La Sagrada Família és, en els seus orígens, una obra de la societat civil, promoguda per l’«Asociación espiritual de Devotos de San José». Aquesta Associació, fundada l’any 1866, era presidida pel llibreter Josep M. Bocabella, i la seva finalitat era estrictament religiosa: propagar la devoció a sant Josep i, de retruc, a la Sagrada Família tota sencera (Jesús, Maria i Josep). Bocabella, assessorat pel general dels mercedaris, P. Josep M. Rodríguez, publicava una revista de gran difusió (fins a 600.000 subscriptors!) arreu dels països hispànics, titulada El Propagador de la Devoción a San José. Des de la revista es recollien donatius i s’impulsava la construcció d’un temple expiatori que seria dedicat a la Sagrada Família de Natzaret. Tan sols el 1893, mort Bocabella, la Sagrada Família passà a dependre d’una Junta Constructora presidida pel bisbe de Barcelona, i el bisbat esdevingué el titular de l’obra. 

Notem, en segon lloc, que, per la seva condició de temple expiatori, la Sagrada Família només podia ser finançada amb almoines i donatius dels qui volguessin implorar el perdó diví per tal d’expiar les ofenses comeses contra la divina majestat. Per tant, el finançament de l’obra va ser, des del primer moment, estrictament popular. És coneguda la història de Gaudí anant a demanar caritat per Barcelona davant la manca de fons per a continuar l’obra. La Sagrada Família sempre s’ha construït amb els donatius anònims, grans o petits, de molta gent, i ara mateix són les entrades dels 4,5 milions de visitants anuals (exercici de 2018) les que permeten que pugi, a gran velocitat, l’obra arquitectònica més important que la ciutat té entre mans.

Els donatius dels devots de Sant Josep i la finalitat estrictament religiosa de les aportacions s’han convertit en l’interès sostingut de milions de persones, provinents de tots els credos religiosos o sense cap convicció religiosa, que vénen d’arreu del món per conèixer i admirar la Sagrada Família, una església catòlica que amb el pas dels anys  s’ha convertit en el símbol de Barcelona i en una icona mundial. Gaudí ja ho va anunciar: «Vindrà gent de tot el món per veure la Sagrada Família… i això deixarà a la ciutat un rèdit sanejat» (frase citada per Isidre Puig-Boada). El caràcter de la Sagrada Família com a monument global, s’ha intensificat ran de la seva consagració litúrgica com a edifici amb culte el novembre del 2010, any que suposa l’arrencada definitiva de la Sagrada Família, com a església i com a monument.

Per la seva condició de temple expiatori només podia ser finançada amb almoines i donatius.

Deu anys després, cal constatar que en la Sagrada Família hi conviuen tres usos, de relació no gens fàcil entre si: el seu ús com a «església», lloc de culte i de pregària, espai apte per a les grans celebracions de la litúrgia cristiana; el seu ús com a «monument», sotmès a la pressió de milers de visitants que hi entren cada dia sense que, en molts d’ells, es detecti una motivació religiosa explícita, i el seu ús com a «chantier» a cel obert, que es troba en procés d’aixecar deu torres (d’entre 112,5 i 172,5 m), una façana, la de la Glòria (de 50×120 m), i quatre grans capelles (el baptisteri, el Santíssim, l’Assumpta i la segona sagristia), de completar les cobertes de la nau central i de les naus laterals i de completar igualment un claustre perimetral de més de 400 m. Es dóna la data del 2026 per a l’acabament de l’obra major, però és evident que, tot i la velocitat constructiva, encara hi ha molta feina a fer.   

Somni de joventut

Antoni Gaudí volia construir una «gran església» –el seu somni de joventut, com s’aprecia en l’anomenat «Manuscrit de Reus» (1878). I cinc anys després, als 31 anys, li encarreguen la Sagrada Família, de la qual no deixarà mai plànols complets, si bé comunicarà als seus deixebles la voluntat que «altres» acabin la seva obra. Des del punt de vista del simbolisme religiós, la construcció de la Sagrada Família avança gràcies a una recerca curosa i tenaç feta a partir de les informacions fornides pels quatre àlbums que expliquen el disseny constructiu general (publicats entre 1914 i 1929) i per les aportacions dels deixebles i col·laboradors de Gaudí que van escoltar de manera directa les seves paraules. A més, es compta amb la complementació provinent de la simbologia pròpia de la teologia i la litúrgia cristianes –fonts inspiradores del mateix Gaudí– i de la que sorgeix d’altres edificis religiosos que Gaudí va construir (la cripta de la colònia Güell) o remodelar (la catedral de Mallorca), ajudat pels seus col·laboradors com ara Josep M. Jujol.

PUBLICITAT

En darrer terme, es busca l’equilibri entre tot allò que Gaudí va deixar com a expressat o intuït i allò que cal decidir quan manquen les informacions necessàries. Gaudí deixava sedimentar sempre les seves solucions, no tenia pressa, anteposava l’amor a la tècnica, l’esperit a la matèria, el fons a la forma, el símbol a l’arquitectura. O, si es vol, és l’harmonia entre tots dos pols allò que fa potent la seva obra. Un petit exemple. Aixecaven la torre de sant Bernabé –l’única que Gaudí va veure en vida– i encara no se sabia quin seria el terminal. Finalment, després d’una llarga reflexió i d’alguns projectes desestimats, Gaudí va crear l’acabament de les torres que s’ha convertit en el símbol de Barcelona i que recrea els atributs episcopals (mitra, bàcul i anell).

Gaudí ensenya les obres de la Sagrada Família al Nunci Francesco Ragonesi el 1915

Edifici-ciutat

La Sagrada Família, que ha estat pensada com una «gran església», també s’ha convertit ara en un «gran monument», amb totes les dimensions que aquest fet comporta des del punt de vista de l’impacte urbà (afluència de persones), espacial (l’skyline de Barcelona) i social (el futur inseriment de la llum dels focus i del so de les campanes en la vida de la ciutat).

Gaudí entén la Sagrada Família com un santuari, un lloc sagrat enmig de l’espai secular, però no el veu com un búnquer, isolat i hostil, sinó com un edifici que dialoga amb aquesta ciutat. Per això les tres façanes no són simples portalades, a l’estil del romànic o del gòtic, sinó retaules situats a l’exterior, que busquen les mirades i l’atenció dels vianants. I el claustre perimetral no és un espai de silenci monàstic sinó un àmbit de contacte amb el brogit de la ciutat, amb els taxis i els autobusos que circulen a pocs metres, amb la remor de la gent que camina amunt i avall. Per a Gaudí no es prega al marge del món sinó dins el món, de manera solidària amb els neguits i les alegries dels qui hi viuen.

PUBLICITAT

La Sagrada Família no és un edifici girat cap a dintre, amb murs elevats i petites obertures, sinó una simfonia de llum i de color, que connecta conceptualment el dedins i el defora. Tampoc no és un edifici pla del qual sobresortissin una o dues o tres agulles, com la catedral de Colònia o la de Notre Dame de París, sinó un edifici-ciutat, que representa la nova Jerusalem que puja cap al cel. Per això és una edificació vertical, amb divuit torres (!) (3×3×2). S’envola cap a dalt, perquè la Jerusalem del final dels temps és una ciutat que baixa majestuosa cap a baix, un gran cub de dotze mil estadis, tal com refereix el llibre de l’Apocalipsi (21,16). La Sagrada Família és una utopia en pedra, que representa el món-ciutat (Marc Augé) en termes de simbolisme religiós, més concretament, cristià i, encara més concretament, catòlic.

Bellesa i humanitat

En aquest context ens podem preguntar què ho fa que un edifici tan determinat des del punt de vista de la idea religiosa de fons, pugui ser atractiu als milions de persones que el visiten cada any i que no participen ni, probablement, coneixen la simbologia cristiana. La resposta vindria de l’instrumental de la fenomenologia de la religió i de l’antropologia cultural, però sobretot del fet que la Sagrada Família és percebuda com a pulchrum, com a bellesa.

Gaudí ha imaginat una església on s’hi barregen de manera única les formes que s’emmirallen en la natura (mare comuna de totes les cultures), la profunditat de l’espai (amb la mirada transcendent que això implica) i l’encavalcament de la llum (principi de tota la realitat creada i àdhuc de l’increat). Però els arquitectes que, recentment, han completat (Jordi Bonet) o completen (Jordi Faulí) el grandiós projecte gaudinià, han sabut plasmar amb garanties una concepció que es mou entre la humanitat i la divinitat –és això la religió cristiana!

Joan Maragall: «No es pot entendre la Sagrada Família sense Barcelona».

Arribats aquí, ens podem preguntar per la relació entre Barcelona, la ciutat-món, i la Sagrada Família, el món-ciutat. Joan Maragall ja va escriure: «No es pot entendre la Sagrada Família sense Barcelona, ni Barcelona sense la Sagrada Família». Són dues realitats no superposades sinó coincidents, en l’àmbit físic però també en l’àmbit espiritual. Són dues realitats que no es poden ignorar ni, simplement, suportar entre si. Són dues magnituds que s’han de buscar i trobar, i fer-ho en les persones, en els ciutadans que les configuren i en la retícula urbana que les agermana. Segurament que l’una i l’altra tenen la mateixa vocació, mediterrània, pacificadora, constructora d’humanitat.

La bellesa sempre és un pont, mai una barrera. La Sagrada Família és una església i un referent a nivell global, i per això és un símbol. És símbol d’una ciutat i d’un món que busca amb deler signes d’una identitat comuna que passa per l’entesa i el viure junts, el reconeixement de la dignitat dels éssers humans i la vocació d’autotranscendir-se compartida per tots. Aquest és el potencial del símbol que és comú a una ciutat cosmopolita que inclou tants móns, com és Barcelona, i una església, casa d’un poble i de molts pobles, paradigma del sagrat i font de bellesa, com és la Sagrada Família. El 1898 Joaquim Mir va pintar el quadre «la catedral dels pobres», amb l’edificació de Gaudí que creixia al fons i una figura humana a primer terme. Bellesa i humanitat. Aquest és, en darrer terme, el significat religiós de la Sagrada Família de Barcelona.                

PUBLICITAT