Només se m’acut un motiu per justificar que Marc Aureli no figuri com un nom recurrent entre els autors recomanats per passar millor la quarantena; ara bé, reconec que es tracta d’una objecció imponent: Marc Aureli era emperador de Roma, una tasca que ens va gran a tots.

Entenc que durant els primers moments (quan la cosa no semblava que hagués de durar més de quinze dies, se’n recorden?) la nostra mirada es concentrés a examinar l’enemic, que per a més INRI era invisible a l’abast natural dels nostres sentits; un virus és insidiosament petit (els bacteris, que no són precisament famosos per la seva grandària, poden arribar a ser cent vegades més grans que un virus), ens assenyala fins a quin punt el terror és capaç de manifestar-se en porcions diminutes, propagat per bestioles que no tenen ni metabolisme, molt més nocius que el cèlebre grapat de pols amb què van tractar d’espantar-nos l’autor de l’Eclesiastès i T. S. Eliot.

De manera que les lectures s’han centrat en clàssics de la pesta. En diversos graus i intensitats han desfilat Tucídides, el bo de Bocaccio, les cròniques fantàstiques de DeFoe, Thomas Mann (encara que aquí el protagonisme de la nouvelle se l’emporta la pedofília cerebral d’Aschenbach) i el clàssic de Camus, un llibre depriment. Rellegir aquests dies La pesta evidencia tots els mèrits del seu autor per a iniciar-nos en la literatura (la vibració moral, el color de les descripcions, diàlegs vius...), i al mateix temps la insuficiència del seu didactisme moral per a satisfer un gust format: transformada en al·legoria, la pesta adopta la forma d’un advertiment o d’una venjança, una drecera literària (l’al·legoria es menja el desenvolupament de les situacions i els personatges) que resulta una mica incòmode quan la llegim envoltats de vint mil morts per un virus que no sap res d’advertiments ni de venjances.

El cas és que per a «vèncer el virus» el que se’ns demanava era no anar a treballar, no relacionar-nos, sortir tan poc com fos possible de casa, no deixar-nos visitar ni fer visites... i no contagiar ancians, el segment de població més vulnerable. «Aplanar la corba» a penes exigeix una resistència passiva, un quedar-nos a casa que desactiva les escenes més dramàtiques i sucoses dels llibres anteriorment esmentats. El contagi es frenarà sol a mesura que reduïm la presència al carrer del medi a través del qual es propaga: els nostres cossos. Una tasca senzilla, però que exigeix paciència.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas
Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.