Un compost elaborat en un laboratori es pot convertir tant en un pigment pictòric com en un pesticida rural o en una arma de destrucció massiva: l’any 1704 un adroguer suís va fabricar per atzar el blau de Prússia; per atzar, també, el 1782 un cavaller suec va remenar un pot del color amb una cullera que contenia restes sulfúriques i va crear un dels verins més poderosos de la història, l’àcid prússic; durant la Primera Guerra Mundial, i a consciència, un premi Nobel alemany de física el va fer derivar cap al gas sarin per aniquilar els soldats de les trinxeres de l’exèrcit enemic, i, posteriorment, els nazis el transformarien en el Zyklon, el cianur usat en els camps d’extermini.

Amb els avatars històrics d’aquest episodi, propi d’un article científic, el xilè Benjamin Labatut construïa un dels vertiginosos i corrosius contes d’Un verdor terrible, un llibre excèntric que es podia llegir com una espècie de nova ficció científica on la crònica i la divulgació es mesclava amb l’assaig narratiu i la ficció. A Si un dit assenyala la lluna Toni Pou (el Masnou, 1977) opera d’una manera semblant prenent la vida i l’obra de Galileu com a punt de partida, però qui hi anés a buscar una biografia documentada de l’astrònom renaixentista o un tractat científic s’equivocaria tant com qui hi accedís buscant–hi una novel·la històrica convencional: Si un dit assenyala la lluna és un assaig que no és un assaig, però que conté moltes pàgines que semblen contes, i una mena de crònica autobiogràfica que potser és més aviat una novel·la.

En qualsevol cas, més enllà de les etiquetes, Toni Pou ha escrit un llibre hipnòtic, savi i convincent que, si es comença a llegir, no es deixa fins a arribar a l’última pàgina. Si un dit assenyala la lluna també es pot llegir com una història detectivesca al voltant del que devia pensar Galileu quan, de cop i volta, va apuntar cap a la lluna amb el seu telescopi.

S’hi troben moments descriptius portentosos, a l’alçada del malabarisme d’un virtuós de la retòrica.

El narrador de Si un dit assenyala la lluna –com l’autor, un llicenciat en Física, decebut amb els programes acadèmics, periodista especialitzat en la divulgació científica i entusiasta a ultrança de la literatura i dels seus artífexs, els escriptors–, veu un vídeo a YouTube on Italo Calvino afirma que Galileu és el prosista més gran de la literatura italiana, i a partir d’aquí es posa en dansa una novel·la errant molt ben equilibrada, d’una aguda intuïció narrativa i d’una agosarada frescor, que segueix la mecànica de la composició de W. S. Sebald o Teju Cole: un mètode basat en els textos associatius, en la mixtura discursiva, en els fragments de realitat i d’històries que es van encadenant i travant en un continu interminable a través de l’associació d’idees per crear un text on s’amalgama l’autobiogràfic i el turisme il·lustrat, el document real i la ficció literària, la presència de figures novel·lesques o històriques atrapades en un instant de sofriment o d’epifania. Tot encaminat a respondre la pregunta que obsessiona el narrador d’ençà que llegeix Galileu i confirma que Italo Calvino segurament tenia raó: «fins a quin punt la imaginació, l’art i la creativitat van contribuir a les interpretacions que havia fet amb el telescopi?».

La història dels telescopis

I mentre el protagonista es deixa endur per l’ànsia de conèixer el somni de Galileu –i que de Barcelona el du a Florència i posteriorment al desert xilè d’Atacama, a l’observatori astronòmic– tot parlant de la història dels telescopis, del guepard de les neus, dels cíborgs, de les simetries, del mètode científic i dels científics que l’utilitzen, mentre practica l’art de la divulgació d’una manera tan subtil que no es precipita mai en el didactisme, mentre fa una apologia de la imaginació i la creativitat, el lector no pot deixar de llegir amb admiració un text que «en alguns moments aconsegueix cristal·litzar en paraules aquesta bellesa abstracta que s’amaga en la demostració d’un teorema, en la llei física o en una posició d’escacs. Una forma de bellesa o una dimensió estètica que produeix una sensació no gaire diferent de la que es té en llegir una frase ben construïda o un text ben escrit»: són unes paraules que Toni Pou atribueix a una ressenya de Carlo Rovelli –un escriptor i científic italià traduït a Anagrama– del llibre d’una col·lega del narrador, que no té cap entitat física perquè tan sols és un personatge de ficció.

Deixar que passi la llum

Es tracta d’una de les maneres de Toni Pou d’avisar que Si un dit assenyala la lluna, encara que s’hi narren fets històrics indiscutibles, encara que sembli un assaig sobre Galileu i l’astronomia, és una novel·la, una novel·la que recicla la història d’un episodi científic per narrar al cap i a la fi el que es narra en qualsevol novel·la d’aprenentatge, el recorregut al llarg d’una geografia feta de secrets i misteris, d’il·luminacions i obscuritats, d’oblits i reconeixements, i de preguntes sense resposta, que faran possible al narrador un accés a si mateix i al món on se situa. Joseph Campbell deia que la funció de la religió davant del misteri era ser transparent, deixar que passés la llum: podria ser la mateixa actitud que cal reclamar a la ciència, a la literatura, i segurament és la conducta que Toni Pou segueix davant la paraula escrita, davant de l’estil.

Hi destaca una persecució, en taxi, del taxi que condueix Vila-Matas a casa seva, un prodigi de l’absurd quotidià.

A Si un dit assenyala la lluna s’hi troben moments descriptius portentosos, a l’alçada del malabarisme d’un virtuós de la retòrica –com les tres pàgines on es narren les vicissituds del protagonista per impedir que la maneta del telescopi de Galileu caigui a terra i es trenqui–, hi proliferen passatges que no deixen de ser assaig de contes d’alt calibre –hi destaca una persecució, en taxi, del taxi que condueix Vila–Matas a casa seva, un prodigi de l’absurd quotidià–, arreu hi habita una celebració, melancòlica i feliç, de la literatura i la ciència –«la ciència pot ser tan creativa i imaginativa com la literatura, però la literatura pot fer el mateix que la ciència, és a dir, ens pot dir coses del món i de la vida que són molt rellevants»–, un elogi constant del coneixement i la vida –«La complexitat és una font de relacions inesperades i de plaers sobrevinguts».

Toni Pou. Si un dit assenyala la lluna. Barcelona: Anagrama. 218 pàgs.

«Tot són humanitats»

I, en acabar el llibre, el lector té la certesa que Toni Pou, a part d’haver escrit un dels títols notoris de la temporada, no s’equivoca gens quan afirma que «a molta gent li agrada la ciència i no ho sap», i que compleix a la perfecció el que es proposa: «Vull convidar a entrar–hi a persones que vinguin de l’àmbit literari o artístic, de les mal anomenades humanitats, que és un terme que no m’agrada, perquè tot són humanitats».

No se sap si l’objectiu de Si un dit assenyala la lluna era també que el lector emprengués de seguida una recerca de l’obra de Galileu, però sembla gairebé segur que seran pocs els qui es resisteixin a la curiositat de comprovar si Italo Calvino i Toni Pou tenen raó i resulta que l’home que va observar valls i muntanyes a la lluna, els satèl·lits de Júpiter i la Via Làctia, que va canviar la manera de mirar el món, va ser a la vegada un dels millors escriptors italians.