Des que el 1977 va realitzar Ocaña, retrat intermitent, Ventura Pons va ser una de les columnes vertebrals del cinema català. Més de trenta llargmetratges en poc més de quaranta anys de professió acrediten la trajectòria d’un productor, director i guionista que va consolidar la seva obra, diversificada en molt diversos gèneres i estils, sobre quatre grans eixos.

El recurs, en primer lloc, a autors de la literatura catalana, ja fossin els relats de Quim Monzó que inspirarien El perquè de tot plegat i Mil cretins, les obres de dramaturgs com Josep Maria Benet i Jornet (Amic/Amat, Actrius), Sergi Belbel (Morir (o no), Carícies, Forasters) o Lluïsa Cunillé (Barcelona, un mapa) i dels novel·listes Lluís-Anton Baulenas (Anita no perd el tren, A la deriva) o Ferran Torrent (La vida abismal) o personatges com Mercè Rodoreda (Un berenar a Ginebra) i la família Dalí (Miss Dalí). Aquesta galeria literària s’enriquiria amb els retrats documentals que Ventura Pons va dedicar al pintor Ocaña, al músic Gato Pérez (El gran Gato), al restaurador d’art Ignasi Millet (Ignasi M), a la fotògrafa Colita (Cola, Colita, Colassa) o a unes galeristes catalanes hereves de l’exili republicà a Mèxic (Univers(o) Pecanins).

Tots aquests films, com la immensa majoria de la seva obra, són en versió original catalana. Ventura Pons va utilitzar la seva llengua sense complexos, va fer de Barcelona l’escenari de la majoria dels seus films i els va projectar arreu del món, en festivals, cinemateques i altres pantalles. Molts d’aquests films, tercera característica, aborden –sovint en primer terme– la temàtica LGTBIQ+, de la qual el cineasta en va ser abanderat, justament des del seu primer llargmetratge realitzat dos anys després de la mort del dictador, quan l’homosexualitat era encara un delicte associat a la perillositat social.

La majoria dels seus films s’havien emès per Televisió de Catalunya, però no tots, i això li dolia. Ventura Pons reivindicava compensacions per tot el que ell havia donat pel seu país.

Ventura Pons, en últim lloc, procedia del teatre. Havia residit a Londres als anys 60 i, convertit en un angry young man imbuït de l’esperit del Free Cinema, va importar obres com The knack o la shakespeariana Nit de Reis. Aquesta experiència li va permetre entrar en contacte amb una generació d’actors i actrius –de Joan Pera i Enric Majó a Rosa Maria Sardà– que després reprendria a la seva obra cinematogràfica. El cineasta adorava els intèrprets. Espectador assidu d’escenaris de Barcelona, Londres o Nova York, en sabia treure el bo i millor amb transvasaments entre la realitat i la ficció de vegades tan explícits com Actrius, l’obra teatral de Benet i Jornet que traslladaria a la pantalla.

 

Amb la música de ‘Be happy’

El repartiment de la seva filmografia és llarg i ple de rostres coneguts o de descobertes personals. Molts d’aquests còmics es van reunir a la Filmoteca de Catalunya una setmana després de la mort del cineasta per retre-li un darrer homenatge que, al funeral, s’havia demanat que fos una festa. I amb aquest esperit, el públic va entrar a la sala amb la banda sonora de Be happy, el darrer film del cineasta, un musical. A la pantalla hi havia una foto feta per Colita durant el rodatge de La rossa del bar. Ventura, ara a la mateixa banda que la fotògrafa també traspassada uns dies abans, mirava la platea des de darrere d’una càmera i amb ulls murris. Allà hi havia una bona part del seu equip, i un faristol, al costat de l’escenari, convidava a expressar records i sentiments. N’hi havia molts, d’uns i d’altres. Ventura Pons havia viscut intensament, ho explica en tres llibres de memòries i no deixava indiferents els qui l’envoltaven i ell considerava els seus amics.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Miquel Rey, en nom d’Els Films de la Rambla –la productora que el cineasta va crear a la dècada dels 80 i havia sobreviscut a tota mena de canvis industrials i administratius–, passava llista. I, un per un, els convocats se sumaven a aquesta festa que, encara que Enric Majó (protagonista d’El vicari d’Olot) la qualifiqués de «postissa», reflectia la cohesió d’una gran família. Tots els que van intervenir s’hi sentien implicats i Roger Coma la va invocar explícitament. Després d’actuar en cinc dels seus films, l’actor sabia de què parlava. El superava Amparo Moreno, que n’havia fet nou, inclosa la protagonista de Rosita, please!.

Pons compartia amb Josep Maria Pou la passió pel teatre i eren amics/amats des que li va oferir el seu primer paper protagonista en aquest melodrama que interpreta al costat de David Selvas. Després es vestiria de dona a Barcelona, un mapa i el cineasta li deia Lord Pou; reminiscències britàniques i justícia poètica. Joan Pera va teixir els fils que portaven, des dels seus orígens comuns al teatre, fins al protagonisme de Forasters, passant per vincles familiars. No havia tingut mai tants reconeixements cinematogràfics com amb aquest drama familiar dirigit per Ventura Pons. Mingo Ràfols el va definir com un esperit lliure, Núria Hosta era La rossa del bar de la pel·lícula de la foto i Mercè Pons –la jove estudiant de teatre a Actrius– hauria pogut interpretar la seva mare en un projecte que no es va rodar. La família Ventura creixia unida al llarg del temps.

 

Tres petons republicans

A l’homenatge també s’hi van invocar records procedents d’un sopar al festival de Moscou on Ventura era el tsar (Maria Molins), de llargues estades a Cadaqués (Anna Azcona), de molts anys de vinculació amb el teatre (Carme Sansa) i tres petons republicans plens de tendresa per part de Karme Màlaga, que interpretava Amanda Lear a Miss Dalí. També es van sentir les veus enregistrades de Vicky Peña –que havia encarnat Mercè Rodoreda a Un berenar a Ginebra– i de Mario Gas (Amic/Amat) o, des de Madrid, de Cayetana Guillén Cuervo i Santi Millán, els protagonistes d’Amor idiota. No hi havia temps per a més.

Els actors sempre acaparen el protagonisme, i encara quedaven per parlar els tècnics, de la directora d’art Bel·lo Torras al director de fotografia Tomàs Pladevall, passant per un llarg etcètera. En una solució d’emergència, van pujar tots en tromba a l’escenari per fer-se una foto sota la foto del Ventura. Hi havia més gent que a la platea, però els que s’ho miraven des d’allà també van fer la seva foto. Ningú no volia que el record s’oblidés i la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, va oferir la bústia de la Filmoteca per a acollir nous testimonis. El cinema català li deu molt a Ventura Pons i fora bo no perdre’n la memòria. Algú va proposar que l’Ajuntament li dediqués un carrer. Ell m’havia suggerit que la plaça Salvador Seguí, on hi ha la seu de la Filmoteca, hauria de portar el nom de Néstor Almendros, el més internacional dels cineastes catalans.

M’havia dit que la plaça Salvador Seguí, on hi ha la seu de la Filmoteca, hauria de portar el nom de Néstor Almendros, el més internacional dels cineastes catalans.

Ventura era generós. Vivia fent cinema i dins del cinema i la Filmoteca era l’hàbitat natural per a fer-li aquest homenatge. Ell havia participat en el que se li va fer a Anna Lizaran poc abans que l’actriu emmalaltís, i també en el tribut en memòria de Josep Maria Benet i Jornet i de Rosa Maria Sardà, morts durant la pandèmia. El 2014 va demanar que se li programés una retrospectiva completa de la seva obra. Hauria estat la seixanta-cinquena que li feien arreu del món perquè, va dir, n’hi havien dedicat més de seixanta-tres. Això vol dir que les comptava una per una, però, en el cas de Catalunya, el context no era el mateix que a Singapur o a Bogotà. Aquí s’havien estrenat tots els seus films, alguns amb molt d’èxit. La majoria s’havien emès per Televisió de Catalunya, però no tots, i això li dolia. Ventura Pons reivindicava compensacions per tot el que ell havia donat pel seu país.

A la Filmoteca de Catalunya hi encaixava millor una Carta Blanca que confrontés alguns dels seus films amb d’altres que l’havien influït. Entre els aliens hi havia el Woody Allen d’Annie Hall. No debades, el seu ritme de producció era gairebé tan alt com el del cineasta de Manhattan, justament doblat a la pantalla per Joan Pera. També hi havia el melodrama viscontinià Rocco e i suoi fratelli, el musical britànic Topsy-Turvy dirigit per Mike Leigh i inèdit al nostre país, la bergmaniana confrontació femenina de Crits i murmuris, la lluita de classes ubicada en l’àmbit homosexual proposada per Rainer Fassbinder a La llei del més fort o la paròdia de La vida de Brian, la farsa blasfema dels Monty Python. Els registres de la filmografia del director d’El vicari d’Olot van del sainet als melodrames més colpidors derivats de la misèria humana.

 

La seva pròpia veu

Hi ha molt de Ventura dins d’aquests films que havia triat, però, a l’homenatge pòstum que se li va tributar a la Filmoteca, no hi podia faltar la seva pròpia veu, expressada a través d’una de les seves pel·lícules. No era fàcil triar-ne una, només una, però finalment es va imposar Actrius. Allà hi és tot, o gairebé tot. El precedent dramatúrgic és E.R., l’obra de Benet i Jornet sobre l’estudiant de teatre que entrevista tres grans actrius sobre la seva memòria d’una de les seves professores, una diva de l’escenari a la recta final de la seva trajectòria professional i a la recerca d’una hereva a la seva alçada. A l’estrena, a l’escenari del Lliure, les protagonistes eren Marta Angelat, Mercè Arànega i Maife Gil, però l’adaptació a la pantalla de Ventura va fer un pas més enllà amb la presència dels models originals que havien inspirat els personatges de Benet i Jornet: Anna Lizaran i, molt especialment, Núria Espert i Rosa Maria Sardà, amb Mercè Pons en el paper de la jove aspirant.

 

El registre dramàtic

El film conserva les seves arrels teatrals, però la càmera ajuda a apropar-se als rostres, als rictus d’unes màscares que separen la ficció de la realitat. La fama i la popularitat planen sobre dos dels personatges mentre el tercer s’associa amb la renúncia i la mort, el mutis definitiu que acaba amb qualsevol representació. També hi ha un teatret que passa de mà en mà fins que acaba cremat en un escenari de debò mentre baixa el teló en un joc de nines russes. I no pot faltar-hi l’al·lusió al lesbianisme de la vella actriu, ham de poder per atreure a la successora que no resistirà la pressió per interpretar Ifigenia a Tàurida, la protagonista d’Eurípides sacrificada pel seu pare per complaure els déus.

Els registres de la filmografia del director d’‘El vicari d’Olot’ van del sainet als melodrames més colpidors derivats de la misèria humana.

El film subratlla la seva rebel·lió contra el destí, però no deixa d’immolar alguns dels seus personatges per celebrar el ritual del teatre, una representació de la vida. Ventura Pons se sentia còmode amb comèdies més o menys estripades, però és en el registre dramàtic on arribava més lluny. Si tants actors agraïen haver treballat a les seves ordres és perquè el cineasta no només sabia de què parlava. Els estimava i era capaç d’extreure’n el seu millor registre per transmetre emocions i sentiments.