Dos filòsofs polítics importants han mort recentment, deixant un buit important en el panorama intel·lectual contemporani, Gianni Vattimo (1936-2023) i Antonio Negri (1933-2023).

El primer, molt apreciat per la comunitat acadèmica internacional, és reconegut, sobretot, per la seva contribució teòrica a la filosofia hermenèutica i per haver assumit la disfressa de filòsof postmodern. Quan no és menyspreat directament com un suposat ideòleg de les «brigades roges», el segon és sovint injustament relegat a un «mal mestre» o pensador menor neomarxista, i generalment considerat com un referent intel·lectual només d’una determinada esquerra extraparlamentària.

Tanmateix, en l’àmbit de filosofia política, tots dos són molt més rellevants que no es pensa habitualment. Resseguint la seva biografia intel·lectual des d’aquesta perspectiva, també s’observa una certa proximitat que generalment s’ignora. Més enllà de les seves respectives elaboracions teoricopolítiques, de fet, la seva manera de viure i de pensar el compromís filosòfic és més semblant del que es diria a primera vista, i, no és estrany, al final del seu llarg recorregut de reflexió Vattimo i Negri rellancen junts el paradigma comunista.

Des del 1986, les primeres traduccions de dos llibres importants de Vattimo (El fin de la modernidad i Introducción a Heidegger, Gedisa) han permès donar a conèixer i debatre a Espanya les seves principals tesis. A partir d’aquell moment, el seu pensament va assolir un èxit notable, tant, que va acabar en el panteó privilegiat dels grans pensadors contemporanis. No és casualitat que ja l’any 2000 la Universitat Complutense de Madrid li atorgués el títol de doctor honoris causa.

Les tesis sobre la postmodernitat i sobre Heidegger presents en aquests llibres són dues cares de la mateixa moneda, i s’entrellacen en l’exitós lema del pensament feble que dona fama internacional a Vattimo. Abans d’aquest moment, la seva atenció ja s’havia dirigit cap a Heidegger (Ser, història i llenguatge a Heidegger, a partir de 1963) i a Nietzsche (Hipòtesis sobre Nietzsche, de 1967) i Vattimo havia aprofitat els ensenyaments del pensament cristià (Pareyson i Mounier) i de l’hermenèutica (Pareyson i Gadamer).

Amb pensament feble proposa una lectura original tant de les idees de Heidegger sobre la diferència ontològica i l’obertura de l’ésser, com del nihilisme de Nietzsche en clau hermenèutica, també influït significativament per les tesis sobre la postmodernitat de Lyotard i Rorty. El que vol dir, en poques paraules, és que per a ell el món contemporani és una realitat ara desproveïda de fonaments que posa en qüestió qualsevol mena de filosofia metafísica i de veritat absoluta, i que la filosofia ha d’assumir el procés històric de devaluació dels valors suprems heretats de la modernitat per assumir aquest debilitament del pensament i de les estructures que organitzen la vida col·lectiva com a ideal positiu de reducció de la violència filosòfica i política.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.