A mitjan anys 40 del segle passat, Billy Graham encarnava molts dels valors que s’identificaven amb la joventut estatunidenca de la postguerra. Nascut a Carolina del Nord, encara no havia complert trenta anys, feia 1,88 metres, tenia trets escandinaus i un mentó quadrat impressionant, havia anat a la universitat, aixecava pesos i corria. Era realment ben plantat. La peculiaritat era que, amb aquests trets físics, havia decidit ser predicador.

En aquell moment, la religió als Estats Units havia patit una transformació profunda. Ja no estava representada únicament per esglésies institucionals amb sistemes jeràrquics tradicionals, sinó també per emprenedors que utilitzaven les tècniques publicitàries de l’època –els fullets, la ràdio, els discursos amplificats i la retòrica moderna– per adreçar-se directament als creients i atreure’ls a les seves esglésies. Eren el que Kristin Kobes du Mez, autora de Jesús y John Wayne. Cómo los evangélicos blancos corrompieron una fe y fracturaron una nación anomena «innovadors evangèlics». Els creients eren els seus clients.

També en aquells anys, després de la Segona Guerra Mundial, una de les tasques que es van imposar aquests innovadors, a més d’aconseguir clientela, va ser construir una nova noció de la masculinitat americana. Aquesta, explica Du Mez en un dels passatges més atractius del llibre, havia patit una gran crisi al final del segle XIX. Aleshores el cristianisme s’identificava amb la caritat, la contenció i la pietat, virtuts que casaven malament amb l’estereotip de la virilitat estatunidenca de les dècades anteriors, encarnat per grangers o vaquers rudes i forts. A més, l’activitat econòmica s’estava desplaçant del camp a la ciutat, per la qual cosa molts homes feien tasques d’oficina o comercials que no requerien força física ni activitat a l’aire lliure. A principis de segle, doncs, l’estatunidenc mitjà podia ser un perfecte petitburgès cristià, però això no el convertia en el que molts pensaven que havia de ser un «home».

Davant d’aquesta decadència de la virilitat nacional, la reacció de Theodore Roosevelt va ser convertir-se, entre 1901 i 1909, en un president cowboy. Havia forjat la seva masculinitat en la mítica frontera oest del país, tenia un ranxo de bestiar a Dakota, caçava, havia estat un heroi de la guerra del 1898 entre Espanya i els Estats Units i, ja en el càrrec, es va obstinar a protegir la naturalesa verge dels Estats Units i va identificar l’imperialisme creixent del país amb la seva forma particular de virilitat. Els evangèlics, en ple procés d’expansió, i malgrat els seus dubtes sobre la participació estatunidenca en la Primera Guerra Mundial, van seguir aquest projecte reivindicant la figura masculina com a centre d’un projecte nacionalista i cristià, capitalista i expansionista.

PUBLICITAT

La «croada»

Però, després de dècades d’esforços, va ser Billy Graham qui, amb el seu aspecte de cantant galant, va encarnar a la perfecció aquest encreuament entre talent comunicatiu, virilitat clàssica i identificació de les virtuts nacionals amb les de l’home. Per a ell, la religió no era per a «marietes», sinó per a «homes de debò amb sang a les venes», explica Du Mez. La vida cristiana era una «guerra total»; Jesús era «un home de cap a peus». I el 1949, després d’una carrera com a pastor modest en parròquies petites, va arribar el gran moment de Graham i de l’evangelisme.

Va organitzar a la ciutat de Los Angeles un esdeveniment religiós ambiciós –anomenat la «croada»– de vuit setmanes de durada en el qual va fer dues coses memorables. En primer lloc, a la «ciutat de la perversió i el pecat» va anunciar davant del públic la conversió a l’evangelisme de Stuart Hamblen, un cantant de música country famosíssim que vestia com un vaquer, participava en pel·lícules de l’Oest i era famós per la seva afició al tabac, la beguda i les dones, la promesa del qual d’abandonar els vicis per seguir la senda de Jesucrist va provocar un esclat de popularitat de l’evangelisme. En segon lloc, aprofitant que dos dies abans s’havia sabut que la Unió Soviètica havia provat amb èxit una bomba atòmica, Graham va explicar que la possibilitat d’una apocalipsi nuclear, i l’enfrontament polític que més tard es coneixeria com a guerra freda, requerien que els americans adoptessin una nova moralitat.

El conservadorisme evangèlic va generar una xarxa pròpia de distribució d’ideologia formada per llibreries, sistemes de venda per catàleg, programes de ràdio o cadenes de televisió.

D’acord amb aquesta, el més important era que hi hagués famílies ordenades i llars estables, i això, al seu torn, requeria homes virils i dones subjugades. Només així, amb aquesta disciplina i aquest ordre establert per Déu a la Bíblia, els Estats Units podrien vèncer els comunistes infidels. L’evangelisme acabava d’iniciar la seva edat d’or als Estats Units amb dues idees clau: l’home (blanc) havia de ser pietós però rude i, si calia, violent; i aquesta virilitat (blanca) era un requisit necessari perquè la política exterior fos assertiva i agressiva. Graham es va convertir en una estrella nacional i va continuar sent-ho durant dècades. Aquest evangelisme renovat i triomfant es basava en una concepció peculiar dels «valors familiars» que, diu Du Mez, sempre passaven per «la reafirmació de l’autoritat patriarcal».

La representació d’aquest ideal era, malgrat la seva vida poc pietosa, l’actor John Wayne i els papers de soldat, vaquer i xèrif que representava: «el model d’una virilitat estatunidenca heroica que encarnava la lluita del bé contra el mal, s’enorgullia dels colors de la bandera i no temia embrutar-se les mans». Però Wayne no era l’únic referent cultural de l’evangelisme i la seva peculiar vinculació entre la família i la política exterior. El conservadorisme evangèlic va generar una xarxa pròpia de distribució d’ideologia formada per llibreries, sistemes de venda per catàleg, programes de ràdio o cadenes de televisió que arribava a tots els racons del país. El llibre The Total Woman, una guia perquè les dones aprenguessin a ser sexis i atractives, i així evitessin ser enganyades pels seus marits, inevitablement fogosos i egocèntrics, va vendre deu milions d’exemplars.

Crítica del feminisme

Altres llibres, com The Power of the Positive Woman, consideraven que una societat sana es fonamentava en el reconeixement de les diferències entre homes i dones, i entre les seves necessitats dispars, i a partir d’aquí construïa una defensa del nacionalisme –«la dona cristiana parteix del coneixement que els Estats Units és el millor país del món i que la seva tasca és contribuir que ho continuï sent»– i una crítica del feminisme, el socialisme, el govern federal i tots els enemics de la «civilització judeocristiana».

PUBLICITAT

El psicòleg infantil James Dobson, que es va fer conegut amb un llibre sobre educació en el qual recomanava la violència física ocasional cap als nens, tenia un programa de ràdio que arribava a «entre sis i deu milions d’oients setmanals» i una llista de correu per als seus butlletins amb consells familiars de dos milions de receptors; la seva organització, Focus on the Family, va arribar a tenir un pressupost de més de cent milions de dòlars. Per no parlar de les emissions televisives amb pregàries, sermons i consells de predicadors enfervorits que transmetien reiteradament que la societat estatunidenca cristiana es trobava assetjada no solament pels enemics exteriors comunistes i ateus, sinó pel seu mateix govern i els esquerrans.

Com explica Du Mez, els evangèlics van tenir una influència política creixent a partir de finals dels anys seixanta, quan el Partit Republicà va convertir el rebuig a la lluita pels drets civils dels negres en un punt primordial del seu programa. Alguns evangèlics, com el mateix Billy Graham, havien afavorit la desegregació, i en el seu cas va arribar a predicar amb Martin Luther King. Però, en general, l’evangelisme desplegava un racisme segregacionista que ocultava sota la retòrica de la llibertat dels pares per portar els seus fills a escoles sense negres, o l’aversió al fet que les dones blanques compartissin banys públics amb ells.

Aquesta visió evangèlica s’està desplaçant cap a sectors del catolicisme a Europa que veuen en el papat de Francesc una forma de religiositat tova i poc viril.

Aquesta transformació, juntament amb la insistència que els evangèlics representaven una «majoria silenciosa» d’estatunidencs, va fer que els conservadors els consideressin una part imprescindible de la coalició que podia portar-los a la presidència. Així va ser en el cas de Nixon i, més tard, de Reagan. Aquest últim, diu Du Mez, potser ni tal sols necessitava els vots dels evangèlics per guanyar les eleccions del 1980, però va signar amb ells una mena de contracte polític que va col·locar aquests «valors familiars» en el centre polític de la dreta. I això va iniciar un període estrany per a l’evangelisme: d’una banda, els seus líders sentien que influïen realment a la Casa Blanca i que el Partit Republicà estava condemnat a fer la cort als seus membres i donar-los el que esperaven; Reagan complia a la perfecció gràcies a la seva retòrica anticomunista, els seus plans armamentistes contra possibles atacs soviètics, els seus aires de vell vaquer patriòtic i les al·lusions a John Wayne.

Però, alhora, Reagan va incomplir moltes de les seves expectatives en qüestions com l’avortament, la immigració o el rebuig als homosexuals i, al llarg dels anys 80, nombrosos telepredicadors van protagonitzar escàndols sexuals que, si bé reforçaven les exhibicions de virilitat, posaven en dubte la pietat i els «valors familiars». Quan la guerra freda i el segon mandat de Reagan estaven arribant al final, diu Du Mez, «el poder de la dreta cristiana semblava esfumar-se».

L’home renascut

Però no ho va fer. La resta del llibre de Du Mez se centra en la relació entre l’evangelisme i el poder als Estats Units durant les presidències de Bush pare, Clinton, Bush fill, Obama i Trump, i la manera en què, en aquestes tres últimes dècades, «la masculinitat evangèlica ha estat un factor tant personal com polític» i l’islam ha substituït el comunisme com la gran amenaça. La desaparició del teló de fons de la guerra freda fa que aquest últim terç del llibre sigui una mica menys interessant que els dos primers.

Així i tot, Jesús y John Wayne és molt valuós per entendre com una determinada visió religiosa ha modelat la figura de l’home estatunidenc i, de passada, la política interna i exterior del país durant dècades; en molts sentits, és un llibre colpidor per la manera com vincula les visions apocalíptiques amb una determinada idea de l’home renascut i la política. Però també té un interès especial per al lector espanyol: ajuda a albirar com ara aquesta visió evangèlica s’està desplaçant lentament cap a sectors del catolicisme a Europa que veuen en el papat de Francesc una forma de religiositat tova i poc viril i volen recuperar, també per a l’home europeu, la religió com a «guerra total» i un assumpte «per a homes de debò amb sang a les venes».