Cofundadora de ‘Granta en español’

Hi ha poques activitats relacionades amb les lletres que Valerie Miles (Nova York, 1963) no hagi fet: editora, escriptora, professora… És també, des del 2003, cofundadora, juntament amb Aurelio Major, de la revista Granta en español, tasca que va compaginar quan treballava com a editora d’Emecé a Espanya i de la qual ja s’han publicat 25 títols. Més endavant va començar a treballar, també com a editora, a Alfaguara. Va ser en aquesta editorial on va llançar la col·lecció de clàssics de la New York Review of Books, amb el propòsit d’oferir obres literàries fonamentals inèdites en castellà o que eren difícils d’aconseguir des de feia dècades. Com a escriptora és autora de Mil bosques en una bellota, i com a traductora destaquen, entre altres obres, l’edició de Nabokov and the Puzzle of Exile, d’Azar Nafisi, per a Yale i El diccionario de símbolos, de Juan Eduardo Cirlot, per a NYRB. Va rebre el Fellow del National Endowment for the Arts per la seva traducció de Crematorio, de Rafael Chirbes, i col·labora en els mitjans més importants del món anglosaxó i hispà com The New Yorker, The New York Times, The Paris Review, Granta i El País. Actualment, treballa en la traducció a l’anglès de Borges, d’Adolfo Bioy Casares. És la consellera literària d’El Prado per a la residència d’escriptors Writing the Prado i presidenta del comitè de selecció.

 

Mentiria si digués –fins i tot hem arribat a fer broma sobre els seus horaris de «ministra»– que m’ha resultat fàcil aconseguir una entrevista amb Valerie Miles. No ha estat, és clar, per falta de predisposició per part seva, sinó per manca de temps, sumida com està en una activitat professional trepidant. Aconseguida la cita, dialogar amb ella ha convertit la meva feina en un plaer, m’ha acostat més encara a la literatura i m’ha despertat les ganes de llegir les obres recomanades per ella. Perquè és gratificant parlar de llibres amb persones que, com Valerie, els estima, en gaudeix i està disposada a compartir els seus coneixements.

 

Em preguntava, després de llegir el seu prolífic currículum, si recorda quin va ser el seu primer contacte amb els llibres.

Si li soc sincera, des que tinc memòria, he llegit sempre. No obstant això, d’aquests records primordials, el que sé és que era, sobretot, relectora. Fins i tot li diria que obsessionada, després de llegir un llibre, a buscar com s’aconseguia aquest efecte o aquell altre. Com s’utilitzava el llenguatge per transmetre el que es volia.

L’altre dia reia amb la meva mare recordant com solia anar darrere seu quan era encara molt petita, cantant lletres, intentant formar paraules. Recordo la meva primera paraula, que era «E-A-R», i en aquell moment se’m va obrir un món que em va marcar tota la vida.

 

Els mecanismes de les novel·les? El llenguatge?

Sí, la llengua era per a mi una cosa misteriosa. Fins i tot quan ni sabia manejar bé el llenguatge, creava el meu propi vocabulari. Per això feia diverses lectures d’un mateix text, m’obsessionava, en gaudia una vegada i una altra. Volia intentar entrar entre les lletres, els intersticis entre paraules, per veure el revés de la superfície. Un dels llibres al qual tornava, traient-lo contínuament de la biblioteca de primària era The Book of Nonsense d’Edward Lear. El seu poema «The Jumblies». Gràcies a aquest llibre, he inventat limericks [poemes formats per cinc versos] al llarg de la meva vida. Fins i tot quan un amic de Barcelona em va reptar a un slam espontani de limericks durant un sopar, em va acabar retirant la salutació de tan frustrat com estava davant dels altres convidats amb un dels meus limericks entremaliats (un limerick és entremaliat o no és). Més tard, quan freqüentava Paul Bowles a Tànger, vaig llegir el seu llibre d’assajos titulat Their Heads are Green and Their Hands are Blue i vaig saber que havia arribat a un dels meus destins i a un autor que coneixia la salutació secreta.

 

Rellegir…

Per això, quan més tard vaig llegir Nabokov parlant de la relectura, allò d’«Un bon lector, un lector actiu i creatiu, és en realitat un relector», vaig pensar: és clar, jo ja ho sabia. Llegir és un ofici que no acabem d’aprendre, per això no podem deixar de fer-ho.

«Som molt selectius, i amb molta cura i amor, intentem mantenir un nivell literari molt alt, no veure’ns influïts pels dictats del mercat.»

També és cert que jo vinc d’una família molt estricta. La meva mare em portava al museu d’art, al d’història natural, però tenia molta cura amb el que podia sentir o no. No em deixaven anar al cinema, per exemple, perquè els semblava molt frívol. Però mai no es van preocupar del que llegia, qualsevol cosa valia, i allí va ser on em vaig refugiar, on va sobreviure la meva imaginació.

 

Cosa que, d’una manera o una altra, la va portar al món dels llibres… com a estudiant.

Perquè, fixi-s’hi, encara que m’agradava la lectura, no ho veia com un futur professional, ho veia més com un manteniment espiritual, però no pràctic. No m’interessava una carrera acadèmica per convertir-me en professora. Fins a gairebé la universitat, el que volia era estudiar paleontologia, arqueologia, geologia… volia viatjar, veure el món, m’agradava la terra. I aleshores llegia la generació perduda, Hemingway, F. Scott-Fitzgerald, Gertrude Stein, Cummings, Faulkner… i em començava a temptar: una vida intel·lectual interessant, la bohèmia, l’art, les avantguardes…

«A vegades es confon el que fa una editora com jo amb el que fa un corrector o un editor de taula.»

Va ser quan em vaig adonar que no m’agradava tant la química i així vaig començar a pensar en temes com la història, les relacions internacionals, fins i tot intentant ser pràctica, com ens ensenyen als Estats Units, però fer el pas cap a la literatura seria inevitable. Vaig acabar els meus estudis de Relacions Internacionals i em van becar a l’USIA, la secció que funciona com el Ministeri de Cultura (Bureau of Educational and Cultural Affairs).

Vaig treballar durant l’època de Reagan, em vaig desencantar, i em vaig plantejar anar a Europa on es podia seguir una vida literària d’amagat i en un altre idioma. Sempre havia estat la meva idea, seguir la tradició dels escriptors americans expatriats. Però abans me’n vaig anar a Arizona amb el meu company, que havia d’acabar els estudis universitaris.

Allí em vaig posar a escriure poesia, participava en grups literaris en ple desert de Sonora amb altres poetes, va néixer el meu fill… Tenia set d’aventures i aprenentatge, de filosofia i profunditat, però a mesura que anava pensant en el futur, al voltant meu només veia el que arribaria a ser l’escenografia de la pel·lícula American Beauty. Horror. La idea d’una vida literària d’amagat continuava sent la meva llum.

 

I és quan va venir a Espanya?

En realitat, la meva primera destinació era França, encara que vaig acabar a Espanya primer, perquè havia tingut l’oportunitat d’estudiar uns mesos a Valladolid en el meu tercer any a la universitat i la meva tesi de grau versava sobre l’entrada d’Espanya a la CEE. Quan vaig ser a Madrid, vaig conèixer un basc. És amb ell amb qui vaig anar a Arizona. Havia estudiat una mica de castellà a la universitat, però molt bàsic. Quan era aquí, hi va haver alguna cosa de la llengua que, sense ser jo especialment dotada per als idiomes, em va fer absorbir-ho tot amb una estranya facilitat.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

No ho sabia en aquells dies, ho vaig saber molt més tard ja vivint a Barcelona, però tinc antecedents espanyols, la meva besàvia era italiana, però de cognom Barcelona. Rosa Barcelona. A casa meva ningú no parlava espanyol ni teníem cap relació amb la llengua, però alguna cosa es va activar quan vaig ser aquí.

 

Canvis personals i canvis per al país, devia arribar en ple renéixer d’Espanya a principis dels noranta.

En realitat, ja venia a passar temporades a Madrid i Bilbao des de mitjans dels 80. Però sí, en aquell moment Espanya estava encara sortint de la letargia. Era un moment molt interessant, un renéixer d’una cultura que havia estat lluny del món. Tot començava a florir, la movida, el desbocament… Quan vaig arribar a Barcelona, vaig tenir la sort de portar una motxilla plena de lectures –era l’època pre-Internet, no s’aconseguien fàcilment llibres sobre autors contemporanis– i coneixement de la tradició anglo. A més, poques persones dominaven l’anglès, la majoria coneixia millor el francès, per la qual cosa vaig tenir un avantatge.

Començava a assistir a presentacions de llibres, a escriure, a relacionar-me amb el món editorial… Vaig trobar un tipus de bitllet d’avió a Continental que funcionava com un Eurail i vaig començar a recórrer els Estats Units durant el mes d’agost per entrevistar autors. A Espanya, visitava els editors per conèixer les novetats que s’anaven a publicar i feia diverses entrevistes de cop a l’estiu: Maine, Albuquerque, San Francisco, Nova York, Boston… A la tornada, donava a La Vanguardia la primícia dels meus articles i entrevistes, que també publicava a Qué leer i altres mitjans.

 

I de la premsa va saltar a les editorials: Penguin Random House (que llavors era Plaza y Janés i era l’editora internacional del segell Debolsillo), més tard Emecé, Alfaguara, Duomo…

Sí. Vaig entrar com a editora a Debolsillo, i a Emecé ja directament com a directora editorial. Volien fer una cosa nova amb el segell i vam dissenyar, l’Enric Jardí i jo, les noves col·leccions, amb una tipografia nova i el logo d’una libèl·lula. A l’Argentina Emecé era una editorial llegendària. Tenien els drets mundials en espanyol de molts llibres descatalogats a Espanya que vam aconseguir publicar aquí. Per exemple, Kawabata, John Cheever, Richard Russo… Però també argentins com Silvia Ocampo, Bioy Casares, Borges, Edgardo Cozarinsky, César Aira…

«Per a les editorials petites i independents, és imprescindible que a les grans els vagi bé. Així funciona l’ecosistema.»

Era un model –rescatar clàssics contemporanis descatalogats o poc traduïts– que després, quan veus editorials actuals com ara Libros del Asteroide, comproves que continua funcionant fins i tot amb el mateix dissenyador. En això també em va beneficiar l’època d’obertura que es vivia al país. I així van anar entrant autors que formen part del cànon de la literatura universal.

 

És a Emecé i se li creua un projecte que, encara que hagi tingut i continuï tenint altres canvis professionals, sempre seguirà amb vostè: la revista Granta, que funda el 2003 juntament amb Aurelio Major. Porta a aquesta riba i en castellà la degana de les revistes internacionals de literatura, amb la clara intenció d’establir un espai de diàleg i debat entre països de parla hispana i, al mateix temps, inserir-los en la comunicació internacional. Una revista que, en paraules extretes del web: «ofereix als escriptors en llengua espanyola de qualsevol nacionalitat un espai que, en posar en dubte les expectatives, publica obres originals, noves i reportatges narratius seleccionats acuradament que no tenen cabuda en els mitjans habituals, als quals se sumen entrevistes a fons sobre l’art literari amb escriptors destacats». Va tenir clara la importància que tindria la literatura en llengua espanyola ja aleshores?

En realitat no va ser tan ràpid com pot semblar. Durant l’època en què escrivia als mitjans, vaig entrevistar Richard Ford quan va sortir en espanyol la seva novel·la El día de la independencia, per a la revista Metropolitan. Ell, estranyat que una americana treballés per a mitjans en espanyol, em va dir que des que Bill Buford va tornar als Estats Units per portar la secció de ficció a The New Yorker, Granta havia perdut el pols del món literari en espanyol. Abans publicaven moltíssimes traduccions de l’espanyol –Vargas Llosa, García Márquez, Fuentes, Ibargüengoitia, Reynaldo Arenas, Sergio Ramírez– però després, res. Necessitaven algú que pogués donar un cop de mà amb contactes i lectures, i potser considerar una edició de la revista en espanyol.

Tot això va passar molt abans que jo comencés a treballar a DeBolsillo. En aquell moment li vaig dir a Ford que encara necessitava llegir, créixer. Però que m’hi posaria, i quan sentís que tenia aquests coneixements li ho recordaria. Mentrestant, vaig entrar a treballar a Emecé, vaig conèixer Aurelio Major, que havia treballat amb Octavio Paz a Vuelta i tenia els coneixements que em faltaven, era la peça imprescindible. Així que Richard em va posar en contacte amb el propietari, que, en aquells dies, també era propietari de la New York Review of Books i dues vegades Premi Pulitzer. Vaig anar a veure’l a ell i a Ian Jack, el nou editor, a Londres, vam negociar, i la resta és història. Enguany fem 20 anys.

Finalment, m’he quedat jo amb la revista i treballo amb editorials afins que entenen el paper tan necessari que té, com durant alguns anys Galaxia Gutenberg, i ara l’editorial Vegueta d’Eva Moll.

 

Valerie Miles al pati del CCCB. Fotografia de José A. Santos.

Valerie Miles al pati del CCCB. Fotografia de José A. Santos.

 

Com, en els temps que corren, s’aconsegueix mantenir una revista literària com Granta i que no sigui ruïnosa?

És molt difícil, cal dir-ho. Jo hi ha dies que penso que Granta continua endavant perquè sento molt profundament aquesta necessitat que existeixi, sé el que aporta, les vides que ha tocat, que ha canviat, d’escriptors i lectors. Soc pacient, que és imprescindible amb un projecte així, però també molt tenaç i sé que Granta compleix una funció essencial en el panorama de les lletres espanyoles i hispanoamericanes, però també en les del món. Treballo per als lectors del futur també, per als que hi haurà d’aquí a 50 anys, perquè puguin mirar cap enrere i veure la nostra actualitat: tendències, avantguardes, tècniques, veus, obsessions… encara que soni potser una mica ampul·lós, el meu propòsit és artístic.

El mer acte d’escriure és un acte polític. És un reclam del dret de dir, d’expressar-se, d’existir al món.

Cada número és un assemblage, però en text, té un aspecte espacial, i és un moment en el temps literari on entra l’atzar també. Es van col·leccionant textos, fragments, i es munta seguint una línia, aquest aquí, l’altre allí, cada text canvia segons on està situat… la lectura anterior, la lectura posterior… És com un mecanisme. I com que per a mi es converteix en un objecte de desig, crec que em resulta més fàcil transmetre-ho de la mateixa manera.

 

He llegit que hi ha hagut números que han arribat a vendre 40.000 exemplars.

En anglès molt més. Granta té una base de subscriptors en anglès d’uns 70.000, per tant, el número 23 dels millors joves de llengua espanyola, que es va publicar en anglès com el número 155, va arribar a almenys 70.000 subscriptors. I bastants més perquè també es ven en llibreries. Però sempre venem més dels números especials. La realitat de la venda en l’edició en espanyol depèn molt del tema i, desgraciadament, no tenim un públic lector tan aficionat a aquesta mena de publicació. És un llibre, en realitat, té un ISBN, però també és una publicació periòdica, per tant, l’anomenem revista.

 

En realitat, el que a mi em fascina és com, avui dia, es continua mantenint l’interès per una revista literària, com s’esperen les seves llistes de narradors publicats i, no l’enganyaré, com algú aconsegueix tenir un ull crític tal que sigui capaç de descobrir molts dels escriptors que acabaran sent les principals veus de la seva generació.

Això és mèrit dels autors, però sí que es tracta de tenir una mica de, diguem-ne, «nas» si em permet la metàfora, o potser millor «ull», com deia sovint Bolaño. Una de les missions de Granta és donar visibilitat al talent, però també aconseguir que autors consagrats surtin de tant en tant de la seva zona de confort. I de jugar a crear un gran calidoscopi textual al voltant d’una temàtica. Som molt selectius en la revista, i amb molta cura i amor, intentem mantenir un nivell literari molt alt, no veure’ns influïts pels dictats del mercat, cosa que produiria un altre tipus de publicació. És important ser empàtic amb els escriptors, però ferm en la selecció. I després treballo editorialment amb cada escriptor i cada text.

 

Com neix el número de cada any?

Com deia, Granta té tot un concepte que al llarg dels anys he anat refinant fins a trobar el tema de cadascun dels números. Primer, els patrocinis, perquè sense això no hi ha número, i després, aixeco l’imant i començo a llegir, pensar, escoltar, preguntar, investigar: quan hi ha un imant les coses s’acosten i a poc a poc, van prenent forma. La cerca, el procés, la recerca, els textos que encarrego, la meva tasca com a editora amb cadascun d’aquests textos fins que sorgeix el text buscat… són moments per a mi molt bonics, plens de troballes, de converses literàries amb escriptors, de serendipitats i sincronies pròpies de la creació literària. Per això dic que els números acaben sent objectes de desig.

 

Els corregeix?

A vegades es confon el que fa una editora com jo amb el que fa un corrector o un editor de taula. Jo treballo temes macro: la temàtica, la tècnica, el punt de vista, l’estructura, l’ús del llenguatge. I si veig alguna cosa, el que faig és persuadir, no imposo mai el meu criteri. Es tracta de parlar sobre el text, intercanviar impressions, idees, i fer fact-checking on cal. La versió final pertany a l’autor, jo simplement soc una companya de viatge. A vegades suggereixo una lectura, en altres casos no es toca absolutament res, però després de la conversa soc jo qui ho entén millor. I, per tant, puc comunicar millor aquest text. I la veritat és que no he tingut mai males experiències, ni amb escriptors joves ni amb consagrats.

 

I té la sensació que autors que va seleccionar quan començava s’estan consolidant entre els autors que es llegeixen ara? Em refereixo sobretot als autors llatinoamericans, que es diria que viuen un nou boom.

És cert. Llatinoamèrica té moltes coses a explicar, moltíssimes. Són països fascinants, joves encara, amb moltes diferències entre si, encara en procés de grans canvis polítics, socials, educatius. No són en cap sentit societats enquistades, són barreges riquíssimes de tradicions mil·lenàries, mitologies antigues, immigracions d’arreu del món.

El boom del segle XX va tenir lloc perquè a Llatinoamèrica ja hi havia una classe mitjana que podia comprar llibres, que llegia, que entenia la lectura com una manera de millorar també socialment i enviava els fills a la universitat. Ara aquestes societats ja tenen diverses generacions de classe mitjana lectora i hi continua havent una vida riquíssima per explicar, però hi faltaven les dones. I ara ens trobem amb unes generacions d’autores, i lectors que les aprecien, les llegeixen i volen escoltar les seves històries, la seva sexualitat, com conviuen en societats d’extrema violència i, a més, resulta que són brillants tècnicament. Curiosament, a elles no els agrada que es digui que són un nou boom… reneguen d’aquest apel·latiu. Però a mi i a la meva generació no ens molesta en absolut. És el que anomenem en anglès un embarrassment of riches [tenir abundància d’opcions].

 

Em pot dir tres noms d’autores que creu que es continuaran llegint en el futur?

Miri, començo amb una poetessa: Irene Solà, que també ha escrit narrativa. Per a mi té una cosa molt especial, sap treballar la història que està explicant, té una mirada absolutament original, complexa i una oïda absoluta. Canto jo i la muntanya balla és la història d’una família, però també dels bolets, perquè la història d’una és la història de totes. Explica el Pirineu català com el centre mateix del món.

També tinc l’ull posat en l’escriptora canària Andrea Abreu, a qui vam conèixer amb Panza de burro, pel seu ús absolutament insòlit del llenguatge. No sé per què continua sent tan difícil aconseguir captar els accents, penso en El Jarama de Sánchez Ferlosio i que pocs escriptors aconsegueixen captar bé la parla regional. I em ve al cap també l’escriptora peruana Katya Adaui, que acaba de guanyar el Premi Nacional al Perú per un llibre de contes que es titula Geografía de la oscuridad. Vam publicar un conte seu en l’últim número de Granta dedicat al Perú. Es tracta d’una casa de vidre construïda sobre un riu i la lectura transcorre gairebé com si fos un riu torrencial en creixement. Katya no escriu de manera convencional, no usa signes de diàleg, no posa els pensaments entre cometes, i tot flueix. Sents aquest fluir en la seva manera d’explicar la història.

 

I, finalment, per tocar els temes que tenen a veure directament amb la literatura: la política, la literatura i la cultura de la cancel·lació. Són companyes de viatge?

Estic molt en contra de qualsevol mena de censura o cancel·lació en la literatura. Quan ha estat la literatura un lloc còmode? No! És un lloc perillosíssim… aguaiten monstres, moren protagonistes, els bons ho perden tot, el mal guanya, hi ha drama, conflicte, l’amor no és correspost, i l’humor, com més negre millor… La literatura ens obliga a enfrontar-nos a la gent que té idees oposades a les nostres, ens obliga a posar-nos en la pell d’altres persones. El que és políticament correcte? No té lloc en la literatura. La seva funció no és fer-te sentir bé, una bona novel·la t’agafa per les solapes, a vegades pel coll, a vegades pels cabells… però sempre t’obliga a sentir i a pensar.

M’he enfrontat a un «lector de sentiments». Vaig haver de defensar una vegada el text d’un escriptor que vaig publicar a Granta en español enfront d’un editor que el volia publicar en anglès, però el seu «lector de sensibilitat» havia cridat l’atenció sobre alguns assumptes. Vaig aconseguir persuadir-los i es va poder publicar sense mutilacions. El conte va acabar guanyant un premi O’Henry, que són els premis més prestigiosos en llengua anglesa.

Les grans novel·les de vendes, les que sacsegen el públic lector, solen sorgir de llocs inesperats. Encara que sé que hi ha la necessitat per part de les editorials comercials d’estar damunt de les tendències i els gustos rabiosos dels seus lectors, i de mantenir-hi un pols. No tenen la sort d’experimentar. I per a les editorials petites i independents, és imprescindible que a les grans els vagi bé. Així funciona l’ecosistema…

El mer acte d’escriure és un acte polític. És un reclam del dret de dir, d’expressar-se, d’existir al món. I en escriure qualsevol cosa, des de la primera frase, s’adopta un punt de vista. I adoptar un punt de vista, per molt que es pugui al·legar que ho sigui, mai, mai, no és innocent. Sempre és una elecció.