Cap autonomia espanyola no compra tant a una altra com l’aragonesa a la catalana. L’Aragó del segle XXI, amb Catalunya a prop en tots els sentits, té més possibilitats d’enfortir-se des d’un aragonesisme que enalteix el que li és propi i que val la pena, que és molt, i no precisament per ser propi, però que alhora participa de la necessitat de mostrar un tracte equitatiu entre regions. Catalunya és avui, amb gran diferència, el principal mercat d’Aragó. Per tant, res del que passi a Catalunya ens és aliè als aragonesos, com ho demostra la dilatada interacció històrica entre tots dos territoris.
Enfront de passats mitificats i fins i tot enfront de disputes olímpiques, la perspectiva històrica ajuda a un millor coneixement mutu i a crear espais compartits, a no practicar la ignorància recíproca, origen de no poques actituds xovinistes i de relats nacionals construïts ad hoc per satisfer els propòsits del present. En altres paraules, subratllem la necessitat de «pensar històricament», en paraules de Pierre Vilar, com a estratègia de refredament enfront del reescalfament polític dels últims anys.
Durant l’època contemporània han prevalgut les complementarietats històriques i les influències àmplies entre Aragó i aquestes «terres a l’Est» a les quals es refereix la cançó de José Antonio Labordeta, i des d’on van arribar sovint aires de renovació. Això sí, no han faltat friccions pel camí. És ineludible que la convivència estigui esquitxada de conflictes, com sol passar entre vells veïns de territoris confrontants. Però, com van fer els nostres avantpassats, hem de trobar vies de col·laboració i camins que avivin diàlegs. Siguem propositius, encara que resulti més fàcil construir el «no» i un discurs sempre negatiu, per la capacitat que té d’aglutinar enfront de l’altre. Però el fet decisiu és ser capaços d’edificar un «sí alternatiu», de desenvolupament i de progrés, de frontissa si cal entre diferents projectes territorials, reconeixent que la diversitat és intrínseca a Espanya per història, per dret i per cultura.
Assumim la diferència i siguem capaços de transformar-la en una força endògena, no sempre exògena, allunyats de visions unívoques que no serveixen ni per a Catalunya ni per a Espanya. I en aquesta construcció d’identitats col·lectives no excloents, mirem més cap a Europa si volem continuar sent actors del nostre destí. Els ciutadans volem més Europa, però de nou encuny, més gran i més petita alhora. És a dir, una Europa no entesa estrictament com un Estat en sentit jurídic o centralista, sinó com un conjunt articulat, alhora supranacional i federal, que tingui en compte el que hi ha al costat i se situï al món enfront dels nous desafiaments de la globalització i de la geoestratègia actual.
«Catalunya va ser la principal destinació de l’emigració aragonesa cap a qualsevol destinació», han escrit els professors Vicente Pinilla i Javier Silvestre. Aquest transvasament de població ha generat unes xarxes de sociabilitat enormes. Més de 200.000 aragonesos viuen a Barcelona i a la seva àrea metropolitana. Al començament del segle XX, fa aproximadament cent anys, s’estimava en uns cinquanta mil el nombre d’aragonesos residents a Barcelona, llavors gairebé el 10 % de la seva població. Fruit d’aquest corrent van sorgir el Centre Aragonès de Barcelona i, poc després, el Centre Obrer Aragonès (COA), entre altres espais de sociabilitat i suport mutu. Hi ha més de seixanta centres aragonesos arreu del món, principalment a Espanya, Europa i Amèrica; el més important és el de Barcelona. Molts dels socis enyoren els seus pobles d’origen, però valoren les possibilitats de feina i de felicitat que els ha ofert Catalunya sense necessitat, durant anys, de fer grans piruetes identitàries.
