A mitjan anys 40 del segle passat, Billy Graham encarnava molts dels valors que s’identificaven amb la joventut estatunidenca de la postguerra. Nascut a Carolina del Nord, encara no havia complert trenta anys, feia 1,88 metres, tenia trets escandinaus i un mentó quadrat impressionant, havia anat a la universitat, aixecava pesos i corria. Era realment ben plantat. La peculiaritat era que, amb aquests trets físics, havia decidit ser predicador.

En aquell moment, la religió als Estats Units havia patit una transformació profunda. Ja no estava representada únicament per esglésies institucionals amb sistemes jeràrquics tradicionals, sinó també per emprenedors que utilitzaven les tècniques publicitàries de l’època –els fullets, la ràdio, els discursos amplificats i la retòrica moderna– per adreçar-se directament als creients i atreure’ls a les seves esglésies. Eren el que Kristin Kobes du Mez, autora de Jesús y John Wayne. Cómo los evangélicos blancos corrompieron una fe y fracturaron una nación anomena «innovadors evangèlics». Els creients eren els seus clients.

També en aquells anys, després de la Segona Guerra Mundial, una de les tasques que es van imposar aquests innovadors, a més d’aconseguir clientela, va ser construir una nova noció de la masculinitat americana. Aquesta, explica Du Mez en un dels passatges més atractius del llibre, havia patit una gran crisi al final del segle XIX. Aleshores el cristianisme s’identificava amb la caritat, la contenció i la pietat, virtuts que casaven malament amb l’estereotip de la virilitat estatunidenca de les dècades anteriors, encarnat per grangers o vaquers rudes i forts. A més, l’activitat econòmica s’estava desplaçant del camp a la ciutat, per la qual cosa molts homes feien tasques d’oficina o comercials que no requerien força física ni activitat a l’aire lliure. A principis de segle, doncs, l’estatunidenc mitjà podia ser un perfecte petitburgès cristià, però això no el convertia en el que molts pensaven que havia de ser un «home».