¿Està agonitzant la democràcia? Aquesta pregunta, amb variants diverses, està avui en el centre del debat intel·lectual sobre la política. En són la prova la publicació incessant de llibres i articles que donen voltes a la qüestió. Uns amb un caire pessimista, quan no apocalíptic, ens parlen de com moren les democràcies (Steven Levitsky/Daniel Ziblat) o ens adverteixen del perill d’un feixisme renascut (Madeleine Albright). D’altres, analitzen la deriva cap a una democràcia sentimental provocada per la centralitat de la identitat com a motor de les passions polítiques (Mark Lilla, Francis Fukuyama). Sense obviar aproximacions més fredes sobre la dificultat de governar la complexitat generada per una innovació tecnològica permanent i pel canvi d’escala dels problemes d’abast civilitzatori (Daniel Innerarity, Manuel Arias Maldonado) En tot cas, el diagnòstic convergeix en admetre que estem davant d’una recessió democràtica.

És un debat modulat a curt termini per les vicissituds i circumstàncies polítiques específiques. I, més profundament, per les cultures polítiques sedimentades al llarg de la història. No és el mateix la visió del problema des d’uns Estats Units, en estat de xoc per l’experiència trumpista, que des d’una Europa indecisa davant d’uns reptes que semblen superar-la. Com tampoc es planteja en els mateixos termes des del nostre racó de món, sacsejat per la profunda crisi del nostre model institucional.

Un bon estat de la qüestió plantejada per aquest debat en l’àmbit nordamericà es troba en un article –«Is Democracy Really Dying? Why so many commentators share an overly grim view of America’s fate»– que Timothy Shenk va publicar fa unes setmanes al setmanari The New Republic (20-08-18). Shenk troba exagerades les tesis que prediuen un final suïcida de la democràcia liberal als Estats Units, al mateix temps que considera decepcionants les posicions que es resignen a assistir a un lent ocàs. De la viva reacció de les bases demòcrates contra aquesta resignació, experimentada en el procés de les elecccions de mig mandat, Shenk n’extreu la conclusió que és possible una altra via, la del renaixement democràtic:

«La democràcia nord-americana podria haver entrat en l’edat de la decadència, però una sang nova l’està rejovenint tots els dies, com passarà el proper 3 de gener, quan Ocasio-Cortez esdevindrà la dona més jove que servirà en el Congrés. L’èmfasi de Goldberg [autor de “How Democracy Ends”] en la immutabilitat de la naturalesa humana, obvia però una de les seves característiques més importants: per a cada nova generació les victòries d’ahir guanyades amb esforç són tan sols una part del món, el que sempre han conegut. Aquest rebuig a ser enlluernat pels vells èxits és el que fa possible el progrés. I podria salvar la democràcia. Avui, el suïcidi del que ens adverteix Goldberg és una possibilitat, encara que remota; la senilitat que Runciman [autor de “Suicide of the West”] prediu també és una altra opció, tal vegada una opció probable. Però tenim una tercera perspectiva a la vista: el renaixement».

PUBLICITAT

Però, ¿aquest optimisme de Shenk està ben fonamentat? ¿La indignació moral que constitueix l’energia de la crítica i de l’acció d’oposició a Donald Trump és suficient per derrotar-lo electoralment? ¿L’abús d’hipèrboles com les que el qualifiquen de tirà o les que consideren que els Estats Units estan a punt de caure en el feixisme són realment útils en el combat polític? Manuel Arias Maldonado en dubta, en un article -«Abajo el tirano»- publicat a Revista de Libros (12-09-18), posant l’exemple del famós article anònim publicat per The New York Times (5-09-18) que qüestionava la capacitat de Trump per governar, tot considerant que els seus autors no han elegit les millors armes per combatre’l:

«En última instància, descriure Trump com a un tirà representa menys una descripció rigorosa que una estratègia política orientada a deslegitimar el seu mandat. Si l’autor de l’article i el seu cercle de resistents posseeixen proves d’alguna violació de la legalitat, han de posar-la en coneixement dels tribunals. I si de veritat creuen que Trump està psicològicament incapacitat per exercir el càrrec, enviar un anònim a The New York Times no sembla el curs d’acció més adequat: hi ha massa en joc i el temps apressa. Però si no és el cas i Trump és tan sols un president indesitjable, la resistència vertadera contra ell ha d’exercir-se en el debat públic: persuadint als votants que no mereix ser reelegit i presentant una alternativa creïble. Així funciona la democràcia, tant si guanyen els bons com si perden».

Els fantasmes europeus d’involució democràtica tenen similituds amb els que agiten els Estats Units, però seria convenient intentar abordar-los amb una visió pròpia, sense mimetitzar els debats que ocupen els cercles intel·lectuals de l’esquerra nord-americana, com adverteix Ramón González Férriz, i estar més atents a les peculiaritats específiques de la història europea, com per exemple l’absència d’una memòria compartida sobre els esdeveniments del segle XX entre l’Oest i l’Est europeus. Daniel Gascón ho recorda en l’article «Fantasmas europeos», publicat a la revista Nueva Sociedad (setembre 2018):

«… Tzevtan Todorov, assenyalava que Europa no podria tenir una memòria compartida, perquè a Occident el comunisme havia representat una força que lluitava contra el feixisme i l’autoritarisme, mentre que a l’Est havia estat una força opressora. El discurs cosmopolita, a l’època de la dominació soviètica, servia per justificar l’imperialisme. Hi havia una certa aliança entre el nacionalisme i les idees liberals. Quan, als anys noranta, la democràcia liberal abraçà la globalització, una de les conseqüències hauria sigut un afebliment de la sobirania nacional, i la separació entre aquells antics aliats. La visió que tindrien molts a Occident sobre el nacionalisme seria diferent: allí la idea era que el nacionalisme, sovint expansionista, acabava per dur a l’enfrontament i sovint a la guerra. La descomposició de Iugoslàvia era un recordatori d’aquesta interpretació».

PUBLICITAT

En definitiva, l’absència d’un «humus» liberal compartit estaria en l’arrel de les profundes divergències entre les dues Europes. Però no pot negligir-se la responsabilitat que l’«arrogància liberal» de l’establishment de la Unió Europea hagi pogut tenir en la deriva autoritària d’alguns països de l’Est, tal com afirma el crític liberal del liberalisme John Gray en una entrevista publicada al número de setembre de Letras Libres:

«Un dels trets principals de la política contemporània és que els liberals neguen la seva responsabilitat en l’ascens dels moviments il·liberals a base de alinear-se de manera acrítica amb la globalització. Els liberals han creat les condicions per a l’il·liberalisme. El centre liberal ha comès una espècie de suïcidi en identificar-se amb un règim de globalització que molta gent a molts països ja no accepta. Mentre això succeeixi, la política tendirà als extrems i a la majoria dels països el guanyador serà l’extrema dreta més que l’extrema esquerra. A l’Europa continental el centreesquerra està pràcticament desaparegut en molts països i el centredreta és feble. No revisen les seves polítiques ni les seves idees. A principis dels noranta em van preguntar a Polònia: què vindrà després de la nova dreta, de la dreta neoliberal? El que vindrà després de la nova dreta és la vella dreta: la dreta nacionalista, antisemita, intolerant. La dreta neoliberal generarà desigualtats i formes de vida que la majoria de la gent no pot ni vol acceptar. Són massa insegurs, la cohesió es trenca i torna la vella dreta. Tothom deia: és massa pessimista, no passarà mai. Ho diuen ara, quan és una tendència òbvia en molts països europeus, quan ha passat a Itàlia, Àustria, i abans a Polònia, Hongria, República Txeca, Eslovènia, a Alemanya amb l’AFD. És una cosa molt forta i seguirà passant fins que canviï el centre liberal. Si el centre liberal no canvia, aquests moviments d’extrema dreta guanyaran».

Ben lluny del pessimisme de Gray, però conscient de les conseqüències pertorbadores de l’arrogància liberal, el setmanari The Economist (13-09-18) ha publicat amb motiu del 175è aniversari de la seva fundació un manifest per la renovació del liberalisme en què es mostra molt crític amb l’acomodació de les elits liberals en els privilegis i en les idees rebudes. La «bíblia» liberal insta a una acció reformista radical que, conjugant els principis de la llibertat i l’interès general, possibiliti una societat inclusiva al servei de la gran majoria, tot reafirmant-se en el seu propòsit fundacional de «lliurar un combat rigorós entre la intel·ligència, que vol anar endavant, i la ignorància pusil·lànime i indigna que obstaculitza el nostre progrés».

Aquests cinc articles seleccionats ofereixen elements per a un debat informat sobre una recessió democràtica evident, que seguirà sent motiu d’atenció dels propers «destil·lats» de política&prosa.

PUBLICITAT

Una selecció més extensa d’articles recomanables pot consultar-se al Focus Press setmanal de Taller de Política.