Un virus és un tros d’àcid nucleic
envoltat de males notícies.
Sir Peter Medawar

 

És veritat, s’ha pogut disposar de vacunes contra el SAR CoV-2 en un temps rècord. Però que ningú no s’enganyi. Les vacunes basades en RNA missatger (mRNA) si bé s’estan utilitzant per primera vegada, tenen dècades d’història. La ciència bàsica per desenvolupar-les estava ja establerta a finals del segle passat i només calia un disparador per posar la maquinària, fins ara experimental, en marxa cap a l’aplicació clínica.

En aquesta història de rècord cal destacar tres fases. La primera s’assoleix quan molt aviat vam disposar de la seqüenciació del genoma del virus SAR CoV-2 i el descobriment que la seva virulència depenia en gran part d’una proteïna de superfície, l’anomenada proteïna Spike. Aquesta troballa fou fruit de la recerca feta per investigadors xinesos i de la firma Moderna (acrònim de Modified RNA) que ben aviat van publicar la composició de la proteïna S, pas previ a la fabricació d’un mRNA immunogen.

Fins aquí la primera part de la història. La segona ve de lluny, és més llarga i força alliçonadora. Al voltant dels anys 90 sorgí la idea de preparar vacunes diferents de les tradicionals, les vacunes diguem-ne clàssiques, com ara la de la verola o de la poliomielitis que utilitzaven la injecció dels virus «capats» capaços d’estimular la resposta immunològica sense causar malaltia. En canvi, les vacunes contra la covid-19 que ja són al mercat, es basen en la injecció d’un àcid nucleic «instructor», l’àcid ribonucleic missatger (mRNA) que penetra en les cèl·lules blanques que es troben en els ganglis limfàtics a prop del lloc de la injecció, al múscul deltoide, i les «obliga» a fabricar el component més immunogènic del virus SARS-CoV-2: la proteïna S.

En el desenvolupament d’aquestes vacunes no es pot ometre una menció especial a Katalin Karikó, la científica que, si tot va bé, rebrà aviat el premi Nobel de Química per la seva gosadia de reptar el paradigma de la vacunació clàssica. Karikó va néixer en un poblet hongarès perdut en el no-res que no disposava d’electricitat ni d’aigua corrent. Va cursar al seu país la carrera de Biologia i viatjà a doctorar-se als Estats Units d’on ja no va tornar.

Als anys 90 Karikó va demanar repetidament a la indústria farmacèutica recursos per desenvolupar la seva idea de fabricar mRNA susceptible de ser emprat en la fabricació de vacunes i fàrmacs contra el càncer, però, com tan sovint passa, ha passat i seguirà passant, les idees disruptives no solen tenir gaire predicament i les propostes de Karikó van quedar en stand by. Un incís que ve a tomb: Peter Medawar, pare de la immunologia moderna, va escriure que la major part dels cervells humans «tracten una idea nova com el nostre cos tracta una proteïna estranya: la rebutgen».

Tornem a Karikó. La seva idea seguia flotant en l’ambient científic i a poc a poc va prendre cos en diferents laboratoris als Estats Units, Suècia i França. Calia un cop de fortuna i, segons la mateixa investigadora, aquesta va arribar en una conversa, mentre estava fotocopiant documents, amb Drew Weisman, col·laborador d’An-thony Fauci, l’immunòleg maltractat per Trump. Weisman va acollir Karikó al seu laboratori de la Universitat de Pennsilvània i plegats van perfeccionar la síntesi d’mRNA reemplaçant una de les molècules més tòxiques i reduint el seu potencial inflamatori. Malauradament, la Universitat decidí que aquest tipus de vacuna tenia poc recorregut i va vendre les patents relacionades amb la seva recerca el 2005 per 300.000 dòlars a una farmacèutica de segona que, poc després, va ser comprada per Moderna. Fi de la segona part.

La tercera part de la història és més curta. Moderna, fundada per un grup d’investigadors nord-americans, va recaptar en pocs anys milions de dòlars per expandir la recerca sobre vacunes basades en mRNA. Poc després, el 2013, BioNTech, una firma alemanya fundada per dos científics turcs, va comprar patents relacionades amb aquest tipus de vacunes i contractà Katalin Karikó que ara és vicepresidenta de la companyia. La seva aliança amb Pfizer ha estat decisiva per a la fabricació industrial de la vacuna.

Així doncs, quan arriba el SARS-CoV-2 les armes estaven ja carregades. La seqüenciació de la proteïna S va permetre a les multinacionals fabricar en un temps rècord un mRNA que porta les instruccions precises per a la seva síntesi i posterior processament pel nostre sistema immunològic. A la primavera del 2020 es van iniciar els primers assaigs controlats en humans i, partint de la publicació, el 31 de desembre del 2020, a The New England Journal of Medicine, redactada per Pfizer sobre dades processades per la mateixa companyia, les autoritats sanitàries van donar l’aprovació d’emergència per encetar la vacunació de desenes de milions de persones.

Aquesta tercera part de la història és també més prosaica: contractes opacs, competència deslleial, sospita de vendes a tercers per imports superiors als contractats per la UE, retard en la producció, impediments logístics, etc., que ha obligat el Parlament Europeu a emetre un comunicat el 27 de gener en pro de la transparència, la lleialtat, l’equitat en la distribució i una ètica de les prioritats. Esperem que tot vagi bé.