La il·lustració conservadora

Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949) és un polígraf de talent i d’energia colossals, i paradigma d’escriptor total. Autor en català i castellà de més de quaranta obres publicades, entre poemaris, assajos, novel·les i dietaris, la seva trajectòria literària va començar amb Bosc endins, on irrompia amb una veu original, molt diferent de les que sonaven en la seva generació. Políticament, ha postulat l’entesa entre el liberalisme i el catalanisme moderat. És un poeta d’emoció sensible, al·lèrgic al sentimentalisme. Va ser columnista i corresponsal de l’ABC a Londres i va dirigir la delegació del diari a Barcelona. En l’edició catalana d’El País va signar, entre altres treballs, una modèlica pàgina setmanal de crítica de l’actualitat literària en llengua catalana. Políticament, es defineix com a autonomista i conservador de centre. Enguany ha publicat la memòria Dioses de época (en castellà) i ha reeditat el poemari Oratges de la memòria, entre altres títols.

 

No fa gaire temps, fa una eternitat, Valentí Puig va tornar a Barcelona després d’anys de viure a Madrid i a Londres. A la sortida d’una de les tertúlies més o menys informals, més o menys esvalotades en què participava (i en què, per cert, quan ell prenia la paraula els altres callàvem i escoltàvem, potser perquè el to de veu baix, el fraseig lent, les faccions del seu rostre impertorbables, com si desenvolupés un pensament al mateix temps que el formulava, tot això li donava una presència discretament oracular) li vaig comentar l’atmosfera de difús malestar que s’observava a la ciutat, conseqüència de la crisi econòmica, ja endèmica, i dels disbarats polítics.

Ell, tot arronsant-se lleugerament d’espatlles, va murmurar: «Mira… mentre no em tanquin el José Luis…». La qual cosa era tot un statement de mínims per a un cosmopolita com ell. El José Luis era un restaurant amb terrassa a la Diagonal, un mirador sobre l’Eixample i rodalia, és a dir sobre el món sencer. Vaig suposar que en aquella terrassa, com podria ser qualsevol altre Aleph, ell hi xifrava una àmplia idea de civilitat, de possibilitat d’intercanvi d’idees i de celebració d’un hedonisme suau, intemporal, repetitiu.

«Artur Mas, un dels polítics més nefastos, és incapaç de calcular res. Ni tan sols com sobreviure».

Bé: me’n vaig anar de viatge, i en tornar el primer que vaig saber va ser que havien tancat el José Luis i que Valentí Puig, atenint-se a la coherència amb la seva idea de les últimes coses acceptables, també havia marxat. I amb tal sentit de l’oportunitat que immediatament es va declarar la pandèmia de la covid i ell va poder passar aquells mesos amargs del confinament i el temor… al jardí d’un casalot noucentista, amb la seva atmosfera de solidesa i de lirisme vegetal, i en els camins i els boscos dels voltants, on llegeix i escriu, pensa i escriu, escriu i escriu. Allà hem anat a veure’l per comentar el seu moviment de retirada i la publicació dels seus darrers llibres.

 

En primer lloc, com està de salut? Crec que va tenir un daltabaix seriós fa uns mesos, i que l’han posat a dieta…

Es tractava d’una acumulació de mals molt heterogenis. Però tinc un gran respecte per la ciència i pels metges encara que a les nits d’hospital m’he acostumat a resar. Aquesta vegada els metges han trobat un tractament sensatíssim i efectiu. A partir d’ara, quan senti parlar contra la medicina tradicional trauré el revòlver.

 

Dispensi, això no em quadra amb un poema del seu últim llibre de poemes, Oratges de la memòria, de l’any 2017: «Que vingui el metge»: Se’n recorda?

No…

 

Miri, aquí, pàgina 49. Diu: «Teníem un metge generalista que sabia com reduir la maquinària / d’un cos humà a la dosi justa de penicil·lina…»

Ah, sí!

 

«…érem un eixam / de vides atònites, pendents del metge que fumava uns cigars / prims i empudegadors mentre feia befa de la medicina humanista. / Duia bruts els vidres de les ulleres i quan pel carrer veia una església, / se n’anava a l’altra banda, talment com quan per sorpresa / revisava les mans de la nostra cuinera per si hi duia un virus qualsevol».

Ah… Home, aquest metge era un personatge, però a la vegada tenia bon ull clínic. Les seves extravagàncies fins i tot li donaven més caràcter. Se’l respectava per això. Ara els metges estan molt ben especialitzats, però te’n trobes algun que ni et mira. Només mira la pantalla de l’ordinador.

 

Tot i que Oratges de la memòria és formidable, i a estones divertit, trobo que el seu millor poema és aquell, a Blanc de blancs, on visita el cementiri de Palma. El narrador, és a dir, el poeta, deixa el taxi esperant a la porta, el taxista es queda al cotxe, tot fumant i sentint el partit de futbol a la ràdio, mentre ell visita la tomba dels seus pares, i els hi prega: «Allà on sigueu, recordeu-me». És una idea que em va semblar original: no el deure de recordar els morts, sinó pregar-los que ens recordin, amb totes les implicacions que comporta això.

És que jo crec en la vida eterna i no voldria que, si després d’una estada al purgatori puc anar al cel, els meus pares m’haguessin oblidat perquè estaven cansats de veure tots els disbarats de la meva vida.

 

Parlem d’aquesta retracció cap al camp. Tot i que sé que vostè baixa periòdicament a Barcelona, que ha llançat el Club Tocqueville, que es manté atent al món de la política, la seva és una retirada a la recerca d’una mena d’autarquia personal? Una mesura profilàctica, per mantenir més distància amb la bogeria del món i concentrar-se més intensament en l’escriptura?

Es parla de la «picor dels set anys» per resumir l’instint de canvi personal de cada set anys, quan canviem de cèl·lules i som propensos a la crisi marital. A mi aquesta picor em sol fer canviar de ciutat, de casa, d’hàbits professionals però no d’equilibri matrimonial. Aquest canvi d’ara, a un poble a quaranta minuts de Barcelona, em confirma que la vida pot ser, per sort, una gran rutina. I si la «picor» fos una febre adolescent?

El Club Tocqueville està en molt bones mans. I pel que fa a la vida pública se’m fa imperdonable perdre tant temps donant-li voltes a l’absurditat del procés. D’altra banda, la Barcelona d’Ada Colau no m’agrada. M’agraden les ciutats que creixen orgànicament i no per experiments arquitectònics i socials. Detesto la demagògia igualitària, la idea que si expropies els rics els pobres seran menys pobres. A més, el José Luis ha canviat. Tot canvia massa.

 

Temps era temps vostè em va recomanar el poema de Carner «Bèlgica», en què penso de tant en tant. Un elogi de la pau que acaba així: «De mi dirien nens amb molles a la mà: / –És el senyor de cada dia.» Per quin motiu li agrada especialment? Suposo que, al marge de la seva qualitat lírica i belles imatges, és perquè descriu i resumeix el que per a Carner i per a vostè seria un projecte de vida i de convivència raonable, burgesa, civilitzada, alhora cordial i retreta. És això el que li agrada del poema? És un poema important per a vostè?

Sí, el poema de Carner és una formulació molt intel·ligent i dolcíssima de la gran rutina. És a dir, protegir-se de l’impudor, de la xavalla ideològica, dels sopars barcelonins de cap de setmana, tan mimètics. Donar importància a les petites coses que són grans veritats. A la vegada, Carner es retrata com un home sol, aparentment desenfeinat, però estava casat amb la crítica Emilie Noulet que havia estat secretària de Paul Valéry. És a dir, encara hi ha civilització. És clar que si ara t’estàs sol en un parc, és possible que siguis la víctima d’un segrest exprés o que els nens t’apedreguin o et crucifiquin… A pesar dels videojocs i de la ultrapedagogia, estem com sempre, talment El senyor de les mosques. I en comptes d’Ella Fitzgerald tenim el rap.

 

Brussel·les, o Barcelona, s’han tornat una mica més incòmodes i per a molta gent aquest ideal exposat a «Bèlgica» es refugia precisament a la vida de poble, que ja no és la de la «negra província» de Flaubert, quan la vida de poble era un sistema de vigilància social detestable. La idea d’una ciutat apocalíptica, nihilista, com vostè la pinta al seu Barcelona 2101, ja està in nuce a Barcelona 2021? Què en pensa d’aquest moviment, provocat per la pandèmia i al qual vostè s’ha avançat, de «retirada» o fugida o «emboscada»? És el principi d’un canvi històric significatiu, perdurable, o només un fenomen passatger, una mena de moda?

A la novel·la Barcelona 2101 el transhumanisme havia triomfat i anem per aquest camí. Un aspecte més del present de Barcelona és equiparable a la desintegració permanent de Bèlgica. Les ciutats necessiten reformes, però no ruptures i Barcelona ha volgut convertir-se en la capital de la transgressió. Pel que fa a la covid, crec que serà una de tantes coses que, tot i les víctimes, oblidarem. De fet, som una societat de l’oblit. Si parles de Trump algú creurà que és una marca de gominoles.

 

Un altre canvi, en l’àmbit català, a què s’ha referit alguna vegada, és la desa