Un compost elaborat en un laboratori es pot convertir tant en un pigment pictòric com en un pesticida rural o en una arma de destrucció massiva: l’any 1704 un adroguer suís va fabricar per atzar el blau de Prússia; per atzar, també, el 1782 un cavaller suec va remenar un pot del color amb una cullera que contenia restes sulfúriques i va crear un dels verins més poderosos de la història, l’àcid prússic; durant la Primera Guerra Mundial, i a consciència, un premi Nobel alemany de física el va fer derivar cap al gas sarin per aniquilar els soldats de les trinxeres de l’exèrcit enemic, i, posteriorment, els nazis el transformarien en el Zyklon, el cianur usat en els camps d’extermini.
Amb els avatars històrics d’aquest episodi, propi d’un article científic, el xilè Benjamin Labatut construïa un dels vertiginosos i corrosius contes d’Un verdor terrible, un llibre excèntric que es podia llegir com una espècie de nova ficció científica on la crònica i la divulgació es mesclava amb l’assaig narratiu i la ficció. A Si un dit assenyala la lluna Toni Pou (el Masnou, 1977) opera d’una manera semblant prenent la vida i l’obra de Galileu com a punt de partida, però qui hi anés a buscar una biografia documentada de l’astrònom renaixentista o un tractat científic s’equivocaria tant com qui hi accedís buscant-hi una novel·la històrica convencional: Si un dit assenyala la lluna és un assaig que no és un assaig, però que conté moltes pàgines que semblen contes, i una mena de crònica autobiogràfica que potser és més aviat una novel·la.
En qualsevol cas, més enllà de les etiquetes, Toni Pou ha escrit un llibre hipnòtic, savi i convincent que, si es comença a llegir, no es deixa fins a arribar a l’última pàgina. Si un dit assenyala la lluna també es pot llegir com una història detectivesca al voltant del que devia pensar Galileu quan, de cop i volta, va apuntar cap a la lluna amb el seu telescopi.
