Cap autonomia espanyola no compra tant a una altra com l’aragonesa a la catalana. L’Aragó del segle XXI, amb Catalunya a prop en tots els sentits, té més possibilitats d’enfortir-se des d’un aragonesisme que enalteix el que li és propi i que val la pena, que és molt, i no precisament per ser propi, però que alhora participa de la necessitat de mostrar un tracte equitatiu entre regions. Catalunya és avui, amb gran diferència, el principal mercat d’Aragó. Per tant, res del que passi a Catalunya ens és aliè als aragonesos, com ho demostra la dilatada interacció històrica entre tots dos territoris.

Enfront de passats mitificats i fins i tot enfront de disputes olímpiques, la perspectiva històrica ajuda a un millor coneixement mutu i a crear espais compartits, a no practicar la ignorància recíproca, origen de no poques actituds xovinistes i de relats nacionals construïts ad hoc per satisfer els propòsits del present. En altres paraules, subratllem la necessitat de «pensar històricament», en paraules de Pierre Vilar, com a estratègia de refredament enfront del reescalfament polític dels últims anys.

Durant l’època contemporània han prevalgut les complementarietats històriques i les influències àmplies entre Aragó i aquestes «terres a l’Est» a les quals es refereix la cançó de José Antonio Labordeta, i des d’on van arribar sovint aires de renovació. Això sí, no han faltat friccions pel camí. És ineludible que la convivència estigui esquitxada de conflictes, com sol passar entre vells veïns de territoris confrontants. Però, com van fer els nostres avantpassats, hem de trobar vies de col·laboració i camins que avivin diàlegs. Siguem propositius, encara que resulti més fàcil construir el «no» i un discurs sempre negatiu, per la capacitat que té d’aglutinar enfront de l’altre. Però el fet decisiu és ser capaços d’edificar un «sí alternatiu», de desenvolupament i de progrés, de frontissa si cal entre diferents projectes territorials, reconeixent que la diversitat és intrínseca a Espanya per història, per dret i per cultura.

Assumim la diferència i siguem capaços de transformar-la en una força endògena, no sempre exògena, allunyats de visions unívoques que no serveixen ni per a Catalunya ni per a Espanya. I en aquesta construcció d’identitats col·lectives no excloents, mirem més cap a Europa si volem continuar sent actors del nostre destí. Els ciutadans volem més Europa, però de nou encuny, més gran i més petita alhora. És a dir, una Europa no entesa estrictament com un Estat en sentit jurídic o centralista, sinó com un conjunt articulat, alhora supranacional i federal, que tingui en compte el que hi ha al costat i se situï al món enfront dels nous desafiaments de la globalització i de la geoestratègia actual.

«Catalunya va ser la principal destinació de l’emigració aragonesa cap a qualsevol destinació», han escrit els professors Vicente Pinilla i Javier Silvestre. Aquest transvasament de població ha generat unes xarxes de sociabilitat enormes. Més de 200.000 aragonesos viuen a Barcelona i a la seva àrea metropolitana. Al començament del segle XX, fa aproximadament cent anys, s’estimava en uns cinquanta mil el nombre d’aragonesos residents a Barcelona, llavors gairebé el 10 % de la seva població. Fruit d’aquest corrent van sorgir el Centre Aragonès de Barcelona i, poc després, el Centre Obrer Aragonès (COA), entre altres espais de sociabilitat i suport mutu. Hi ha més de seixanta centres aragonesos arreu del món, principalment a Espanya, Europa i Amèrica; el més important és el de Barcelona. Molts dels socis enyoren els seus pobles d’origen, però valoren les possibilitats de feina i de felicitat que els ha ofert Catalunya sense necessitat, durant anys, de fer grans piruetes identitàries.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Intercanvi de talent

Entre Catalunya i Aragó tampoc no han faltat intensos fluxos energètics, vies de comunicació compartides, començant per l’Ebre, i un intercanvi abundantíssim de talent. Fins i tot el desenvolupament de la consciència aragonesista deu molt en origen a personalitats com Gaspar Torrente o Julio Calvo Alfaro, tots dos emigrants a Barcelona, i a la revista El Ebro, publicada a la Ciutat Comtal a partir del 1917.

Francesc Cambó va anunciar, quan era ministre de Foment, que l’energia hidroelèctrica s’havia de convertir, en pocs anys, en una «arma formidable de dominació econòmica» i en comparava la transcendència amb el que havia significat la xarxa ferroviària en el segle XIX. Cambó no s’equivocava: va resultar molt important l’explotació de recursos hidràulics aragonesos («l’hulla blanca») amb la finalitat de transferir energia cap a l’àrea industrial i urbana de Barcelona, especialment en moments de col·lapse energètic. Es va proveir la demanda catalana de fluid elèctric, a vegades amb alts costos en termes de despoblació en els llocs originaris d’aquesta energia, com sabem bé a Aragó.

Pel que fa a la circulació del talent, per fortuna no coneix fronteres. Primer de tot cal posar un parell d’exemples: fins a la seva clausura el 1707, l’Studium Generale ilerdenc va ser un pol d’atracció d’estudiants del vell Regne d’Aragó. Personatges amb tant de renom com Josep de Calassanç o Pedro Cerbuna, fundador de la Universitat de Saragossa, van estudiar a les aules de Lleida. I, al revés, durant el segle XVIII i primer terç del XIX, la Universitat d’Osca va enregistrar una afluència important d’alumnes catalans. La circulació del talent no va cessar en les dècades següents, amb professors i estudiosos que transitaven des d’Aragó a Catalunya, o viceversa.

Així, molts catedràtics aragonesos van treballar a Barcelona (Castro y Calvo, Odón de Buen, Sánchez Sarto) o van fer la seva tasca a Saragossa i després es van traslladar a Barcelona, com Vicens Vives o Fabià Estapé. Hem de recordar també el rector Badia Margarit, estudiós del català de la part oriental d’Aragó o, més pròxim a nosaltres en el temps, el periodista Joaquim Ibarz, nascut a Saidí (Osca) i corresponsal de La Vanguardia a l’Amèrica Llatina durant 25 anys, que tant va escriure contra l’intent de construir una central nuclear a Chalamera, però també a Ascó o a Lemóniz.

 

Escriptors aragonesos a Catalunya

Els Blecua encarnen dues generacions molt brillants d’aragonesos a Catalunya, sense que puguem passar per alt altres estudiosos catalans que han analitzat Aragó, com Víctor Balaguer, Ramon d’Abadal i els seus estudis sobre l’expedició de Carlemany a Saragossa, Bosch i Gimpera i les seves excavacions de ceràmica ibèrica a Calaceit, Feliu i els seus escrits sobre La Dolores… El mateix Ramón y Cajal va subratllar, en una citació autobiogràfica, els seus èxits investigadors a la Càtedra d’Histologia de Barcelona.

Durant el segle XVIII i primer terç del XIX, la Universitat d’Osca va enregistrar una afluència important d’alumnes catalans.

Des de Javier Tomeo a Ignacio Martínez de Pisón, des de José María Latorre a Carlos Castán i Javier Sebastián, la importància dels escriptors aragonesos a Catalunya és evident. Ens entusiasma un autor de frontera, integrador i tolerant, com va ser Jesús Moncada, exponent màxim d’aquesta dualitat catalanoaragonesa portada a l’excel·lència des de Mequinensa, «aquella illa proletària enmig d’un món agrari» tan ben traçada a Camí de sirga. Moncada es refugiava en el seu silenci i, com ha indicat Ramón Acín, «tendia a una ocultació gairebé espartana, sense tornar resposta en el guirigall de l’olla de grills que, moltes vegades, sembla que és la literatura».

No menys rellevant va ser l’hègira dels músics populars aragonesos cap a Barcelona a partir del 1960. Els primers rockers de Saragossa, pioners a Espanya gràcies a les influències musicals que arribaven des de la base americana, van emprendre el camí cap a Barcelona, centre neuràlgic llavors de la indústria musical i discogràfica espanyola.

Hi ha nexes d’unió difícils d’esborrar, encara que alguns els vulguin obviar o fins i tot negar. En assumptes lingüístics encara costa utilitzar l’apel·latiu de català a la franja oriental d’Aragó i alguns prefereixen la denominació de xapurreat, que implica a l’origen una valoració poc favorable de la llengua, o altres accepcions més localistes (lliterà, tamarità, fragatí, maellà, etc.). En aquestes terres a cavall entre Aragó i Catalunya deixen de coincidir els límits administratius oficials amb els lingüístics, econòmics, eclesiàstics o naturals. A tot això cal afegir la utilització d’infraestructures comunes, començant pel Canal d’Aragó i Catalunya, aquestes «comportes regeneracionistes» per les quals tant va lluitar Joaquín Costa, avui aprofitat per gents d’un costat i de l’altre.

 

Territori de contacte

Des de la Ribagorça fins al Matarranya, el millor futur per a la zona depèn de la suma d’esforços i d’una millor coordinació entre les administracions catalana i aragonesa en el desenvolupament d’aquest territori de contacte. Perquè, com ha escrit Eloy Fernández Clemente, «parlar és alguna cosa més que emetre sons i paraules, és ser d’una manera determinada, pensar amb aquestes escàrpies verbals, sentir d’una manera molt especial». Un altre professor expert, Javier Giralt, ens ofereix una clau de futur que convé que rumiïn totes dues parts: des d’Aragó s’hauria d’acceptar sense problemes la catalanitat lingüística i cultural de la Franja i, alhora, hauria de desaparèixer el missatge intervencionista que es propaga des de Catalunya, interpretat per alguns sectors de la societat aragonesa com a annexionista.

El futur passa per la col·laboració entre Catalunya i Aragó, sobre la base d’unes relacions bilaterals intenses.

No ens deixem portar pels interessos d’alguns dirigents polítics del moment, els antagònics discursos independentistes dels quals, d’una banda, i recentralitzadors, de l’altra, es retroalimenten. El futur passa per la col·laboració fructífera entre Catalunya i Aragó, sobre la base de relacions bilaterals intenses. Ens perdonarà Ortega y Gasset si li portem la contrària: en aquest cas, no n’hi ha prou amb conllevarnos.