La il·lustració conservadora

Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949) és un polígraf de talent i d’energia colossals, i paradigma d’escriptor total. Autor en català i castellà de més de quaranta obres publicades, entre poemaris, assajos, novel·les i dietaris, la seva trajectòria literària va començar amb Bosc endins, on irrompia amb una veu original, molt diferent de les que sonaven en la seva generació. Políticament, ha postulat l’entesa entre el liberalisme i el catalanisme moderat. És un poeta d’emoció sensible, al·lèrgic al sentimentalisme. Va ser columnista i corresponsal de l’ABC a Londres i va dirigir la delegació del diari a Barcelona. En l’edició catalana d’El País va signar, entre altres treballs, una modèlica pàgina setmanal de crítica de l’actualitat literària en llengua catalana. Políticament, es defineix com a autonomista i conservador de centre. Enguany ha publicat la memòria Dioses de época (en castellà) i ha reeditat el poemari Oratges de la memòria, entre altres títols.

No fa gaire temps, fa una eternitat, Valentí Puig va tornar a Barcelona després d’anys de viure a Madrid i a Londres. A la sortida d’una de les tertúlies més o menys informals, més o menys esvalotades en què participava (i en què, per cert, quan ell prenia la paraula els altres callàvem i escoltàvem, potser perquè el to de veu baix, el fraseig lent, les faccions del seu rostre impertorbables, com si desenvolupés un pensament al mateix temps que el formulava, tot això li donava una presència discretament oracular) li vaig comentar l’atmosfera de difús malestar que s’observava a la ciutat, conseqüència de la crisi econòmica, ja endèmica, i dels disbarats polítics.

Ell, tot arronsant-se lleugerament d’espatlles, va murmurar: «Mira… mentre no em tanquin el José Luis…». La qual cosa era tot un statement de mínims per a un cosmopolita com ell. El José Luis era un restaurant amb terrassa a la Diagonal, un mirador sobre l’Eixample i rodalia, és a dir sobre el món sencer. Vaig suposar que en aquella terrassa, com podria ser qualsevol altre Aleph, ell hi xifrava una àmplia idea de civilitat, de possibilitat d’intercanvi d’idees i de celebració d’un hedonisme suau, intemporal, repetitiu.

«Artur Mas, un dels polítics més nefastos, és incapaç de calcular res. Ni tan sols com sobreviure».

Bé: me’n vaig anar de viatge, i en tornar el primer que vaig saber va ser que havien tancat el José Luis i que Valentí Puig, atenint-se a la coherència amb la seva idea de les últimes coses acceptables, també havia marxat. I amb tal sentit de l’oportunitat que immediatament es va declarar la pandèmia de la covid i ell va poder passar aquells mesos amargs del confinament i el temor… al jardí d’un casalot noucentista, amb la seva atmosfera de solidesa i de lirisme vegetal, i en els camins i els boscos dels voltants, on llegeix i escriu, pensa i escriu, escriu i escriu. Allà hem anat a veure’l per comentar el seu moviment de retirada i la publicació dels seus darrers llibres.

En primer lloc, com està de salut? Crec que va tenir un daltabaix seriós fa uns mesos, i que l’han posat a dieta…

Es tractava d’una acumulació de mals molt heterogenis. Però tinc un gran respecte per la ciència i pels metges encara que a les nits d’hospital m’he acostumat a resar. Aquesta vegada els metges han trobat un tractament sensatíssim i efectiu. A partir d’ara, quan senti parlar contra la medicina tradicional trauré el revòlver.

Dispensi, això no em quadra amb un poema del seu últim llibre de poemes, Oratges de la memòria, de l’any 2017: «Que vingui el metge»: Se’n recorda?

No…

Miri, aquí, pàgina 49. Diu: «Teníem un metge generalista que sabia com reduir la maquinària / d’un cos humà a la dosi justa de penicil·lina…»

Ah, sí!

«…érem un eixam / de vides atònites, pendents del metge que fumava uns cigars / prims i empudegadors mentre feia befa de la medicina humanista. / Duia bruts els vidres de les ulleres i quan pel carrer veia una església, / se n’anava a l’altra banda, talment com quan per sorpresa / revisava les mans de la nostra cuinera per si hi duia un virus qualsevol».

Ah… Home, aquest metge era un personatge, però a la vegada tenia bon ull clínic. Les seves extravagàncies fins i tot li donaven més caràcter. Se’l respectava per això. Ara els metges estan molt ben especialitzats, però te’n trobes algun que ni et mira. Només mira la pantalla de l’ordinador.

Tot i que Oratges de la memòria és formidable, i a estones divertit, trobo que el seu millor poema és aquell, a Blanc de blancs, on visita el cementiri de Palma. El narrador, és a dir, el poeta, deixa el taxi esperant a la porta, el taxista es queda al cotxe, tot fumant i sentint el partit de futbol a la ràdio, mentre ell visita la tomba dels seus pares, i els hi prega: «Allà on sigueu, recordeu-me». És una idea que em va semblar original: no el deure de recordar els morts, sinó pregar-los que ens recordin, amb totes les implicacions que comporta això.

És que jo crec en la vida eterna i no voldria que, si després d’una estada al purgatori puc anar al cel, els meus pares m’haguessin oblidat perquè estaven cansats de veure tots els disbarats de la meva vida.

Parlem d’aquesta retracció cap al camp. Tot i que sé que vostè baixa periòdicament a Barcelona, que ha llançat el Club Tocqueville, que es manté atent al món de la política, la seva és una retirada a la recerca d’una mena d’autarquia personal? Una mesura profilàctica, per mantenir més distància amb la bogeria del món i concentrar-se més intensament en l’escriptura?

Es parla de la «picor dels set anys» per resumir l’instint de canvi personal de cada set anys, quan canviem de cèl·lules i som propensos a la crisi marital. A mi aquesta picor em sol fer canviar de ciutat, de casa, d’hàbits professionals però no d’equilibri matrimonial. Aquest canvi d’ara, a un poble a quaranta minuts de Barcelona, em confirma que la vida pot ser, per sort, una gran rutina. I si la «picor» fos una febre adolescent?

PUBLICITAT

El Club Tocqueville està en molt bones mans. I pel que fa a la vida pública se’m fa imperdonable perdre tant temps donant-li voltes a l’absurditat del procés. D’altra banda, la Barcelona d’Ada Colau no m’agrada. M’agraden les ciutats que creixen orgànicament i no per experiments arquitectònics i socials. Detesto la demagògia igualitària, la idea que si expropies els rics els pobres seran menys pobres. A més, el José Luis ha canviat. Tot canvia massa.

Temps era temps vostè em va recomanar el poema de Carner «Bèlgica», en què penso de tant en tant. Un elogi de la pau que acaba així: «De mi dirien nens amb molles a la mà: / –És el senyor de cada dia.» Per quin motiu li agrada especialment? Suposo que, al marge de la seva qualitat lírica i belles imatges, és perquè descriu i resumeix el que per a Carner i per a vostè seria un projecte de vida i de convivència raonable, burgesa, civilitzada, alhora cordial i retreta. És això el que li agrada del poema? És un poema important per a vostè?

Sí, el poema de Carner és una formulació molt intel·ligent i dolcíssima de la gran rutina. És a dir, protegir-se de l’impudor, de la xavalla ideològica, dels sopars barcelonins de cap de setmana, tan mimètics. Donar importància a les petites coses que són grans veritats. A la vegada, Carner es retrata com un home sol, aparentment desenfeinat, però estava casat amb la crítica Emilie Noulet que havia estat secretària de Paul Valéry. És a dir, encara hi ha civilització. És clar que si ara t’estàs sol en un parc, és possible que siguis la víctima d’un segrest exprés o que els nens t’apedreguin o et crucifiquin… A pesar dels videojocs i de la ultrapedagogia, estem com sempre, talment El senyor de les mosques. I en comptes d’Ella Fitzgerald tenim el rap.

Brussel·les, o Barcelona, s’han tornat una mica més incòmodes i per a molta gent aquest ideal exposat a «Bèlgica» es refugia precisament a la vida de poble, que ja no és la de la «negra província» de Flaubert, quan la vida de poble era un sistema de vigilància social detestable. La idea d’una ciutat apocalíptica, nihilista, com vostè la pinta al seu Barcelona 2101, ja està in nuce a Barcelona 2021? Què en pensa d’aquest moviment, provocat per la pandèmia i al qual vostè s’ha avançat, de «retirada» o fugida o «emboscada»? És el principi d’un canvi històric significatiu, perdurable, o només un fenomen passatger, una mena de moda?

A la novel·la Barcelona 2101 el transhumanisme havia triomfat i anem per aquest camí. Un aspecte més del present de Barcelona és equiparable a la desintegració permanent de Bèlgica. Les ciutats necessiten reformes, però no ruptures i Barcelona ha volgut convertir-se en la capital de la transgressió. Pel que fa a la covid, crec que serà una de tantes coses que, tot i les víctimes, oblidarem. De fet, som una societat de l’oblit. Si parles de Trump algú creurà que és una marca de gominoles.

Un altre canvi, en l’àmbit català, a què s’ha referit alguna vegada, és la desaparició o voladura des de dins d’un espai polític de catalanisme moderat. Li sembla que ha estat una voladura calculada o, al revés, fruit de la poca traça i manca de càlcul?

Clar, sí, hi ha una Catalunya de molta vitalitat, de potencial econòmic, d’acció humana, però, no sé ben bé perquè, en bona part es desentén d’una vida pública racional, plural. Alguna vegada penso que Catalunya se’n sortiria millor si es dediqués a les grans estratègies econòmiques i no a la tàctica política. La destrossa aconseguida pel procés és tan aparatosa que ha liquidat l’independentisme, el nacionalisme i fins i tot el catalanisme clàssic. Vostè creu que trobaríem entre els polítics actuals algú capaç d’emular a Cambó o Tarradellas? Ho dubto. Tenim un personal barroer, rústic i de vegades barrut.

Jo no crec que fos una voladura calculada en termes totals, entre altres coses perquè Artur Mas, un dels polítics més nefastos, és incapaç de calcular res. Ni tan sols com sobreviure. Com s’explica vostè que no hi hagi a la Catalunya d’ara un partit de centre autonomista i constitucionalista? A qui se li acut pretendre pactar els pressupostos amb la CUP inflamadora de containers?

Ja que abans parlàvem d’un poema de Carner, ara recordo aquell altre de postguerra i derrota, que diu: «potser la nit serà cent anys la nit». I que acaba així: «Pugui jo caure, incanviat, / tot fent honor, per via dreturera, / amb ulls humits i cor enamorat, / a un esquinçall, en altre temps bandera», i el comentari de Josep Pla en un dels seus dietaris, crec que era a Notes del capvesprol, lloant la qualitat poètica del poema, però assenyalant que hagués estat molt millor que no s’hagués hagut d’escriure, tot fent que aquells senyors haguessin actuat amb menys rauxa i més seny. Suposo que vostè, que ha pensat i escrit tant sobre Pla –entre altres textos L’home de l’abric i el Diccionari Pla–, que li va exigir llegir la seva obra completa no un cop, sinó tres vegades…

«Cent anys la nit»! Gran cita. Aquestes paraules justifiquen fins i tot el Carner més volàtil. És cert: qualsevol dia, les banderes esdevenen esquinçalls, però no hem après la lliçó. És un comentari del millor Pla. Convindria fer un repàs sobre la contribució d’ERC al fracàs de la Segona República. Però sembla que és més important demostrar que Moctezuma era de Llavaneres. Pla era crític amb la conspiració de Carner contra la Lliga de Cambó perquè creia –i sembla molt possible– que l’escissió d’Acció Catalana –un grup d’intel·lectuals que després, molts, tornaren a la Lliga– havia afeblit la dreta i afavorit l’esquerra saltataulells.

Què li semblen les últimes apropiacions, usurpacions, simplificacions o lectures interessades de Pla al voltant de la publicació de coses del seu llibre sobre la Segona República, a qui uns volen convertir en franquista i traïdor a Catalunya i altres en separatista?

Bé; allò que no es diu, el que sembla que no sigui acceptable és que la Segona República és criticable, i ha de ser criticable com tots els règims polítics. Miri, aquest és un país molt rar. A Jünger se li perdona que prediqués aquella mística del guerrer i, en canvi a Pla no se li perdona que hagués de sortir fugint perquè el matarien: a principis de la guerra anaven a buscar-lo.

Sap com es va escapar? Gràcies a un anarquista de Palafrugell que el va avisar a temps. Havien travat una amistat de bordell i restaurant, a tots dos els agradava menjar bé. Sembla que aquest anarquista el va acompanyar a Barcelona i hi ha l’anècdota graciosa que quan ja Pla pujava al vaixell que el portaria a França, li va dir a l’anarquista: «Què puc fer per agrair-te que m’hagis salvat la vida?», i l’altre va respondre: «Dona’m dues pessetes per anar-me’n de putes.»

És tragicòmic i molt característic de Pla…

Tenim un Pla que és com una sucursal franquista, un Pla que va gosar la crítica d’una Segona República de fa més de quaranta anys, un Pla que si no va espiar per a Hitler és perquè no li ho van proposar. L’han empetitit de forma immisericordiosa i vulgar. Això fa pensar que ja seria hora de fer-li un gir a la consideració de la literatura en llengua catalana. Sospito que ha tocat fons.

Vet aquí els youtubers antisistema de la nova Catalunya. A força d’immersió lingüística han aconseguit que el català perdi el prestigi qualitatiu que tenia als anys 60. Ens hauria d’importar el Pla escriptor, la seva lucidesa intel·lectual i aprendre a escriure llegint la seva prosa i no anant a tallers d’escriptura. A Pla l’han prejutjat ideològicament i no com una intensitat de l’experiència humana i gran excel·lència literària.

…vostè es va donar a conèixer com una veu nova, particular, i en alguns sentits perifèrica al cànon del moment, cap a l’any 1982, precisament amb un dietari de joventut i formació que va ser immediatament celebrat, Bosc endins. Eren els dietaris de Pla el seu model?

No, tot i que per influència del meu pare era lector de Pla ja de ben jove. També havia llegit alguns dietaris –crec que Stendhal, en una selecció d’Austral, i Amiel, pel llibre de Marañón– però l’empenta és de J. V. Foix, el Catalans de 1918. D’estudiant a Barcelona t’adonaves, si no et dedicaves al culte d’Espriu, que aleshores els dos grans poetes eren Foix i Cirlot. Curiosament, a pesar de tot, jo em trobava més a gust amb Ferrater i Gil de Biedma. Escriure un dietari té una química molt especial. Vostè la coneix per experiència.

El dietari és com un magatzem: d’allí en surten poemes, relats, inicis d’assaig i, sobretot, notes que no tindrien cabuda a qualsevol altre gènere. Té pocs lectors, però són molt agraïts. És com una finestra: mirem el carrer o les muntanyes, però no pensem que això és possible perquè algú va posar aquella finestra. Hi ha grans dietaris. Vostè ara tradueix el de Gide. N’hi ha de tota espècie: Jünger, Gombrowicz, Kafka, Jules Renard. Sempre hi trobes un racó que explica la vida a fons.

Sobre un altre dietari, el penúltim de vostè fins ara, Dones que dormen, va escriure Ponç Puigdevall, que al meu entendre és el millor crític de la literatura catalana en actiu: «És difícil llegir una prosa més ben escrita, compacta, mordaç i original que la seva, sempre incansable, exultant i desbordada gràcies a la mesura de la intel·ligència verbal que la guia. Però això no seria res, és clar, si darrere no hi hagués la veu que modula tot aquest espectacle…» Vostè és un cas únic de versatilitat i poligrafia: sense dificultat apreciable des de fora, i amb una excel·lència semblant, conrea l’article, l’assaig polític, o literari, les novel·les, els poemaris, els dietaris. El canvi de gènere, de registre, fins i tot de vocabulari, de disposició anímica per escriure –que va des de la meditació existencial i evocació retrospectiva del poema fins al prosaisme dels fets del dia, és a dir, la impersonalitat i la immediatesa de l’anàlisi política–, no li planteja problemes? Com navega sense esquizofrènia entre un gènere i l’altre?

Moltes gràcies. La dispersió no sempre és dolenta. Això sí, genera una certa ansietat perquè dubtes sobre cap on anar. Suposo que hi ha una qüestió temperamental. I també l’atzar, sobretot en el cas dels encàrrecs editorials. Sempre he dubtat sobre si havia de fer literatura – diguem-ne– d’imaginació o la de coses vistes. Sobre la literatura i la política, crec que un periodisme polític d’immediatesa fa mal a l’escriptor, li malmena la prosa. Passar molt temps escrivint sobre Zapatero és insà. Però la contemplació de la política també és una passió. Ara bé, fa falta mantenir la independència de criteri, i no és fàcil.

«A força d’immersió lingüística, han aconseguit que el català perdi el prestigi qualitatiu que tenia als anys 60».

De tota manera, crec que una societat necessita escriptors responsables i ben informats que escriguin sobre la vida pública. I anar a contracorrent, sempre. Esquizofrènia? No ho crec. Sobretot un plaer immens, un sentit pletòric del temps. Escriure és una manera única de cultivar el propi jardí. Escriure sense pensar a qui li agradarà el llibre ni si, post mortem, algú s’hi entretindrà.

A les seves novel·les sembla interessar-li més el flux de les paraules, la congelació de moviments, de coses i de moments col·lectius que descriu, els processos generals sota la trama, la silueta i irradiació dels personatges, que els fets i les intrigues d’aquesta trama; més la projecció social d’aquells personatges que els seus enrevessaments mentals. És així? Recordo que en certa ocasió, comentant el to d’observació distanciada d’una de les seves novel·les, que ara no recordo si era Barcelona cau o El bar de l’AVE, em va dir que el seu model de narrador (per a aquella obra) era Tàcit. Trobo curiós que la «línia de baix i bateria» d’una novel·la sigui un historiador. És obvi que no li agraden els psicologismes de certes tendències novel·lesques. Ens en pot dir alguna cosa de la seva estètica com a novel·lista?

Que no soc un novel·lista d’instint; és a dir, algú que conta històries amb tota naturalitat. D’aquí ve potser «la congelació de moviments». Més aviat jo dec ser un escriptor que, entre altres coses, ha escrit algunes novel·les. Això sí, és un gran plaer veure com els teus personatges van agafant volum i és com si ja caminessin al teu costat. I també m’agraden les novel·les digressives, que impliquen una interpretació del món.

De tota manera, ara mateix penso que la major part de les novel·les que s’escriuen no són una conseqüència de la voluntat de ser escriptor sinó de fer d’escriptor. Milers de llicenciats en filologia pretenen canviar el món amb una novel·la. Pensi que aviat els departaments de filologia catalana –com que no tenen res més a fer– programaran una assignatura sobre les novel·les del desencís postprocés. Potser per això llegeixo més història que novel·la.

Vostè té raó pel que fa a Tàcit. És grandiosament tràgic. I també m’agrada especialment llegir biografies. És una manera d’aprendre història i gaudir de l’amenitat. El problema és que els professors pretenen vendre la tesi doctoral com si fos una biografia. Però la biografia és un art, amb normes específiques: ensenyar, entretenir. També crec que l’assaig passa per un gran moment, als Estats Units, per exemple. M’agrada l’assaig que és una temptativa d’interpretació i no la facturació d’un sistema. I ves per on, vas a una llibreria de Catalunya i tot són llibres sobre el procés i no sobre tantes coses que passen al món. Això és un décalage que intel·lectualment pagarem molt car.

Hem comentat Bosc endins, el seu primer dietari. Ha anat seguit d’altres, Matèria obscura, Rates al jardí, Dones que dormen, sempre publicats anys després dels esdeveniments que narren, i que han creat escola, provocat imitacions o, si es vol, «han obert camins». El seu darrer llibre memorialístic, Dioses de época, trenca una inèrcia, no només perquè sigui tant un dietari com una memòria, sinó perquè està escrit en castellà i no, com els altres, en català. Això algunes veus ho han criticat. Més enllà de l’evidència que la literatura és un territori de llibertat i que cadascú escriu en la llengua o les llengües que vol i que pot, que sobre això no hi pot haver judici, a què obeeix aquest canvi de llengua? Té relació amb l’època que recrea al llibre?

Puc dir que, des de sempre, culturalment, sóc bilingüe. I ho he dit mil vegades. Ara, sembla que hi ha un tribunal suprem que distingeix entre els llibres que fas en català i els que fas en castellà. Per als aiatol·làs del monolingüisme, si escrius en castellà no tens res a veure amb la cultura de Catalunya. Qui ha interpretat millor Barcelona, Marsé o Pedrolo? Vostè creu que hi ha un públic real, consistent, que llegeixi premsa en català?

«És un gran plaer veure com els teus personatges van agafant volum i és com si ja caminessin al teu costat.»

Si tots els independentistes que propugnen el monolingüisme llegissin, el mercat del llibre en català seria una mina d’or. Tot això és una comèdia. Catalunya és una societat bilingüe i que cadascú escrigui com vulgui. Li puc assegurar que no sé quants llibres he escrit en castellà i quants en català. Per sobre de tot, la llibertat.

Han passat quaranta anys, i un munt de títols des del seu primer llibre, quan vostè aspirava a convertir-se en escriptor. Quan mira cap a aquells primers passos, sent que el seu projecte de vida –si el tenia, si algun dia el va formalitzar– s’ha complert raonablement?

Volia ser escriptor i crec que, amb més o menys encert, m’hi he fet a prop.