Mario Vargas Llosa és, sense cap mena de dubte, l’escriptor de parla hispana viu més important del món si tenim en compte la varietat, la qualitat i la quantitat de la seva obra. Una obra en curs, a més, que no està en absolut conclosa i que va del periodisme, la traducció i el relat breu dels inicis, a la novel·la, el teatre, les memòries i l’assaig. El seu prestigi traspassa fins i tot fronteres idiomàtiques, ja que a finals del novembre passat va ser nomenat membre de l’Académie française, malgrat que no ha escrit cap llibre en francès i sobrepassa en deu anys l’edat màxima, 75 anys, per poder entrar a la institució.

No obstant això, ambdós impediments no ho van ser per a Vargas Llosa, nascut a Arequipa el 28 de març de 1936, que, a punt de fer 86 anys, continua sent un home summament atractiu, una persona generosa, honesta i com cal a qui no li han pujat els fums al cap, encara que hagi obtingut els premis més importants, com el Nobel de Literatura, el Cervantes, el Príncep d’Astúries de les Lletres, se li hagin atorgat condecoracions com la Legió d’Honor, a més del marquesat de Vargas Llosa, i sigui doctor honoris causa en més d’una dotzena i mitja d’universitats d’arreu del món.

Els seus lectors, però no els peruans, vam tenir la sort que perdés, en la segona volta davant d’Alberto Fujimori, les eleccions del 1990 com a candidat a la presidència del seu país per la coalició Frente Democrático, cosa que ens hauria privat de bona part de la seva producció posterior. La decisió de presentar-se a les eleccions diu molt de l’actitud vital de Vargas Llosa, actitud que té a veure amb el fet de tractar de posar en pràctica els valors en què creu. I potser és el de la llibertat individual el que ha defensat amb més afany, tal vegada perquè, per a l’autor de Conversación en la catedral, la llibertat individual és el fonament de la naturalesa moral de l’ésser humà.

Condemna dels dictadors

És la defensa d’aquests valors la que ha portat des de fa temps Vargas Llosa a condemnar els dictadors de dretes, Franco, Pinochet, Videla o Marcos, condemna en què coincideix amb els esquerrans, i també els dictadors d’esquerres, Castro, Pol Pot, encara que en aquesta condemna no hagi coincidit amb alguns dels defensors més conspicus de l’esquerra. Fins i tot va ser capaç d’advertir del caràcter dictatorial del PRI mexicà en assenyalar que la pitjor dictadura, la dictadura perfecta, és la dictadura camuflada de tal manera que pot no semblar una dictadura, encara que això el portés a enemistar-se amb el seu admirat Octavio Paz, molest per les declaracions de Vargas Llosa, ni més ni menys que en un col·loqui organitzat per la revista Vuelta.

La defensa dels seus pressupòsits ideològics, que han evolucionat des de la vinculació amb el marxisme fins al liberalisme, base de nombrosos textos –penso en els articles de Piedra de toque que s’han anat publicat al diari El país– i dels seus assajos polítics, no sempre ha estat ben entesa. Sovint per deixar clara la seva postura ha polemitzat amb altres escriptors en la premsa internacional. Amb Günter Grass a propòsit de la revolució Cubana o amb Salman Rushdie entorn de la revolució sandinista.

PUBLICITAT

Si poso l’accent en aquests aspectes és perquè em semblen fonamentals, tant de la personalitat de Mario Vargas com de la seva obra, i solen quedar eclipsats per altres característiques lligades als seus textos de ficció, coneguts sobradament per tothom, i als seus encants personals, allò que els clàssics anomenaven «bones qualitats», «gentilesa, cortesia i gràcia», a més de la seva vida sentimental.

El primer de la classe

Fa molts anys li vaig demanar a Carmen Balcells que em definís el seu client i amic, i ella no va vacil·lar ni un instant: «Mario és el primer de la classe». La frase, no solament significa que Vargas Llosa és el millor del seu grup, el més brillant, el que treu millors notes i alhora el més simpàtic i generós –deixa els apunts i, fins i tot, que li copiïn l’examen–, cosa que concita el respecte de tots, professors i alumnes –aquí podem substituir totes dues paraules per crítics i col·legues–, sinó que, a més, com a primer de la classe és també un clàssic –la paraula clàssic no vol dir altra cosa que primus inter pares–, i com a clàssic llegim els seus llibres i els ensenyem a classe a les universitats d’arreu del món. En algunes, tant a Europa com a l’Amèrica hispànica o als Estats Units, Vargas Llosa ha estat professor i ha ensenyat literatura, aspecte que no vull deixar d’esmentar per la seva rellevància. Una tasca que s’inicia en dates primerenques a la Universitat de San Marcos i continua fins a gairebé avui mateix.

Gràcies a Balcells, va poder començar a viure amb folgança dels drets d’autor, en consolidar-lo en el mercat editorial.

Els qui han tingut la fortuna de participar en els seus cursos no deixen d’assenyalar l’entusiasme amb què Vargas Llosa és capaç de transmetre els valors literaris ni la seva sòlida preparació. No en va, fruit dels seus cursos, ha escrit alguns dels assajos literaris més brillants sobre García Márquez, Flaubert i Bovary, Arguedas, Onetti o Joanot Martorell i el seu Tirant lo Blanc, seminari que va impartir a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, quan el seu amic Martí de Riquer –l’edició del Tirant del qual, de 1969, s’obre amb la ja famosa «Carta de Batalla» de Vargas Llosa– li ho va demanar.

Barcelona i Mario Vargas

Mario Vargas Llosa va ser entre 1970 i 1974 veí nostre. Va viure primer a la via Augusta i després al carrer d’Osi del barri barceloní de Sarrià. Els Vargas Llosa van arribar a mitjan estiu de 1970 des de Londres. Carmen Balcells li va oferir a Mario un sou pagat per l’agència perquè deixés el Queen Mary College, on ensenyava Literatura hispanoamericana, s’instal·lés a Barcelona i es pogués dedicar en exclusiva a escriure. Tanmateix, segons explica el mateix escriptor, encara que va fer cas a Balcells no va rebre cap estipendi fix –els 500 dòlars tantes vegades citats– de part de la seva agent. En canvi, m’assegura que, gràcies a Balcells, va poder començar a viure amb folgança dels drets d’autor, ja que ella es va ocupar de situar-lo convenientment en el mercat editorial, com ho corroboren els biògrafs del novel·lista.

PUBLICITAT

D’altra banda, Barcelona era una ciutat que li agradava a Mario, on havia desembarcat molt jove, com a estudiant, el 1958. Pel seu port va entrar per primera vegada a Espanya, per continuar viatge a Madrid, on es matricularia a la Complutense per cursar el doctorat, gràcies a una beca obtinguda a la Universitat de San Carlos de Lima. Aquell mateix any, el seu llibre de contes Los jefes va obtenir el Premi Leopoldo Alas, fundat, organitzat i sufragat per un grup de metges, entre ells, els doctors Padrós, Carrera Roca, Garriga Roca i el poeta Enrique Badosa. L’editorial Roca va publicar Los jefes a Barcelona el 1959. A més, a Barcelona hi havia la seu de Seix Barral, la seva editorial de capçalera, que li havia premiat La ciudad y los perros amb el Biblioteca Breve el 1962, i a Barcelona hi vivia García Márquez, amic seu ja llavors, sobre el qual havia començat a escriure una vegada acabada Conversación en la catedral, novel·la que va enviar a Carlos Barral des de Londres el mes de juliol de 1969.

«Igual que antes París, Barcelona fue una Torre de Babel, una ciudad cosmopolita y universal, donde era estimulante vivir y trabajar.»

A Barcelona, on va néixer la tercera dels seus fills, Morgana, hi va escriure dos dels seus assajos més importants: García Márquez. Historia de un deicidio (1971) i La orgía perpetua: Flaubert y Madame Bovary (1975); a més de les novel·les La tía Julia y el escribidor (encara que es va publicar el 1977) i Pantaleón y las visitadoras (1973). Balcells es va encarregar que generessin bons dividends tant en espanyol com en les nombroses traduccions a diverses llengües.

Durant la seva estada a la ciutat, Vargas Llosa va destacar molt sovint els aspectes positius de Barcelona, «una cruïlla», un port que s’entén «no en el sentit estricte sinó en el simbòlic», oberta i cosmopolita, més moderna i porosa a qualsevol manifestació cultural, enfront de Madrid que és un «mundillo pequeñito, cerrado, provinciano» («El día que me instalé en Sarriá», a Arcadi Espada, ed., Dietario de posguerra, Barcelona: Anagrama, 1998), aspectes que avui no considera i amb raó. I hi va insistir en altres declaracions:

«Ese carácter de encrucijada es la motivación de que tantos escritores hispanoamericanos nos hayamos residenciado en la capital catalana. Puede decirse que todo llega por Barcelona. Para quienes por ser escritores tenemos una tradición nómada y circulante, Barcelona es un puerto acogedor. Todos mis libros se han publicado en Barcelona. » (Andreu Mercé Varela «Polémica: Una lengua, dos literaturas. Mario Vargas Llosa y Cela analizan la recíproca influencia de las literaturas hispanoamericanas y españolas», Tele/ Exprés, 28/1/1971).

I per a Barcelona va tenir un record especial en el seu Discurs del Nobel:
«Barcelona se convirtió en la capital cultural de España, el lugar donde había que estar para respirar el anticipo de la libertad que se vendría. Y, en cierto modo, fue también la capital cultural de América Latina por la cantidad de pintores, escritores, editores y artistas procedentes de los países latinoamericanos que allí se instalaron, o iban y venían a Barcelona, porque era donde había que estar si uno quería ser un poeta, novelista, pintor o compositor de nuestro tiempo. Para mí, aquellos fueron unos años inolvidables de compañerismo, amistad, conspiraciones y fecundo trabajo intelectual. Igual que antes París, Barcelona fue una Torre de Babel, una ciudad cosmopolita y universal, donde era estimulante vivir y trabajar, y donde, por primera vez desde los tiempos de la guerra civil, escritores españoles y latinoamericanos se mezclaron y fraternizaron, reconociéndose dueños de una misma tradición y aliados en una empresa común y una certeza: que el final de la dictadura era inminente y que en la España democrática la cultura sería la protagonista principal.»

Vargas Llosa ha passejat el nom de Barcelona pel món. Per això, per aquesta vinculació barcelonina i pel fet que, com Cervantes a El Quijote, Mario Vargas Llosa porta el nom de Barcelona amb ell, el Cercle del Liceu li va atorgar el 2014 la Medalla d’Or. I encara que a Vargas Llosa li sobrin reconeixements –la seva entrada a l’Académie així ho demostra–, no estaria de més que l’Ajuntament barceloní el reconegués amb la més alta distinció pel seu amor a la ciutat on va viure, encara que ara la política empresa pels seus dirigents no sigui del seu gust i consideri que la ciutat, per desgràcia de tots, no estigui a l’altura del que era llavors. El fet, sens dubte, honraria molt més l’Ajuntament que el nostre escriptor.