, com podria no beneficiar-nos el cultiu de les mateixes habilitats íntimes a nosaltres, plebeus sobre els qui les responsabilitats del món exterior pressionen amb menys insistència?

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

L’estoïcisme és el cim de la destil·lació de màximes morals adients per a situacions en les quals assumir que no podem fer res és, de fet, l’única cosa beneficiosa que podem fer. El consol i la resignació són les seves grans especialitats, presents als textos de tots els adeptes a l’escola. Però de seguida percebem els avantatges de tenir tracte amb un filòsof que governa el món: el nivell de les metàfores s’eleva. Marc Aureli no parla de refugi ni de cau, la seva metàfora és menys defensiva i més confortable: ens proposa organitzar una ciutadella interior.

Marc Aureli ofereix el mateix que Sèneca o Epictet però per rutes una mica diferents; les seves receptes més repetides passen primer de tot per relativitzar la nostra importància personal. Per molt important que sigui un home (i ningú no ho era tant ni ho tornarà a ser tant com Marc Aureli en la seva època) no dura mai més que un sospir del temps; l’home ocupa molt poc volum en un planeta que és, amb relació a l’univers conegut, molt més diminut que un bacteri. La història de la humanitat és jove i fràgil per a l’univers, però molt antiga i ja gastada per a l’individu, fa tres mil anys no hi havia res de nou sota el Sol, tot el que experimentem és una repetició dins d’una sèrie d’una extensió inabastable. I el malestar que ens genera és quantitativament insignificant en un món habitat per bilions de consciències tan semblants (encara que totes siguin úniques) a la nostra. Des de la perspectiva dels segles la nostra mort és com la caiguda d’un ocell en la mar, una agitació a penes perceptible, de limitadíssim abast.

 

Passatgers i reemplaçables

En exposar la nostra dimensió exacta, Marc Aureli no persegueix deprimir-nos (encara que sigui una fase indefugible del procés), del que es tracta és de treure ferro, de despullar-se de les impureses del drama, d’assumir que som passatgers i reemplaçables i que de vegades n’hi ha prou amb fer-ho tan bé com puguem. Un camí per assumir que, mentre progressem dins del temps, la realitat pot impactar amb nosaltres i que l’única recepta coneguda i efectiva és una barreja de resignació i espera.

Tot això impressiona més si tenim present que ho va escriure un home per a qui la feina de cada dia consistia a ser el representant de la civilització occidental davant de la resta del planeta, obligat a prendre centenars de decisions que no admetien espera ni ajornaments ni gaires romanços. I potser impressiona encara més que Marc Aureli no es limités a consolar-se rebaixant la seva importància amb relació a la grandària del cosmos, sinó que proposés compatibilitzar aquesta brega contra la realitat amb el «conreu» d’espais interiors, de pensament, de meditació, de joc lliure de reflexions als quals acudir, no tant per a refugiar-nos com per gaudir-hi d’una existència paral·lela, experimentada en trams més curts o més llargs (segons l’ocasió); on recobrem energia i ens enfortim a l’espera del següent envit de la sort.

A diferència de les cases i els refugis les ciutadelles tenen funcions militars, no sols defensives sinó també ofensives. La correcció de la imatge metafòrica comporta una alteració substantiva dels motius pels quals ens repleguem a llegir, a meditar o a construir un espai interior. Sembla coherent que fos el governant del món qui ens suggerís que a vegades la lectura no és tant un a